L'esquerra catalana, horitzó 2018
Si algun avenç significatiu ha aconseguit el Govern d’Entesa (2006-2010) ha estat el de la normalització del fet català entre la meitat de la societat que no el tenia tant proper. Aquella altra Catalunya real i ben real. A José Montilla se li haurà de reconèixer el gran mèrit d’enfrontar-se sempre que ha calgut als enemics de la normalització plena de la llengua pròpia de Catalunya. L’exemple més recent, el debat electoral a TV3 on va rebatre amb contundència Albert Rivera i Alícia Sánchez Camacho.
27
( 4 vots )
carregantEls socialistes catalans no han d’acomplexar-se de la seva catalanitat. L’estudi de la distribució del vot per districtes censals fa saltar pels aires el tòpic que alguns han volgut instal·lar d’un suposat transvasament de vots socialistes cap al PP. Els vots del PSC han anat majoritàriament a CiU i en segon terme a l’abstenció. En les eleccions espanyoles de 2008 van recollir els millors resultats i ja governaven a Catalunya des de feia cinc anys amb Esquerra Republicana. I el 1999 i 2003 va obtenir els seus millors resultats amb un catalanista desacomplexat com Pasqual Maragall.
El PSC no pot fer marxa enrere i retornar a l’extinta federació catalana del PSOE de Josep Maria Triginer enterrada el 1978. Ni de fet ni de paraula. Seria un error que l’allunyaria per sempre de la centralitat política a Catalunya i donaria la raó als espanyolistes. Potser el resultat del 28-N es deu en bona mesura a això: a haver renegat al darrer moment de qualsevol signe de catalanitat de la seva acció de govern i la dels seus socis.
Antoni Castells fins al moment només ha parlat però mai no ha gosat a fer cap pas endavant. A través dels mitjans, mai en les executives dels socialistes catalans. Montserrat Tura desfulla la margarida i Ernest Maragall va fent estirabots en forma de declaracions. Caldrà alguna cosa més solvent per recomposar l’esquerra catalana de matriu federalista. Per començar a guanyar la credibilitat perduda, recuperar el grup propi al Congrés dels Diputats. Per continuar, una nova fornada de dirigents sense els vicis del passat, de la Catalunya dual i de la Transició.
Iniciativa també haurà de debatre si algun dia d’esquerra nacional que està pel dret de decidir vol articular un espai conjunt que pugui disputar en condicions d’igualtat el vot al PSC i convertir-se en la primera força netament d’esquerres del país. Això ICV només podrà fer-ho del bracet del que avui representa Esquerra Republicana. I Esquerra té un altre debat pendent: seguir i potenciar la via de l’esquerra nacional independentista o tornar a ser la casa comuna de tot l’independentisme.
És possible que a l’esquerra catalana li esperin no menys de vuit anys de travessa pel desert. Però per tornar a ser alternativa creïble i superar els errors dels darrers set anys, els toca començar a posar les bases de la nova esquerra catalana des del primer minut post 28-N. L’esquerra catalana serà nacionalment desacomplexada o no serà.
Imprimir
Enviar
L'Estartit
FEU FORA A FRANCO DE TORTOSA ,, FEU FORA TOTS ELS...
Actualitat