La Barcelona de Joan Margarit decideix
D’Elvira Lindo a Joan Margarit en quatre anys de pregons de la Mercè a Barcelona. Una metàfora del creixement de legitimitat i expansió social que ha experimentat l’independentisme de 2006 cap aquí, coincidint amb la fallida reforma de l’Estatut.El moviment del sobiranisme transversal que s’ha edificat al voltant de les consultes té el seu examen final el 10 d’abril de 2011. Sense un bon resultat de mobilització a Barcelona, l’èxit aconseguit aquest darrer any i mig pel moviment del dret de decidir perdrà ritme i força. Un país sense una capital que lideri és un nació coixa.
La cara de pòquer de l’alcalde Hereu i la lògica fredor que va dispensar Alberto Fernández Díaz al pregó de festa major de Joan Margarit són un símptoma que l’independentisme està guanyant la batalla dels horitzons: alguns consideren els sobiranistes molt agosarats però no són capaços d’oferir una alternativa més creïble i que desbloquegi la paràlisi institucional i política que ha suposat la liquidació de l’Estatut.
La força del resultat del 10 d’abril a la consulta de Barcelona no només condicionarà el futur del corrent social favorable a l’autodeterminació. També servirà de termòmetre amb caràcter vinculant pels grups polítics que a finals de maig passaran pel sedàs de les urnes per decidir quina serà la pròxima configuració del consistori. Una forta participació sobiranista li pot ser senyal indicatiu a Xavier Trias per considerar costos i beneficis d’un hipotètic pacte amb el PP que el catapultés cap a l’anhelada alcaldia.
La rotunditat del resultat de la consulta a la capital de Catalunya també servirà com un advertiment a aquells que poden tenir la temptació d’anar a Madrid a pactar amb els principals opositors a l’avenç nacional de Catalunya per assegurar el suport força estable del PP al Parlament de Catalunya. Barcelona, més que mai, decideix.







