Montilla versus Duran
Que José Montilla no és independentista, ho sabem tots. Ho ha dit per activa i per passiva. Que el seu partit, el PSC, no s’ha emancipat del PSOE sinó que viu condicionat per aquest també ho sabem. Que Montilla és home de poques paraules resulta una evidència i que va fer el llit a Maragall, un secret a crits.Però ahir José Montilla va fer un pas endavant que no ens hauria de passar per alt. Quan diu que mantindrà l’Estatut, digui el que digui el Tribunal Constitucional espanyol, està advocant per la desobediència institucional, una circumstància sense precedents al llarg dels darrers 25 anys a Catalunya. Tampoc no podem caure en la vel·leïtat d’empassar-nos la declaració de Montilla donant carta de naturalesa a un discurs presidencial que mai no ha pretès ser sobiranista. Ni obviar el lema amb què va fer campanya electoral: “Fets, no paraules”. Està per veure com reacciona el president a l’hora de la veritat si el TC, com tothom dóna per fet, escapça l’Estatut (el devaluat text pactat per Mas-Zapatero) sense miraments. O bé si s’opta per una maniobra més sibilina i es fa una interpretació a la baixa tant o més perillosa per al país i que, no cal dir-ho, seria el pretext al qual no pocs s’aferrarien per donar per bo un Estatut del que renega fins i tot el mateix Maragall per insubstanciós.
A falta de concreció, el posicionament de Montilla, un català fill d’Andalusia, xoca amb la renovada fe constitucionalista del botifler Duran i Lleida, secretari general de CiU, qui tot just fa quatre dies no ha dubtat a publicar un llibre on, sense manies, aposta pel marc nacional espanyol i crida els catalans a assumir sense complexos la nostra espanyolitat. I això que simultàniament CiU especulava al Parlament sobre la possibilitat de donar suport a una moció independentista d’Esquerra. Mentre, vergonya aliena, Mas era capaç de presentar-se com el successor històric de Macià. La coherència de la direcció de CiU queda de manifest. La seva història de pactes i submissions parla per si mateixa.
La reacció a la sentència del TC ha de definir, necessàriament, les estratègies de futur dels partits catalans. Començant per l’esquerra independentista que ha de liderar la resposta en connivència amb la societat civil, situant el punt mínim de partida novament on el va fixar el Parlament de Catalunya, sense oblidar que cap Estatut no ens donarà la plena sobirania i que l’objectiu de l’esquerra independentista no pot ser altre que la independència. Sense perdre el nord, ni l’esperança. Per damunt de tots els pactes, per damunt de bords i lladres, per damunt de tot. Viurem