Montilla i Duran, por a la manifestació
A pocs dies de la manifestació convocada per Òmnium amb el suport de la unanimitat de les entitats representatives del país, comencen a encendre’s els llums d’alarma de determinats poders fàctics pel temor que la marxa pugui esdevenir un clam multitudinari per la independència.Montilla està atrapat entre l’Espanya del fonamentalisme constitucional del PSOE i Carmen Chacón i la paret de fermesa de la societat catalana i part de la classe política, fins i tot del seu propi partit. Només així pot entendre’s el nerviosisme que genera el ‘Som una nació. Nosaltres decidim’ entre alguns dirigents dels socialistes catalans. Sobretot al segona part del lema. Intentar maniobrar per tapar un eslògan que serà assumit plenament per la majoria dels manifestants és seguir l’exemple d’Àngel Acebes a l’11-M: pretendre amagar la realitat.
L’altra cara de la mateixa moneda és Duran i Lleida. Després d’un període d’uns mesos en què el líder d’Unió evitava portar la contrària en públic a posicionaments de Convergència i Artur Mas, sembla que la manifestació inquieta el Secretari general de CiU. Perquè pot fer trontollar la relació de soci preferent que Duran vol mantenir amb el PSOE a Madrid? Qualificar d’aquelarre la manifestació de dissabte ‘si és independentista’ és faltar al respecte a centenars de milers dels seus propis votants. Caldria recordar-li a Duran que en la multitudinària marxa de l’1 de desembre de 2007 contra el maltractament crònic en la inversió de l’Estat a Catalunya i en particular amb els transports públics, ell mateix l’encapçalava agafant pancarta. En aquella manifestació el crit omnipresent va ser el d’independència, com les banderes i pancartes que s’hi van exhibir.
La manifestació de dissabte és més que una manifestació. Sectors de PSC i CiU la temen. Els inquieta que alteri l’statu quo del país que durant 30 anys han governat i gestionat. En tot aquest temps hem passat del ‘volem l’Estatut’ al ‘nosaltres decidim’. Han passat 30 anys. Dissabte haurà de ser una mostra de si el canvi real passa per la independència i comença a haver-hi una majoria real que vol anar més enllà d’aquest corser que és per Catalunya la Constitució espanyola.







