L’Espanya de Labordeta, Rajoy i Zapatero
L’Espanya de Labordeta era plural de debò. El polític aragonesista de la Chunta havia suportat campanyes d’assetjament d’alt voltatge per part de l’Heraldo d’Aragón, el portaveu del PP i la dreta regionalista anticatalana que encarna el Partido Aragonés Regionalista, el PAR. El linxament venia de lluny però mai no li van perdonar el fet que l’activista cultural i polític defensés l’oficialitat del català a la Franja i que aquesta singularitat estigués reconeguda en la reforma de l’Estatut d’Aragó.La Catalunya espanyola de Rajoy és la que va escenificar dissabte a Barcelona. Buscar la foto amb els sectors més oposats a la normalització del català a Catalunya: algunes cases regionals personificades en la figura de Francisco García Prieto. El president de la FECAC és l’individu que va oposar-se a la Llei de política lingüística de 1997 i va declarar persona non grata el conseller de Cultura de l’època, Joan Maria Pujals. Després d’una reunió de dues hores al despatx presidencial de Jordi Pujol va acceptar la llei. A canvi de què? El mateix García Prieto condemnat el juny d’aquest 2010 per les cacicades en l’adjudicació dels contractes de la Feria d’Abril que ell mateix gestiona. Aquests són els que Rajoy voldria que governessin Catalunya.
L’Espanya de Zapatero podria haver estat plural. Apuntava maneres Labordetianes el 2004. Però la pressió del PP i la del seu propi partit van doblegar-lo o senzillament no va caldre ni doblegar-lo perquè ja li anava bé. En la negociació d’un altre Estatut, el valencià, Zapatero ja va donar signes de flaquesa en acceptar les tesis de la dreta més arnada i incloure-hi denominacions com ‘idioma valenciano’ per intentar oficialitzar el que la comunitat científica i universitària admet sense embuts: que Valencià i Català són la mateixa llengua.
L’Estatut va quedar a la meitat de la meitat de les aspiracions defensades pels representants del poble de Catalunya al Parlament. Espanya no volia ser plural. La de Rajoy mai va voler ser-ho. La de Zapatero finalment tampoc. La de Labordeta no era la de cap d’ells dos. Faria bé cap dirigent polític espanyol -amb l’excepció de Gaspar Llamazares- de no reivindicar el model d’estat i el llegat de Labordeta. En honor a la veritat, no era el del PP ni el del PSOE.







