El cas tibetà
Aquests dies estem veient per tots els mitjans que la Xina no és tan oberta com semblava. Com si fos un descobriment que fem justament ara, recordem que la gran Xina escomet sense pal·liatius quan algú vol qüestionar el seu poder. Sobretot si aquest algú és precisament algú de dins, com el Tibet. Tant hi fa que les mirades de mig món es concentrin en aquests successos, ja que no sembla que ningú sigui prou valent per dir-li 'prou' a la Xina.El detonant dels enfrontaments entre tibetans i forces d'ordre xineses han estat els imminents Jocs Olímpics que s'han de celebrar aquest estiu a la capital del país, Pekín. El Tibet ha volgut aprofitar l'atenció mediàtica per tal de fer saber al món que el seu és un poble sotmès per la força de les armes, i que el seu país va ser ocupat de manera il·legítima fa uns anys. El Tibet vol tornar a ser i així ho vol fer saber.
Aquí encara recordem la ràtzia de Garzón per tal d'evitar que cap independentista ho fos massa durant els Jocs Olímpics de Barcelona. No es van escatimar recursos, i el nombre de detencions va ser ben nombrós. Molts d'ells van acabar amb denúncies de tortura, que l'estat es va negar a investigar sistemàticament. Va haver de ser el Tribunal d'Estrasburg qui finalment va dictar sentència contra l'estat espanyol.
Segurament la Xina no és encara avui un estat de dret en totes les seves vessants... però també és bo de recordar que Espanya tampoc ha estat a l'alçada democràtica que li pertocaria. Segurament per aquest motiu el govern espanyol encara no ha condemnat la violència emprada pel govern xinés.







