Una transició nacional amb PSC i PP?
Artur Mas va pronunciar dilluns el seu millor discurs. Ben travat i amb un horitzó nacional clar per un partit que transita des de l’autonomisme clàssic cap a alguna cosa més. Però jugar a tres bandes és un equilibri impossible durant quatre anys. La geometria variable d’aliances li pot servir a Zapatero -tot i les dificultats- per gestionar un estat. Però una nació en construcció i amb el grau més alt de conflictivitat institucional amb Espanya requereix d’una base parlamentària sòlida.Artur Mas sap que Partit Popular i PSC-PSOE no poden incomodar-lo en excés fins el març de 2012, data en què expira el segon mandat de Zapatero. Una transició nacional amb el dret a decidir com a base, assegurava. Un dret a decidir parcial i subjecte a consensos. El 129è president de la Generalitat afirma que pel concert econòmic -rebatejat com a pacte fiscal per no tocar el voraviu asseguren alguns- sí que existeix el consens. Una majoria parlamentària sí que existeix. Puigcercós li va avançar el suport en aquesta direcció però li demanava el pla de rèplica si Madrid torna a dir no. Mas no va voler donar resposta.
Sortir investit president amb la connivència de PSC i PP és una foto del passat. Però, a més, és una incongruència. Si Artur Mas fixa com a eix central de la legislatura la consecució del pacte fiscal, aquest no l’aconseguirà ni amb PSC ni amb PP. A no ser que sigui una reforma més del sistema de finançament a pactar amb qui estigui a Moncloa. Una reforma més no serà el concert econòmic.








