L'inici de la fi
Sembla que enrere queden ja aquells temps on la política ostentava posicions de majoria absoluta. Vist amb ulls d'avui, sembla només un fet del passat que difícilment veurem en els propers anys. Parlem de Catalunya. També d'Espanya, que ha tot just acaba d'iniciar una nova campanya electoral que desembocarà en eleccions el proper 9 de març. Els resultats que la gent té al cap contemplen diferents combinacions. Entre totes aquestes, cap majoria absoluta apunta massa alt. Mals temps pels governs de monopoli, doncs. I una sort pels partits més petits (mooolt més petits), que tenen l'opció de tenir veu i vot al govern espanyol, dominat fins a l'aberració pel bipartidisme més pedant.
1
carregantTant hi fa que sigui el PP com el PSOE. Ambdós es cuiden prou bé de vendre que pel país, ells representen una de les dues úniques opcions viables. Bé, ells ho volen veure així, ja que el bipartidisme és el nèctar que alimenta els seus immensos grups parlamentaris. La intromissió d'un partit més petit és vista únicament com una molèstia. I prou.
Però que Espanya es trenca, no és només un fet que hagin vist la majoria de diaris de tot el món arran de la recent proclamació d'independència de Kosovo. Espanya també s'està trencant políticament. Els dos grans partits, ara ja no només han de lluitar contra els partits 'regionals' (que dirien ells), sinó que ara s'han de veure amb noves formacions que també volen plantar cara. La idea va sorgir a Catalunya amb Ciutadans. I el seu relatiu èxit ha alimentat la idea cap a Espanya, on l'ex-socialista Rosa Díez ha decidit tirar endavant el seu projecte. Ambdós, tant Ciutadans (C's) com Unión, Progreso y Democracia (UPyD), són l'evidència de que alguna cosa no va bé. I això és una cosa bona. Ens expliquem.
Els seus respectius i justets programes polítics passen per l'extremisme ideològic, on Espanya és l'única nació verdadera a seguir. I aquest argument, tant hi fa si és de dretes o esquerres, perquè ni els mateixos membres del partit ho acaben de tenir clar. El que resulta evident però, és que els vots sí que els treu de tots dos cantons. Per tant, per primera vegada, tenim la sort de que són 'ells' i no 'nosaltres' els qui es divideixen. I en cada divisió, perden una mica més de força. El discurs es fragmenta, i com a conseqüència, es distorsiona. I al final, fins i tot aquells qui menys ens imaginem, hauran d'acabar prenent postures més pacífiques i diplomàtiques, per tal de marcar distàncies amb les postures més extremistes. Una mica com passa a Euskadi però al revés, on qui defensa la independència, se'l vincula ràpidament amb la violència. Com si una postura no pogués anar deslligada de l'altra.
La relativa sort de tot plegat, és que serà difícil que aquestes formacions treguin gaire representació. I és trist dir-ho, però si aconseguissin entrar al govern espanyol, ni que sigui de penal i al temps de descompte, seria suficient per mantenir l'existència. I amb l'existència, poc més, ja que en el món de la politologia se sap que quan un estat entra en la recta final cap a la independència d'algun territori, és simptomàtic el fet que sempre apareguin partits, tant a l'estat com al territori que es vol independitzar, que tenen com a únic discurs evitar que això passi.
Quan s'arriba a aquest punt, com ara, significa que el procés està entrant en la fase irreversible. La resta, com Kosovo, ja és història...
Imprimir
Enviar
Catalunya
FEU FORA A FRANCO DE TORTOSA ,, FEU FORA TOTS ELS...
Actualitat