CiU i Esquerra, una relació a revisar?
Els gestos de distensió de la nova direcció d’ERC liderada per Joan Puigcercós cap a CiU poden ser alguna cosa més que la normalització de relacions entre els dos partits parlamentaris que aglutinen la major part de sobiranistes del país?
3
carregantDesprés d’anys d’inexistència de contactes oficials i gairebé podria dir-se que tampoc d’oficiosos, la trobada entre Mas i Puigcercós al Parlament o les declaracions de Joan Ridao assegurant que Esquerra només avalarà un sistema de finançament que inclogui el principal partit de l’oposició, han estat alguns elements visibles de desglaç.
Durant aquests anys, des de Convergència s’ha acusat Esquerra de voler pactar a tota costa amb el PSC i bandejar-lo del poder a Catalunya. I des del partit de Puigcercós i Carod s’ha replicat recordant que el 1999 va ser CiU qui va preferir governar Catalunya amb el PP d'Aznar o que l’endemà de les darreres eleccions de l’1 de novembre de 2006 l’executiva de Convergència i Unió va dir públicament que la seva primera opció era un acord de govern amb el PSC, ‘una gran coalició a l’estil alemany’ en paraules de Duran Lleida.
Des d’ERC s’haurà de fer balanç aquesta tardor del que han donat de si aquests dos primers anys del segon govern catalanista i d’esquerres. El que sempre han deixat ben clar els republicans és que estaran disposats a parlar de possibles pactes de govern amb Convergència quan aquesta abandoni la seva tradicional ambigüitat i digui clarament si estaria decidida a accedir a la presidència del país a canvi de posar les bases per celebrar una consulta en què els i les catalanes decideixin quin volen que sigui el futur del seu país. Fins que això no passi, quedarà en evidència que el dret de decidir no és una prioritat pel partit de Mas i Pujol. Un partit que, a més, està federat amb un soci -Unió- que torna a reiterar en la ponència del seu proper congrés allò de la necessitat d’entrar al govern de l’Estat per solventar els problemes de Catalunya. A priori sembla de difícil encaix el fet de defensar el dret de decidir dels catalans amb el de formar part del govern d’Espanya.
Com tot, el moviment es demostra caminant. I, com deia aquell, es fa camí caminant. La primera proposta assumible i tangible per comprovar si pot haver-hi alguna cosa més en el futur és la candidatura unitària del catalanisme a les eleccions europees de 2009. Una proposta de Puigcercós que encara espera reposta d’Artur Mas.
L’informe del Cercle d’Estudis Sobiranistes certifica allò que ja se sabia com és que CiU i ERC aglutinen el major nombre d’independentistes en aquest país. Però si no són capaços d’acordar un programa mínim per a les eleccions europees no serà creïble parlar de futur i d’hipotètics pactes per governar el país. El sentit comú diu que CiU i Esquerra haurien de ser capaces d’acordar una candidatura amb uns mínims tan elementals i alhora necessaris com l’oficialitat del català a les institucions comunitàries o empènyer perquè Europa aposti per l’Eix Mediterrani.
Potser ja seria el moment en què Convergència trenqués el silenci respecte la proposta de Puigcercós per als comicis europeus de la propera primavera. Artur Mas ha de triar si concórrer a Europa amb un partit que aspira a que Catalunya tingui veu pròpia al món o anar de bracet amb dues formacions -PNB i el Bloque- que van salvar Magdalena Álvarez de la reprovació de la seva gestió. I un Partit Nacionalista Basc i un BNG que tot fa preveure que donaran suport als pressupostos de Zapatero sense preguntar als seus socis de Galeuscat si seria necessari un cop de mà solidari per collar amb els seus vots a Zapatero en la negociació pressupostària per intentar garantir un sistema de finançament just per Catalunya.
La pilota és a la teulada d’Artur Mas. La seva elecció de soci per a les europees pot ser un element de clarificació de si pensa anar més enllà de ser un partit autonomista o seguir amb l'esquema del seu pare polític, el peix al cove de Jordi Pujol.
Imprimir
Enviar
reus
FEU FORA A FRANCO DE TORTOSA ,, FEU FORA TOTS ELS...
Actualitat