Deu anys jugant per a la independència
Dissabte a la nit vam poder gaudir de l'habitual partit que cada any, per aquestes dates, sol jugar la selecció catalana de futbol. Amb aquest partit contra Euskal Herria que va acabar amb empat a un, ja fa 10 anys que el combinat català surt al camp a defensar la samarreta catalana contra una altra selecció d'un altre país. De tu a tu. El primer partit d'aquesta nova era, el 1997, Catalunya va jugar contra Bulgària (1-1). Després van venir Nigèria (5-0), Iugoslàvia (1-0), Lituània (5-0) i Xile (1-0). El sostre es va tocar l'any 2002, quan Catalunya va jugar contra Brasil primer (1-3) i contra Xina després (2-0).
3
carregantAquesta posada en escena i sobretot aquesta regularitat en els partits, encara que fos només d'un sol partit a l'any, va encendre els ànims de Madrid, que va provar de resoldre-ho amb una fórmula clàssica de la política espanyola: el café para todos. Si Catalunya i Euskadi jugaven un partit cada any, doncs que juguessin també un partit cada any, per les mateixes dates, les seleccions de Cantàbria, La Rioja, Aragó o Andalusia. Era la millor manera de demostrar que qualsevol comunitat autònoma podia participar en una activitat que es pretenia convertit en folklòrica i no pas de reivindicació política. I la cosa no va els va anar malament... però només el primer any. Devia ser la gràcia del moment i el simple fet de molestar el que va permetre tenir unes entrades mínimament decents. Però a l'any següent, excepte en els casos de Catalunya i Euskadi, la cosa va fer llufa. Es van veure estadis completament buits, i els números d'un acte d'aquesta magnitud, no sortien per enlloc.
L'any 2002, en plena decadència dels partits autonòmics i veient que Catalunya no només continuaria jugant, sinó que a més jugaria en un any dos partits i no un de sol van acabar d'encendre els ànims. A més, un dels rivals seria la potent i mediàtica selecció del Brasil. La via popular i el café para todos no aconseguia de neutralitzar aquests partits reivindicatius i Madrid va procedir a aplicar el pla B, que consistia a limitar els partits autonòmics (com diuen ells) a un per any i prou. El que no es podia aturar anivellant de manera popular s'hauria d'aturar a cop de llei. Com sempre.
Però la obstaculització permanent i persistent de Madrid no va impedir que Catalunya tornés a jugar el 2003 contra l'Equador (4-2). I el 2004, Catalunya va tornar a jugar dos partits, conra Brasil primer (2-5) que va voler repetir l'experiència de 2 anys abans, i contra l'Argentina després (0-3). Al 2005 va ser el torn de Paraguai (1-1) i al 2006 van ser Costa Rica (2-0) i Euskadi (2-2).
El partit d'enguany contra Euskal Herria ha tornat a suposar un nou sostre en la lluita pel reconeixement oficial de Catalunya. Han passat 10 anys i el debat de l'oficialitat està sobre la taula. Però ara cal cercar noves idees per tal d'augmentar aquesta reivindicació popular. Les propostes que corren van des d'un torneig amb diferents seleccions fins a jugar algun partit per Europa. Qualsevol proposta serà bona si aconsegueix traspassar fronteres i buscar complicitats. Si hem aconseguit un domini .CAT, també acabarem tenint seleccions pròpies oficials. Només és qüestió de treballar amb intel·ligència i amb constància.
I per cert, jugar contra Espanya tampoc és massa complicat. Dissabte, mentre Catalunya jugava a futbol contra la selecció d'Euskal Herria, la selecció asturiana d'handbol va jugar a Avilés un partit contra la selecció espanyola (26-29). Pel ressò que hi ha hagut a la premsa espanyola, tampoc ha estat tan greu.
Imprimir
Enviar
València
FEU FORA A FRANCO DE TORTOSA ,, FEU FORA TOTS ELS...
Actualitat