25 anys dels Mossos d’Esquadra. On queda el sentit d’estat?
Ahir es van complir els 25 anys del renaixement dels Mossos d’Esquadra. Un fet que va permetre a la Generalitat començar a tenir un cos propi de policia. Un quart de segle després i a punt de ser policia pràcticament integral a tot Catalunya, el balanç és més que positiu.I ho és perquè els Mossos són una de les poques estructures d’estat que va quedar de l’herència de 23 anys de pujolisme. Més enllà d’una Generalitat amb més d’una conselleria amb decorats de cartró pedra més propi del cinema que d’un ministeri, els mitjans de comunicació públics i la policia catalana van ser les dues grans aportacions a la construcció nacional dels sis governs de Jordi Pujol, quatre podria dir-se que amb majoria absoluta.
Qualsevol país normal té una policia. I Catalunya, tot i no ser un país normal, també. 25 anys després és de justícia recordar la primera promoció d’un grup d’homes que va decidir arriscar i incorporar-se a una feina inèdita, desconeguda i que no se sabia si arribaria més lluny que de constituir-se en un grup de porters de Palau de la Generalitat. Una autèntica aventura.
Però si a algú se li ha de retre homenatge per la refundació dels Mossos d'Esquadra és a Miquel Sellarès, primer Director general de seguretat ciutadana i l’home que amb la seva constància i tenacitat va ser capaç de convèncer Jordi Pujol de la necessitat que el Govern de Catalunya disposés d’una policia pròpia.
Després de 25 anys, la ciutadania valora amb un notable la seva percepció de la policia catalana. I els Mossos gaudeixen d’un reconegut prestigi internacional malgrat les campanyes de determinats mitjans de comunicació que no han paït que la policia pròpia de Catalunya hagi desplaçat els cossos i forces de seguretat de l’Estat.
Però 25 anys després no es pot caure en el cofoisme. De res haurà la gran visió d’estat que va demostrar tenir Sellarès el 1983 si els Mossos cauen en errors fruit de la precipitació per haver-se d’acabar de desplegar amb presses o senzillament per la deixadesa pròpia de la inèrcia, de l'anar fent. El nivell d’exigència no es pot rebaixar per les urgències ni el pas per l’acadèmia de Mollet pot ser un curs de tràmit. La Generalitat no pot deixar que els Mossos puguin acabar sent un cos que actua amb maneres de fer més pròpies de la policia espanyola. Els Mossos no són ni haurien de ser com una policia com l'espanyola però que enlloc d’una estanquera duguessin una senyera a la placa.
El sentit d’estat també és no malbaratar un patrimoni que alguns van tenir l’encert d’impulsar-ho en un moment en què ningú hagués apostat perquè aquella aventura hagués arribat fins al dia d’avui. Aquesta responsabilitat és per als dirigents polítics, els comandaments dels Mossos i, sobretot, recau sobre els 13.000 homes i dones que conformen la policia nacional de Catalunya.







