Dimarts, 9.10.2007. 05:00 h

Max Dibuixant de còmic i il·lustrador

"No vendrem cultura catalana perquè sigui catalana, sinó perquè sigui bona"

El seu nom és Francesc Capdevila (Barcelona, 1956), però és mundialment conegut com a Max. És un dels autors de còmic més reconeguts no tan sols a nivell català, sinó que també a nivell estatal i europeu. La seva carrera com a dibuixant de còmics va iniciar-se fa uns trenta anys amb l’explosió del còmic underground iniciada a Barcelona. Ha combinat la seva tasca com a creador de còmics amb la d’il·lustrador i segurament molts dels nostres lectors haurà vist alguna obra seva seva ja sigui un còmic, un llibre infantil, un cartell, una portada d’un disc o la mascota del centenari del Futbol Club Barcelona. El divendres 12 d’octubre es presenta a Frankfurt la traducció al català i a l’alemany de la seva darrera obra Bardín el Superrealista (Ediciones La Cúpula), guanyadora dels premis a la millor obra, millor dibuix i millor guió del darrer Saló Internacional del Còmic de Barcelona.


Quan et vas adonar que et volies dedicar al còmic?
Quan vaig descobrir els tebeos underground nord-americans: Robert Crumb, Shelton, etc. Tenia disset anys, sempre havia llegit els tebeos de Bruguera, els Tintins i els Àsterix, però allò era nou i em va trasbalsar. Eren temps de revolta: sexual, política, les drogues, el rock... Vaig descobrir que el còmic podia parlar també de la realitat social immediata i quotidiana i de les parts fosques i marginals de la vida, que no havia d’haver temes tabú, que el còmic podia tenia un paper en la revolta. Parlem del 1973 a Barcelona.

Com vas entrar-hi en contacte?
Vaig conèixer una gent que ja estaven fent coses en aquesta línia: Nazario, els germans Farriol, Mariscal.... el nucli inicial del Rollo Enmascarado, i em vaig unir a ells.

Quin paper ha tingut El Víbora en la teva trajectòria professional?
Fonamental. El Víbora va ser la meva escola, em va permetre aprendre de veritat, publicant de manera continuada. Em va permetre començar a guanyar-me la vida amb els còmics, i em va donar projecció pública. Però el millor de tot va ser l’esperit que es respirava a la redacció els tres primers anys: era un entusiasme col·lectiu, fèiem la revista i preníem totes les decisions entre tots, i ens divertíem moltíssim, allò tenia molt d’experiència llibertària. I, de pas, varem reinventar el còmic a Espanya. Se’ns considerava underground i canalles, però el número especial dedicat al cop d’estat de Tejero va fer que se’ns comencés a prendre una mica més seriosament.

Tenint present que ets un autor d’origen català, com expliques que hagi trigat tant a haver-hi una obra teva en català al mercat?
A nivell personal, una primera consideració: fa més de trenta anys que faig historietes i ja té collons que fins ara no hagi tingut ocasió de publicar un llibre en la meva llengua. Un primer factor és obvi, i tots el coneixem: la marginació a la que ha estat sotmès el català com a llengua de comunicació cultural al llarg de dècades. El segon factor és més específic: el còmic arrossega encara avui una percepció popular de subproducte d’entreteniment infantil o, com a molt, juvenil. El món cultural català no se l’ha pres mai seriosament, i sempre s’ha considerat que amb el Cavall Fort o el Tretzevents i els Tintins o els Barrufets en català ja n’hi havia prou. Tan sols molt recentment, coincidint amb l’esclat internacional de la novel·la gràfica com a gènere de còmic adult i amb un toc “literari”, es comença a considerar que hi pot haver un lector adult en català interessat en aquestes propostes. També és cert que els tiratges en castellà de la majoria d’aquestes obres ja son petits i, per tant, és encara una operació molt arriscada des del punt de vista comercial publicar-los en català. Però el mateix li passa a la poesia, o a tota novel·la que no sigui un bestseller, i no per això es deixa d’editar en català. És molt important, doncs, posar per davant dels imperatius comercials la voluntat de què el còmic adult estigui a l’abast del lector en català. Tant les traduccions com les obres autòctones. D’això se’n beneficiaran alhora el còmic i la llengua catalana. Per animar els editors puc dir que l’edició en català de Maus, d’Art Spiegelman –el precedent immediat del gènere novel·la gràfica- que hem editat fa un parell d’anys a Inrevés Edicions, ens està anant força bé comercialment.

A banda del còmic, tens una ingent obra com a il·lustrador, com la vas començar?
A finals dels 80 em vaig sentir una mica saturat de fer còmic, i vaig cercar altres perspectives professionals. La sortida més natural per a un dibuixant és il·lustrar. A mi sempre m’ha interessat tot allò que és gràfic: el cartellisme, la tipografia, el disseny... Però la literatura ha estat una de les meves grans influències com a autor de còmic, i per això m’interessa molt la relació entre el dibuix i la paraula. M’he dedicat molt al llibre infantil i juvenil, però també a la premsa, al cartellisme, una mica a l’animació... Actualment estic il·lustrant per al suplement literari del New York Times.

Com ha influït en la teva obra el fet de viure a Mallorca?
Com diria un mallorquí: és mal de dir! Fa vint i tres anys que visc a l’illa. Al començament va ser fotut estar allunyat físicament dels centres editorials. No estava pel mig dels “saraus” i això em va fer perdre visibilitat i va representar un cert fre a la meva carrera en un moment que semblava molt bo. Però la contrapartida va ser millor: vaig tenir l’oportunitat de trobar el meu propi ritme, d’anar a poc a poc guanyant solidesa com a autor, de reflexionar molt sobre el que feia i cap a on volia anar i no distreure’m massa amb les parts frívoles del negoci cultural. Però ben aviat, i sobretot gràcies al fax, primer, i a Internet després, la posició geogràfica marginal deixa de ser un obstacle.

Pel que fa a la influència directa de l’illa, he trobat aquí un lloc on, és veritat, el temps s’estira, certes preocupacions es relativitzen. El paisatge m’ha influït molt: aquí he trobat l’esperit auster i silenciós dels paisatges metafísics de De Chirico, he descobert els mites grecs a través del Deià de Robert Graves, he après a contemplar l’horitzó i a estar-me quiet quan cal. Tot això es pot percebre, em sembla, als meus dibuixos.

Què en penses de la participació de Catalunya a la Fira de Frankfurt com a convidada d'honor?
Que està molt bé, tan sols espero que les picabaralles polítiques no facin ombra a allò que realment s’ha de fer a la fira del llibre més important del món, que es donar visibilitat i projecció internacional als autors catalans. Vendre drets, vaja. Que tenim una llengua i una cultura pròpies ja ho sap gaire bé tothom. El que cal deixar clar és que, a més, hi ha qualitat. No vendrem cultura catalana perquè sigui catalana, sinó perquè sigui bona.

Creus que tindrà alguna repercussió en la difusió internacional de la teva obra?
Mai se sap. Jo ja fa anys que em moc per les fires internacionals de còmic, i els meus darrers llibres s’han publicat a Estats Units, França, Alemanya, Itàlia... És clar que em faria gràcia arribar també a altres països, potser els asiàtics... Frankfurt pot ser una bona oportunitat.

Què en penses de la situació del còmic en l’actualitat?
És il·lusionant. Comença a haver-hi curiositat i interès per part d’un públic no especialitzat. Les grans superfícies i les llibreries generalistes comencen a acceptar amb naturalitat els còmics. Els autors estan fent obres interessants, els mitjans de comunicació se n’ocupen, l’administració –almenys l’espanyola, a veure si la catalana espavila- comença a prendre’s seriosament el sector, tant a nivell artístic –amb la creació enguany del Premio Nacional- com industrial. Els implicats –autors, editors, crítics i estudiosos, llibreters- s’organitzen per a oferir interlocució vàlida a l’administració.

Què creus que es podria fer per millorar aquesta situació?
A Catalunya tot és molt més fràgil, el mercat és encara esquifit, i per això caldria que l’administració catalana s’impliqués decididament a ajudar al desenvolupament del sector. Hi ha moltes maneres de donar suport a la indústria i als autors per a obrir mercat i així normalitzar la creació i la publicació de còmics en català. I cal urgentment també la creació d’un museu o fons documental de titularitat pública que aplegui la llarga i riquíssima història del còmic, l’humor gràfic i la il·lustració a Catalunya: originals, publicacions... D’altra manera tot això s’acabarà perdent, i una part de la nostra història i la nostra cultura desapareixerà miserablement. Hi ha col·leccionistes disposats a cedir els seus fons. Fa anys que se’n parla amb les institucions, hi ha hagut promeses, interès, però poca voluntat política.

Creus que hi ha autors de còmic catalans per poder efectuar un relleu generacional?
Sí, no hi ha problema amb això, no n’hi ha hagut mai. La part dels autors és sempre la més vital i incontenible del món del còmic, els autors creen obres perquè els hi va la vida. Tan sols cal assegurar-los-hi un marc a on desenvolupar-se, una indústria editorial sòlida. Si no és així, els autors acaben desplaçant-se – com ha passat amb la meva generació- a altres camps gràfics més ben remunerats.

Una darrera pregunta: què estàs llegint en aquests moments?
Acostumo a tenir diversos llibres en marxa simultàniament: ara tinc dues novel.les entre mans: Mantra, de Rodrigo Fresán, i L’home que fou dijous, de Chesterton. També Los dioses de Grecia, de W.F. Otto i el poema Uh! d’Enric Casasses. De còmic he descansat els darrers mesos, però el darrer que vaig llegir, Metralla, de Rutu Modan, va ser força bo.