Dijous, 20.9.2007. 05:00 h

Jaume Cabré Escriptor, dramaturg i guionista televisiu

"No vaig decidir ser escriptor, va ser conseqüència de llegir"

Jaume Cabré és una de les veus principals de la literatura catalana del segle XX i XXI. Del conjunt de la seva extensa obra destaca el cicle dedicat a l’univers mític de Feixes i la seva tasca de guionista per a la televisió (Estació d’enllaç). Entre els guardons que ha rebut destaquen el premi Crítica "Serra d'Or", el premi de la Crítica Catalana, la Lletra d'Or (1997) i molts altres com el Sant Jordi, el Prudenci Bertrana o el Joan Crexells.

Quan decidí que volia ser escriptor? Què li feu adonar-se’n?
No ho vaig decidir. Va ser paulatinament com a conseqüència de llegir. M’empipava molt que un llibre que m’agradava s’acabés. Em deixava una sensació de buidor. Vaig rebel·lar-me contra això i durant un temps vaig escriure la continuació de llibres que acabava de llegir i que m’havien agradat molt. Era un acte de rebel·lia que em permetia estar més temps amb una obra ja llegida i a la vegada també era un exercici. Amb això el que vull dir és que entre llegir i escriure, per mi, hi ha una barrera molt fina. Aquesta barrera es pot traspassar o no; es pot ser feliç sent només un lector.

La música es troba molt present a la seva obra, no tan sols al darrer llibre, Baix continu, sinó que també té una presència manifesta a L’ombra de l’eunuc. Com va néixer aquest interès?
I també a Llibre de preludis, Fra Junoy i l’agonia dels sons, Viatge d’hivern, La matèria de l’esperit... Sempre m’ha interessat la música en tots els aspectes, per raons familiars però també per altres motius. De fet, m’interessa més la música que la literatura, però el cas és que he acabat escrivint. Toco una mica el violí però no de manera professional ni de bon tros.

La constant referència a la música en la seva obra, té algun altre significat més enllà del seu interès personal per aquesta?
No. Les passions i obsessions que qualsevol autor reflecteix en la seva obra. El significat és aquell que pugui trobar-hi el lector a partir de les seves pròpies experiències. L’experiència lectora és la que aporta significat. Per exemple, sé que tinc lectors músics que s’agafen amb interès la meva obra per la importància que hi té la música. S’hi senten atrets perquè hi apareix un tema que a ells els interessa. D’altra banda, el lector que no té cap relació directa amb la música o no en té coneixements, ho accepta sense cap problema i li pot agradar tant com a un músic. En algun cas, com a L’ombra de l’eunuc, la música estructura el llibre.

Creu que el seu interès per la música ha condicionat d’alguna manera la seva manifesta voluntat d’estil en la seva obra literària?
Segurament. Per a mi escriure és posar una paraula rere una altra paraula; hi ha una cadència, bellesa... Llegeixo el que escric en veu alta i tinc cura de com sona. Sí, hi ha una relació.

Parlant de la voluntat d’estil, no creu que aquesta sembla haver gairebé desaparegut de la literatura actual i de la catalana en particular?
Crec que no, però fa de mal jutjar. Avui dia s’escriu molt i es publica molt també. Hi ha autors que cuiden l’estil i d’altres que no, de la mateixa manera que hi ha obres amb pretensions profundament artístiques i obres que no. Tot és lícit. El funcionament de la indústria editorial fa que es publiquin obres que tenen com a objectiu assolir ràpidament objectius de caire econòmic i que compleixen el seu cicle vital i passen passen a l’oblit un cop complert el seu objectiu. D’altres resten, ja sigui guanyant lectors a poc a poc o si han tingut una bona acceptació des del principi, mantenint lectors i afegint-ne; van passant els anys i es mantenen i fins i tot poden passar a les generacions següents, ja sigui pels seus valors estilístics, morals o d’altre tipus. Es converteixen en clàssics. Clàssics contemporanis. Aquestes obres existeixen. Només cal esperar per anar-les distingint d’entre la superproducció editorial. Sempre ens queden els clàssics.

Quins són els autors actuals, ja siguin o no catalans, que li semblen més interessants?
Depèn de què entenguem per actual. Per mi Homer, Dante i Llull són actuals. Si ens referim als autors dels segles XX i XXI la llista seria llarguíssima: Shakespeare, Bach, (ja m’entens, són actualíssims) Thomas Mann, Verdaguer, Rodoreda, Musil, Guimerà... Hi ha autors que m’interessen de manera global com ara Bassani o Borges i d’altres que m’interessen per una obra concreta.

Té pensat tornar a escriure alguna altra obra dramàtica després de Pluja seca?
Sí, sempre penso tornar a qualsevol dels fronts que tinc oberts, tot i que actualment no hi estic treballant.

Com va viure aquesta experiència?
Bé, va ser molt interessant i il·lusionant. Vaig quedar content de la representació que es va fer al Teatre Nacional de Catalunya. Em vaig sentir orgullós de tot plegat. Pots escriure una obra de teatre, però aquesta només es completa quan es representa.

El fet d’haver guanyat el 2004 el Prix Méditerranée per la traducció francesa de Senyoria publicada per la prestigiosa editorial Christian Bourgois, ha tingut repercussió en la difusió internacional de l’obra?
Suposo que hi ajuda, tot i que la traducció de la meva obra al francès ja estava en marxa quan em van donar el premi. Costa molt que les obres catalanes arribin a ser traduïdes. Christian Bourgois ha adquirit els drets de tres obres meves i dues ja han estat publicades, L’ombra de l’eunuc i Senyoria, traduïdes del català pel mateix traductor, Bernard Lesfargues. Estic molt content i em consta que Christian Bourgois també.

Participarà a la Fira de Frankfurt?
Sí.

Quin creu que serà el resultat que Catalunya Catalunya n’hagi estat la convidada d’honor?
El fet és positiu. A Alemanya s’hi està duent a terme una moguda important per donar a conèixer la literatura catalana. Molts editors alemanys han apostat per editar literatura catalana. Si crec que paga la pena. Sóc optimista.

Una darrera pregunta: Quin llibre està llegint en aquest moment?
Estic llegint diversos llibres en aquest moment, però especialment dos. Els llibres fan de mal cremar de Manuel Rivas. El volia llegir en gallec, però no vaig trobar-lo, així que estic llegint-ne la traducció al català. També estic llegint Jo no de Joachim Fest, una mena de biografia sobre el seu pare i la seva oposició al règim nazi des de dins d’Alemanya. I tinc una cua d’espera que fa mig metre.


Entrevista realitzada per Montserrat Terrones, llicenciada en Humanitats i Documentació i blocaire a l'indirecte!cat.