Si us plau, deixeu-nos en pau
Vint-i-quatre anys s'han hagut d'esperar perquè es torni a produir el mateix encontre. I per això, l'eufòria d'aquest mig quart de segle d'espera no s'ha fet esperar, valgui la redundància.Nosaltres ens ho mirem amb resignació, distància i, alguns, amb animadversió. Perquè veiem com ells poden celebrar que després de molts anys han aconseguit la seva fita i a nosaltres ens deixen fer (encara tenim sort) una mena de partit a l'any. I són ells els qui ens parlen de llibertats?
Ni Rússia és com la URSS, ni Alemanya és com era. I Espanya? Potser no ha canviat tant des d'aleshores ençà. I Catalunya? Encara no ha perdut el seny i la rauxa que ens caracteritza i ens fa tenir aquest sentit del deure i del saber estar. Però algun dia ens abatran el nostre orgull, si ens en queda, i potser no serem capaços ni d'alçar el cap per saludar. Però nosaltres anem fent (mentre ens deixin).







