Xavier Sardà no és el pop Paul
En convocar-se la manifestació del 10-J, l’excronista marcià ara reconvertit en tertulià habitual de Catalunya Ràdio, Xavier Sardà, va profetitzar que la marxa sobiranista acabaria ‘a hòsties’ i es destrossaria mobiliari urbà. El showman filosocialista -que històricament ha flirtejat amb els plantejaments ideològics que avui representa Albert Rivera- es va equivocar de dia i de manifestació. La violència es va desfermar l’endemà pels carrers de Barcelona. Pallisses a Ripoll i cremes de senyeres fins i tot en façanes d’ajuntaments i molts i molts càntics anticatalans van ser alguns exemples d’un brot desacomplexat d’odi espanyolista contra Catalunya. Espanya també és així.Ells són aquí, entre nosaltres. El mig milió de votants de PP i Ciutadans, l’unionisme en estat pur, representa la majoria dels que diumenge es van llençar als carrers de Catalunya. ‘La calle es mía’. Una altra cosa són els que simplement van alegrar-se amb de la victòria d’un combinat carregat de jugadors catalans i del Barça. Però majoritàriament, els que van sortir al carrer eren el que eren.
L’espanyolisme mostrarà el seu pitjor rostre a mesura que Catalunya avanci cap al dia de l’adéu definitiu a Espanya. Lluny d’aplacar els independentistes, aquest fet els ha de motivar: quan el rival està rabiós és que el rumb de navegació és el correcte.
L’única fractura social existent a Catalunya és l’autoexclusió de la normalitat d’aquest deu per cent d’inadaptats que neguen la catalanitat del país. El 10% que el 30 de setembre de 2005 no va votar l’Estatut aprovat pel Parlament. El deu per cent que aplaudeix l’amputació constitucional de l’Estatut. És el seu autoapartheid i en ell volen viure-hi instal·lats.
El pitjor de tot és que aquest discurs del 10 per cent sempre troba còmplices i riuregràcies en l’altre 90 per cent de tradició democràtica. Personatges com Xavier Sardà que semblava que desitgessin els contenidors cremats i els aparadors trencats el 10 de juliol.
Malgrat ells, el sobiranisme de centralitat segueix avançant, implacable, assumint com a eix de la seva acció política el ‘Catalunya som tots’. Tots menys els que es volen excloure.







