La solitud de Maragall
Pasqual Maragall segurament passarà a la història recordat com l'alcalde dels Jocs Olímpics i com al president de l'Estatut. No són, en absolut, pocs mèrits doncs aquests, que se sumen doncs a una àmplia carrera política, però que està posant fi d'una manera injusta i humiliant per culpa d'un PSC que mai ha recompensat de manera merescuda la persona que els va permetre a aquest partit d'assolir el poder de la màxima institució política catalana per primera vegada a la història.Maragall va evidenciar la seva disconformitat amb la baixa del partit (ell i la seva dona) i demanant el vot en blanc a les passades eleccions estatals, després d'anunciar que no presentaria el seu Partit Català d'Europa (PCE) als comicis. Aquesta reacció no va ser gratuïta, ja que poc abans el seu ex-partit va filtrar la seva malaltia a la premsa per tal de neutralitzar l'autèntic motiu de la baixa del partit. La recompensa de tota una vida abocat al partit va ser pagat amb una jugada d'allò més bruta.
La cirereta final ha estat l'entrega a Maragall del Premi al Català de l'Any que organitza el diari -amic- El Periódico. El lliurament, va ser de mans del mateix José Montilla, que malgrat la hipocresia del moment, va aconseguir la foto que buscava. Maragall va haver de donar les gràcies a Montilla de manera pública i televisada. A l'hora de la veritat però, aquesta falsa amistat s'ha evidenciat amb la presentació del llibre 'Mil dies amb PM. Crònica viscuda de la presidència de Pasqual Maragall' del seu bon amic Lluís Mercader, on no hi va assistir cap gran figura del partit socialista.
Però que ningú es pensi que Maragall ja està retirat, ja que aquests dies ha fet públic que pensa presentar, ara sí, el seu Partit Català Europeu (PCE) als propers comicis europeus. Veurem llavors si Maragall es troba realment sol o bé encara manté part dels votants que tantes vegades van confiar en ell.







