Neofatxes de sempre
Vist l’espot del Partit Popular a Badalona, no hi ha dubte que l’extrema dreta ha trobat el seu referent al Principat i ha vist en la immigració un filó per explotar. No val, no obstant això, fer-nos els sorpresos com si fos inexplicable. Seria un exercici d’ingenuïtat. La certesa és que el PP a Catalunya, el dels senyors Josep Piqué i Francesc Vendrell, és partícip de la perillosa deriva dretana que lideren els falcons del partit a Madrid, el mentider de l’11M i el que “está en política para forrarse”, tots ells sota l’empara ideològica de la Fundació FAES que presideix la hiena i amb l’impuls notable de la caverna mediàtica que lideren El Mundo i la COPE, amb l’home de cuir i el radiopredicador de l’apocalipsi com a referents. Fatxes de marca.Els precedents de l’actual estat de coses tenen un origen relativament proper, a partir d’aquest nacionalisme espanyol tan bel·ligerant i agressiu renascut no de les seves cendres, sinó d’una letargia que els ha permès tornar a aflorar recuperant l’essència del franquisme, del qual no només en són els continuadors ideològics sinó també els de sang. Tota aquesta banda de neofatxes són els fills dels mandataris de la Dictadura, els seus pares eren els mentors del règim i els seus descendents en són els successors, fidels al mateix patró. Ja se sap que els testos s’assemblen a les olles. Aznar, gràcies als pactes amb CiU, va fer-se amb les regnes del poder i no va trobar oposició a l’hora de copar les institucions, totes, de gent fidel a l’ideari més reanci, el del 18 de juliol de 1936. Fins al punt que ja no és la majoria de magistrats del Tribunal Suprem i el Constitucional siguin homes col·locats per Aznar que responen a un espanyolisme reaccionari de la pitjor mena, sinó que avui hi ha magistrats en actiu d’aquests òrgans que havien estat governadors civils durant la dictadura.
Són els de sempre, neofatxes que cantava Lluís Llach. I un cop més el PSOE no només no ho ha contrarestat sinó que un personatge com José Bono, que respon al mateix perfil ideològic, (per cert un dels primers convidats del programa que Julia Otero feia amb la canalla per a TV3) no lidera el partit per un marge de vots ridícul. Un PSOE que ha vist que velles figures com Guerra tornaven a la primera línia i se’ls encomanava la tasca de passar el ribot a l’Estatut. Un PSOE que té un president regional com Rodríguez Ibarra amarat d’un discurs xenòfob que no s’ha estat d’expressar en multitud d’ocasions. El PSOE ha deixat fer i ha participat per passiva –però també per activa- d’aquest procés: la tornada dels neofatxes de sempre, els que van combatre contra els nostres avis i es van alçar contra un règim republicà i contra les ànsies de llibertat del poble de Catalunya.