Dilluns, 21.5.2007. 14:31 h

Gabriel Bibiloni Doctor en Filologia Catalana i professor de la UIB

"L'Estat ni assumeix el català com a cosa pròpia ni té gens de voluntat de resoldre cap qüestió de multilingüisme"

Gabriel Bibiloni és un veterà de l'estudi de la llengua catalana. És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (1974) i doctor en Filologia Catalana per la mateixa universitat amb la tesi La llengua dels mallorquins. Anàlisi sociolingüística (1983). S'inicià com a professor en el curs 1975-76 a la Facultat de Filosofia i Lletres de Palma. Al llarg de la seva carrera ha participat en activitats de promoció cultural: campanyes per l'ensenyament de la llengua, programes de ràdio, campanyes per l'ús oficial del català, campanyes per l'autonomia, Comissió per a l'Ensenyament i Normalització del Català [CENC], Coordinadora d'Ensenyament i Llengua dels Països Catalans, etc.

Ha estat membre fundador i vocal de la Societat d'Onomàstica i assessor de l'Ajuntament de Palma per a la normalització del nomenclàtor viari de la ciutat. Ha format part del consell editorial de diverses revistes científiques (Noves SL, Universitas Tarraconensis, Llengua Nacional). Ha pertangut al Consell Assessor de la Gramàtica Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans i a l'equip redactor de la Gramàtica del Català Contemporani. També ha col·laborat al Larousse Català. Ara és membre del Comitè d'Experts de l'Observatori de la Llengua Catalana.

Bibiloni també ha escrit diversos llibres, que podeu veure llistats en la seva biografia. I com que és una persona que no se'n perd ni una, ja fa temps que disposa d'un dinàmic i interessant bloc (perdò, blog),


No és cap novetat. Ets un prestigiós filòleg entès en la matèria i defenses la unitat de la llengua catalana. Però per si de cas formularem la pregunta: creus que la llengua catalana (indistintament de com se l'anomeni) és la mateixa que es parla sobretot al Principat, País Valencià, Balears, Andorra, Catalunya Nord i Franja de Ponent? De qui és feina decidir-ho?

Ho decidim nosaltres, els catalans, i ningú més. Ho vam decidir quan vam acceptar d'utilitzar una mateixa codificació per a la llengua escrita i formal. Les semblances o distàncies que hi pugui haver entre les parles col·loquials són quelcom secundari. En el cas del català aquestes distàncies són curtes, però si fossin més grans (pensem que en alemany o en àrab són immenses) tampoc no serien definitòries. Una llengua és una llengua quan els seus usuaris fan servir un mateix estàndard per a la comunicació formal. Un que llegeix un butlletí oficial de la Generalitat valenciana, de la Generalitat de Catalunya o del Govern de les Illes no pot més que veure-hi una sola cosa, un sol idioma, i aquesta és la vertadera proclamació de la unitat de la llengua.


Com és que els polítics assumeixen el debat lingüístic com a seu, malgrat que, per exemple, deixen els temes de finances per als economistes i els temes de construccions per als arquitectes? Per què els polítics ens volen explicar què és la cultura catalana que ha d'anar a Frankfurt en lloc de preguntar als professionals de la llengua què n'opinen?

Els polítics han d'assumir tots els debats que afecten els ciutadans, però teniu raó que no han d'apropiar-se les funcions que corresponen als tècnics. I aquesta és una de les anomalies del nostre país. A Mallorca ho puc constatar i lamentar cada dia, quan veig que els lingüistes d'alguns mitjans de comunicació reben contínuament dels amos o directius d'aquests mitjans ordres, instruccions o pressions sobre quines paraules han d'emprar i quines no han d'emprar. Els tècnics assessorats pels polítics, és a dir, el món a l'inrevés.


La Constitució espanyola prohibeix la confederació de comunitats autònomes, però no en diu res sobre la confederació de professionals de la llengua. Per què no hi ha una sola Acadèmia Catalana de la Llengua? No seria més forta per defensar la unitat de la llengua? No suposaria una millor representació de tots aquells que usen la llengua catalana? Per què això no és així?

Les llengües més fortes i sanes del món, com l'anglès o l'alemany, no tenen cap acadèmia. L'espanyol en té un munt, però si no en tingués cap funcionaria exactament igual. Ara, les llengües en estat de subordinació, com el català, necessiten una institució que exerceixi l'autoritat i l'arbitratge lingüístics. Sense l'Institut d'Estudis Catalans la codificació de la llengua no s'hauria imposat i, per tant, no hauríem fet el camí de normalització que hem fet. Per això cal ser exigents i crítics amb una institució que té tanta responsabilitat.

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua és un efecte de la subordinació del català, que no hauria sortit mai en condicions de normalitat. Afortunadament, la composició de l'ens, amb majoria de filòlegs solvents, representa la superació del secessionisme en sentit estricte. Però malgrat això, i malgrat que la normativa de les dues institucions (AVL i IEC) no són gaire discrepants, l'existència mateixa de dos referents és dolent per al bon funcionament de l'idioma, sobretot quan hi ha la possibilitat que l'acció excessivament dialectalitzant de l'AVL —per a mi— pugui ser utilitzada malèvolament per uns polítics amb intencions inconfessables.


Malgrat diferents dictàmens que constaten la unitat de la llengua catalana, encara hi ha un munt de pàgines web institucionals vinculades al govern espanyol, a més de diferents empreses, que permeten l'accés als seus continguts en català i en valencià com si es tractessin de dues llengües diferents. Qui pot demanar responsabilitats per aquest fet? Per què ningú no les demana? Per què el govern espanyol, indistintament de qui mani, ignora sistemàticament els professionals del sector lingüístic?

Hi ha moltes pàgines web en versió "catalana" i "valenciana", però també els materials per a la declaració de la renda, textos en el BOE i altres coses. Això és un problema de funcionament de l'Estat que el seu actual govern no ha sabut (o, millor, no ha volgut) resoldre. És una mostra de la no-voluntat de resoldre el problema del plurilingüisme estatal. El govern espanyol quan ha de publicar un text en "llengües autonòmiques" envia el text espanyol a les diverses comunitats autònomes de llengua no espanyola i els requereix la traducció, i això és un disbarat. Quan ha de publicar un text en espanyol no demana versions a les comunitats de llengua espanyola. El govern espanyol, si és que assumís el català com a llengua seva, hauria de tenir un servei lingüístic per al català i en haver de publicar un text en aquesta llengua fer-lo servir i prou. Així s'acabarien les dobles versions, però el problema és que l'Estat ni assumeix el català com a cosa pròpia ni té gens de voluntat de resoldre cap qüestió de multilingüisme.


La situació lingüística de les Illes Balears és ben peculiar. Des de ja fa un bon temps, el Partit Popular fa referència a la llengua catalana com a 'mallorquí'. Creus que és un intent més d'augmentar el seccessionisme lingüístic i poder, per tant, dividir la llengua catalana en català, valencià, balear... i així doncs, posar-li un nom diferent per a cada territori on es parla? És una estratagema per tal que els catalanoparlants no suposin un lobby a nivell estatal que en puguin fins i tot arribar a demanar l'oficialitat? De quines eines disposem els catalanoparlants per defensar-nos de tots aquests atacs?

A les Illes el secessionisme està superat. Ho van intentar però hi han fracassat. Tothom assumeix que la llengua és el català —PP inclòs— i això és irreversible. La batalla es va guanyar el 1983, quan l'Estatut va establir legalment que el català és la llengua pròpia de les Illes Balears. Amb aquesta proclamació, d'alt nivell jurídic, ja podien fer tots els bots que volguessin que per la via de la fragmentació de la llengua no tenien res a fer. Després, les potadetes que han fet (la història de les modalitats) és pura anècdota. Ara el gran problema del català a les Balears és l'ús social i el trauma que un procés de substitució demogràfica representa per a aquest ús.


Tornant cap a les Illes, com valores la nova televisió IB3? Què en penses de la politització de l'emissió de TV3 al País Valencià i a les Illes, i els múltiples intents de parar-ne l'emissió? Com creus que acabarà a mitjà termini tot aquest assumpte? Serà finalment la distribució de continguts audiovisuals per Internet la solució a aquest conflicte?

IB3 és una televisió vergonyosa. Algú l'ha definida amb encert com la bufonada del Govern Balear. Tot i que té programes bons, la línia política que apliquen els qui manen és per a sentir vergonya: films i publicitat en espanyol quasi exclusivament, difusió de models de comportament alienants (com parlar en espanyol als entrevistats no catalanoparlants), presentadors esquizoglòssics que parlen una estoneta en català i una estoneta en castellà, i sobretot continguts provincians, espanyolitzadors i al servei del partit. En relació amb TV3, el primer problema és que sempre ha estat una televisió autonòmica i no ha volgut ser mai una televisió nacional. Això no lleva que, en general, tingui un to i una qualitat incomparables a IB3 o Canal 9. Per això els catalans de fora del Principat sempre l'hem volguda veure i ara té l’anomalia de ser una televisió de cobertura nacional tot i que de continguts regionals. La batalla per veure TV3 l'acabarem guanyant perquè la mala política serà vençuda per la tecnologia. Però no oblidem que la batalla important és per tenir uns mitjans i un espai de comunicació realment nacionals.


I parlant d'Internet, i ja per acabar, el Termcat ens ha fet saber que després d'anomenar-ho Diari Interactiu Personal (DIP) durant uns anys, finalment anomenarem 'bloc' els diaris digitals personals. Com a bona fama de blocaire que tens, què n'opines? Per què creus que n'hauríem d'anomenar 'blog'?

Aquesta és una petita mostra de com els catalans podem anar pel món amb les sabates girades de peu, i de com podem caure en els errors que sempre criticam a la llengua espanyola: allò de divergir de les solucions que adopten les llengües de cultura en conjunt. Denominar bloc allò que totes les llengües del món denominen blog és un disbarat sense justificació de cap tipus. És un fet que mostra que malgrat l'exemplaritat que, en general, ha mostrat el nostre procés d'estandardització lingüística, encara poden apartar-nos dels seus principis i caure en rareses i excentricitats. La culpa, naturalment, és del Termcat, que va prendre una decisió precipitada, massa influït per algunes pressions més de naturalesa empresarial que lingüística. Però hi ha una muntanya de gent que fa servir la forma correcta blog, i encara es pot rectificar.