Els Pressupostos de l’Estat o quan de la martingala se’n diu llei
Ahir Solbes va protagonitzar el tradicional ‘pessebre’ anual d’entrega del llapis de memòria amb els comptes de l’Estat. Fins fa només un parell d’anys el disc de memòria no havia arribat a Espanya i el Vicepresident econòmic arribava a les corts acompanyant una furgoneta carregada amb centenars de quilos de paper que contenien la llei més important de l’any: els Pressupostos de l’Estat.
2
carregantMés enllà de les grans xifres inversores i dels increments, el que no se soluciona és la deslleialtat institucional dels respectius governs d’Espanya cap a Catalunya. No ens referim a si Catalunya hauria de rebre un 18,7% del total de les inversions que l’Estat pressuposta en infraestructures tal i com indica l’Estatut. El problema real és que ni Felipe, ni Aznar ni Zapatero han executat mai el 100% d’allò que havien pressupostat per a Catalunya.
Les xifres parlen per elles mateixes. La mitjana del que no s’arriba a invertir respecte allò que s’ha pressupostat en la darrera dècada es calcula que ronda el 25 per cent. És a dir que de cada 100 euros que ens prometen, a final d’any només ens n’arriben 75. Cada quatre anys, a l’Estat li surt gratis un pressupost del que destina a Catalunya.
I no només no es compleix el que es pressuposta sinó que no es compensa aquesta quarta part que anualment resta pendent d’executar. De manera que el dèficit fiscal segueix engreixant-se. I el dèficit fiscal és el principal obstacle per al progrés del país.
El President Montilla apel·lava ahir -en el seu discurs d'obertura del debat de política general- al treball i l’esforç com a millor fórmula per sortir del clot. Sàvia apreciació del President. Però si el treball i l’esforç no es veu compensat amb un tracte just, Catalunya no anirà endavant.
És per això que els diputats catalans a Madrid tenen el deure i l’obligació de demanar, com a mínim, que es garanteixi que allò que no s’executi a final d’any torni a Catalunya.
Sense aquest principi de lleialtat institucional no cal anar a Madrid a negociar el finançament. Ni a negociar res. Sense lleialtat és impossible que hi hagi confiança. Així, el PSC té una altra prova de foc amb els comptes de l'Estat. Haurà de triar si prima la seva lleialtat al PSOE o posa per davant el benestar i el progrés dels ciutadans de Catalunya.
Imprimir
Enviar
bcn
FEU FORA A FRANCO DE TORTOSA ,, FEU FORA TOTS ELS...
Actualitat