Esquerra, tornar amb la gent
La decisió de Joan Puigcercós de no tornar a presentar-se com a President del partit en el congrés extraordinari d’ERC de la tardor era de les poques opcions que li quedaven. Va ser precisament l’immobilisme i la mala gestió de les primeres 24 hores posteriors a la desfeta electoral del 28-N les que l’han forçat a fer-ho com una de lespoques portes de sortida digna.Esquerra enceta una nova etapa en què haurà de desterrar molts vicis adquirits si vol recuperar la confiança del vot independentista de les classes populars. En els darrers anys, la dedicació permanent dels esforços a la conspiració interna han fet malgastar bona part de les energies i han impossibilitat que es visualitzés cap enfora la feina en positiu que es feia. Un partit que assegura que busca un procés de matriu revolucionària com la independència de Catalunya ha de ser avantguardista per definició. I per aconseguir-ho ha d’invertir temps i efectius a escoltar i copsar el pols de la societat. I sobretot, no tancar-se entre quatre parets.
Puigcercós no pot marxar sol i que la resta es mantingui intacte. Equilibris, famílies, unitat. Paraules sovint repetides fins a la sacietat entre els dirigents republicans en els últims temps. O Esquerra engega una reforma en profunditat o no aconseguirà posar les bases per invertir la tendència de caiguda lliure. Un malalt no pot superar la malaltia fins que no la reconeix i l’accepta.
Ni cops de volant ni improvisacions ni segones parts. Ni pactes interns de repartiment de pastís. Esquerra requereix d’un procés de refundació com l’iniciat a Lleida el 1989 per Puigcercós i Carod. Vint anys després toca que una nova fornada d’independentistes ho lideri si ERC vol tornar a la centralitat del sobiranisme i sortir del furgó de cua parlamentari.
Per fer creïble el canvi, la nova Esquerra haurà de fer allò senzill de dir però més complicat de portar a terme que ara fa just 10 anys començava a quallar entre el seu potencial electorat: tornar amb la gent.







