Dimarts, 8 de maig de 2007 05:00 h

Tribunal Suprem o qui paga mana

La il.legalització de 380 llistes municipals de l’esquerra abertzale és un nou record del Tribunal Suprem espanyol. El que crida més l’atenció és que la deliberació dels magistrats del Suprem va ser llarga per arribar a consensuar un text. Però no perquè hi hagués discrepàncies en els debats jurídics sobre les mesures a emprendre contra les llistes abertzales. Tots els magistrats, tots, estaven d’acord que s’havia de prohibir totes les candidatures que havia requerit el Fiscal General i l’advocat de l’Estat. La discrepància se centrava en la necessitat d’acordar mesures més dràstiques i a recriminar al govern espanyol que no hagués donat les ordres oportunes a la Fiscalia i a l’Advocacia General per anar més enllà.

De tots és sabut que en aquest estat la Fiscalia és una estructura jerarquitzada, amb nul·la independència i amb un cap designat a dit pel president espanyol, en aquest cas ZP i en les dues darreres legislatures Aznar, que s’ha traduït, a efectes pràctics, en passar del foc a les brases. Però res com la designació de magistrats del Tribunal Constitucional i del Tribunal Suprem, més els vocals ultres del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Aquesta afirmació no és pròpia, només cal llegir com descriu Alfons López Tena, erudit i valent notari valencià a més de vocal del CGPJ, quina ideologia destil·len els vocals d’aquest organisme. Tots aquests magistrats i vocals, erigits en autèntics energúmens de la fe pàtria, són escollits a dit pel PP i el PSOE. Les seves retribucions són milionàries i no només no mosseguen mai la mà que els proporciona les virolles sinó que la llepen com autèntics santbernats -que passen per ser els gossos més fidels a l’amo.

Fa pena recordar que tot aquest estat de coses té un origen estructural i una legitimació cuinada i beneïda, entre d’altres, per Miquel Roca i Josep Antoni Duran i Lleida, amb genuí pedigrí de botiflers. Aquest parell de galifardeus no només no reneguen d’aquest marc jurídic sinó que el segueixen defensant a capa i espasa per motius obvis: en el cas de Roca perquè el seu despatx s’està fent d’or i pel que fa a Duran tot se subordina a ser ministre.