Dilluns, 28.5.2007. 17:29 h

Matthew Tree Escriptor

"Després d'haver vist la immensa onada d'odi nacionalista que va generar el nou Estatut, em vaig convertir en independentista per sempre més"

Matthew Tree és escriptor, va néixer a Londres ara fa 48 anys, es "va ensenyar" el català el 1979 i viu a Catalunya des del 1984. Va començar a publicar en català el 1990, i des de llavors no ha parat de fer-ho. De les seves publicacions cal destacar el llibre publicat l'any 2000, CAT. Un anglès viatja per Catalunya per veure si existeix, escrit a partir de les seves experiències viatjant durant un mes en transports públics. També ha publicat Contra la monarquia (Ara Llibres, 2004), La puta feina (Ara Llibres, 2006) i ha conduït el programa de TV3 Passatgers, on visitava el país amb transport públic en companyia de convidats especials. Matthew Tree col·labora habitualment amb mitjans catalans i és un dels nostres valedors a nivell internacional.

A aquestes altures ja som molts els que sabem una mica de la teva vida: ets de Londres i, després d'uns quants estius a Osona, ja fa una bona colla d'anys que acabes fent de Catalunya casa teva. No ets el primer ni l'únic, però segurament seràs dels poquets que opta pel català com a llengua d'escriptura a nivell professional, no exclusivament, però sí majoritàriament. Per què decideixes escriure en català podent escriure en la teva llengua materna, d'un abast internacional sense límits? Què té el català que no tinguin les altres llengües?

De fet, mai no he deixat d'escriure en anglès durant tots aquests anys, però sí que es podria dir que durant molt de temps vaig donar 'prioritat' al català. Per què escric en aquest idioma? La suggerència va venir del poeta i editor Antoni Clapés, el 1989, mentre lluitàvem junts per treure un suro tossut d'una ampolla de vi. Ell havia començat a publicar una sèrie de llibrets - 'plaquettes', en diu - de prosa i poesia i em va dir: 'Que no dius que ets escriptor? Bé, no puc publicar-te en anglès perquè el que publico és per al mercat català, però si escrius alguna cosa en català i em fa el pes, el publicaré'.

Va ser la seva primera pregunta que em va decidir: 'No dius que ets escriptor?'. És clar, si ets escriptor, ets escriptor per damunt de tot: si et trobes en un país on es parla un idioma que tu domines, sembla absurd entestar-te a escriure només en un idioma que no s'hi parla. Però és més: quan vaig començar a fer el text, em vaig sentir molt, però MOLT, a gust: tot una sèrie de problemes diguem-ne culturals i socials que sempre havia tingut amb l'anglès britànic van desaparèixer com el rosari de l'aurora. Escriure en català em va desbloquejar com a escriptor i em va permetre tenir una veu pròpia (com a escriptor) per primera vegada. I, és clar, vaig començar a aconseguir lectors geogràficament propers, una cosa que és tan necessària a un escriptor com l'oxigen.

En resum: el català em va ensenyar a escriure, de manera que des de fa uns sis anys finalment he après també a escriure en anglès, gràcies a tota l'experiència que he tingut amb el català. Ara mateix, estic fent un llibre en anglès i un altre en català.


A hores d'ara ja tens un bon bagatge de llibres publicats. És per aquest motiu que et conviden a la Fira del Llibre de Frankfurt, oi? Explica'ns una mica el teu cas, perquè ja saps que el fet d'haver convidat la cultura catalana i no la cultura feta en català ha generat una forta controvèrsia, on algunes persones exigeixen que la cultura catalana estigui representada pel català i per l'espanyol (dues de les llengües parlades al Principat -perquè n'hi ha més i no han estat convocades-), però que pel mateix argument deixa fora de la cultura catalana els escriptors de fora del Principat com ara els valencians, balears o tu mateix, que fins i tot ets de més lluny.

No, a mi em conviden a la Fira de Frankfurt -juntament amb quatre o cinc escriptors estrangers més que escrivim en català- per parlar de l'experiència de ser escriptors estrangers que escriuen en català. Entenc els motius dels organitzadors per recalcar el fet que tots som de fora, però personalment m'hauria preferit anar-hi com un escriptor català més, i punt.

Pel que fa a aquest tema tan innecessàriament polèmic de la llengua, em remeto a un llibre pòstum del catedràtic anglès Arthur Terry, especialitzat en literatura hispànica: A Companion to Catalan Literature (Londres, 2003). El Terry, que senzillament se cenyia a les normes científiques internacionals, explica -en els moments en què ha d'escriure sobre autors catalans que feien servir altres idiomes (Llull, Turmeda i Terenci Moix)- que cadascun d'aquests tres autors té una part important de la seva obra escrita en un altre idioma (llatí, àrab i castellà, respectivament) però que ell, Terry, només es concentrarà en la part escrita en català atès que el seu llibre parla de literatura catalana. El criteri acadèmic internacional no permet una altra interpretació: la literatura catalana és literatura escrita -en qualsevol part de món- en català. Donar-hi més voltes seria confondre-ho tot amb factors acientífics, com ara la política.


Segons els principis proposats per les persones que deien que la cultura catalana també incloïa l'espanyol, la cultura espanyola hauria d'incloure també la catalana quan sortís al món, i això no passa pas. Què creus que defineix la cultura catalana o qualsevol altra cultura del món doncs? Com es pot mesurar la seva riquesa?

La llengua ho defineix tot. Ho diuen els antropòlegs des de fa anys: les llengües són la base de tota la cultura humana. Sense llenguatge, no pot haver-hi ni música, ni pintura, ni cultura social ni cap altra forma de cultura, ja que les relacions que s'estableixen per generar aquestes activitats són gràcies a l'ús d'una llengua. Cada llengua, doncs, genera un univers cultural propi, i tots aquests universos culturals tenen el mateix valor, són igualment vàlids, són igualment universals.


És la independència la millor manera de defensar la llengua i la cultura pròpia dels atacs de fora? Els catalans tindríem aquests problemes si fossim un territori independent? Donaries suport a una possible independència de Catalunya? Per què sí o per què no?

He passat per gairebé totes les modalitats polítiques en aquest sentit: regionalisme, federalisme, etc. Després d'haver vist la immensa onada d'odi nacionalista que va generar el nou Estatut, però, em vaig convertir en independentista per sempre més. Hi ha coses que no es poden acceptar, i aquest nacionalisme agressiu contra una cultura interna, n'és una. Amb la independència garantim la supervivència d'una cultura universal que fa aigües allà on no té cap protecció política (al País Valencià o a la Franja, per exemple). Em defineixo com un independentista no nacionalista.


Com a londinenc, com valores el cas d'Irlanda del Nord? I el cas d'Escòcia, on aquests darrers dies el partit independentista ha guanyat les eleccions? I el cas de Gal·les, on està començant a treure el cap la idea independentista? Tenen clares similituds amb el cas català, o el Regne Unit poc té a veure amb l'Estat espanyol? Creus que el Regne Unit és més tolerant pel fet de permetre major autonomia en alguns camps com els esports, on cada part disposa de la seva selecció pròpia?

Irlanda del Nord és el resultat d'un intent per part dels anglesos de nedar i guardar la roba quan el procés d'independència d'Irlanda, als anys vint. La solució, per tant, seria la fusió d'Irlanda del Nord amb la del sud (la comunitat protestant que hi viu sense cap mena de problema, per cert). Gal·les segurament es quedarà dins el Regne Unit però amb un enfortiment cada vegada més notable de la llengua i cultura gal·leses, però crec que Escòcia serà independent d'aquí a uns cinc anys, o potser deu com a molt, i aquest serà un model possible per a Catalunya: un país sense estat que forma part d'un estat que pertany a la Unió Europea i es deslliga pacíficament i democràticament d'aquest estat. La diferència és que hi ha nacionalistes espanyols per als quals la unitat de l'Estat espanyol no és un concepte polític, sinó un dogma religiós. A Anglaterra també n'hi ha, però són pocs i estan políticament arraconats als partits d'ultradreta.

El futbol? Les seleccions nacionals ajuden en el sentit que països com Escòcia i Gal.les es poden donar a conèixer a la resta del món. Un país amagat -com Catalunya- és un país que està a un pas d'esborrar-se del mapa.


El mapa d'Europa s'ha anat modificant al llarg de tot el s.XX. Mai com ara no hi havia hagut tants estats. Malgrat tot, la Unió Europa està deixant clar que aquesta nova organització macropolítica només tindrà en compte els estats en lloc de les nacions. Així ho demostra a l'hora de designar les llengües oficials, on només tenen representació les llengües oficials de cada estat membre encara que aquestes tinguin un reduït nombre de parlants, i quasi en cap cas no tenen representació les llengües no-oficials encara que aquestes tinguin un elevat nombre de parlants (com el cas del català). Què creus que està passant? Són bons aquests criteris que eximeixen el debat a nivell europeu i el deixen que sigui cada estat qui designi la llengua o les llengües que considera oficials al seu territori, i per tant, oficials a Europa?

La Unió Europea és un macroexemple de com es pot nedar i guardar la roba (perdoneu l'ús de la mateixa expressió dos cops en una sola entrevista) sense que ningú se n'adoni. Segons el pensament automàtic de la immensa majoria de la gent -els líders polítics inclosos-, l'estat és la nació, i afeblir l'estat és afeblir la nació. No es qüestiona per res el concepte d'estat-nació. Però alhora els mateixos líders -i la gent- parlen de la dissolució de les fronteres a la Unió Europea, de la llibertat de moviments, etc., sense tenir en compte que si això fos realment cert, significaria l'aparició de països transfronterers: el País Basc sencer, Catalunya sencera, Irlanda del Nord i Eire etc. I no acaben d'aparèixer.


Els nostres néts i besnéts continuaran usant la llengua catalana de la mateixa manera que ho podem fer nosaltres en, posem per cas, aquesta mateixa entrevista o creus que llavors ja només serà una cosa folklòrica d'alguna gent gran? Pot ser que el futur sigui més esperançador? Què creus què passarà, ja no només amb el català, sinó amb totes les llengües petites?

Algunes llengües -el flamenc que es parla al nord de França, per exemple- desapareixeran o es mantindran a nivell testimonial (que és el que segurament passarà amb el gaèlic escocès). El català és un dels pocs idiomes que té la possibilitat de sobreviure com un idioma normal, com el castellà o el francès. Tot plegat depèn dels parlants -evidentment-, de la situació política i de molts altres factors. Un problema greu és que molta gent encara pensa com el Gregorio Salvador, les teories lingüístiques del qual són dels primers anys cinquanta: com més gran és un idioma, més important és i com més petit, més mereix morir-se. Tant és així que a Holanda hi ha lingüistes que preveuen la mort de l'holandès d'aquí a 50 anys! Diuen que els fills no el parlaran al cap d'un parell de generacions, per ser un idioma petit i poc important...


Arreu del territori català ja t'has convertit en una mena de figura pública gràcies als teus llibres, a les teves col·laboracions a la ràdio i a la televisió, però molt especialment pel fet de ser de fora. Tan gran és la fama que sovint se t'escolta més a través dels teus imitadors en programes com el Minoria Absoluta que no pas a tu mateix, ara que sembla que no tens tanta vida pública. Com valores el fet que t'imitin? Et fa gràcia o et fa ràbia? Creus que t'exageren massa o t'encerten molt? Rius amb el teu imitador?

Conec una mica el meu imitador, i ho fa molt bé. Les poques vegades que l'he escoltat, m'ha fet riure. Com que no dono cap importància al fet de ser una mica conegut, lògicament no en dono gaire al fet de ser una mica imitat.

M'agradaria pensar -potser m'enganyo a mi mateix- que el contingut dels llibres, sobretot, però també d'algun programa o article sempre ha estat més important que el fet que sóc estranger. Les reaccions dels lectors semblarien confirmar això: no em feliciten pel fet de ser de fora, sinó per un conte que els ha agradat, per les emocions transmeses en un text, etc., més o menys com farien amb qualsevol altre escriptor. L'últim llibre, una diatriba dita La puta feina, no té res a veure amb el fet de ser anglès i viure a Catalunya, i és el meu segon llibre més venut.