Dimarts, 15.1.2008. 05:00 h

Jordi Coca Escriptor

"La cultura de masses fomenta la irresponsabilitat"

Jordi Coca va néixer a Barcelona el 1947, i és escriptor, dramaturg i col·labora en premsa i televisió. Va començar la seva carrera literària amb la novel.la Un d'aquells estius (Els Lluïsos). En la seva fecunda carrera ha obtingut el premi Documenta amb Mal de lluna (1988), el premi Josep Pla amb La japonesa (1992), el Premi Nacional de la Crítica amb Louise (un conte sobre la felicitat) (1993), el Ciutat de Palma amb Dies meravellosos (1996), el Premi Ramon Muntaner de Literatura Juvenil amb La faula dels ocells grecs (1997) i el Premi Sant Jordi de novel.la amb Sota la pols (2000). Ha conreat l'assaig sobre temes teatrals i literaris. També ha fet versions al català d'autors com Maurice Maeterlinck i del poeta japonès Matsuo Bashô. Darrerament ha presentat La noia del ball, premi Carlemany 2007.


A la seva obra hi ha moltes novel·les que giren al voltant d’un personatge femení: Lena, Sorres blanques, La noia del ball… Hi ha alguna raó per a què això sigui així o és només una coincidència?
M’hi he trobat. Inicialment no tenia cap intenció que la veu femenina tingués aquest rol diguem-ne protagonista. Potser, com que no intento explicar les situacions i la realitat únicament des de la raó, sinó des d’una barreja de sensacions i intuïció, m’he deixat dur per la idea que la dona en aquests àmbits és més precisa. En tot cas no pretenc escriure des de cap posició feminista. Hi ha molts moments en les meves novel·les que les dones no queden gaire bé, tot i ser les que actuen. Especialment vegis Sorres blanques. Finalment, però, potser el que passa és que durant la segona meitat del segle XX les dones han ocupat molt més espai que fins aleshores, i calia fer evident aquest fet.

El personatge principal de La noia del ball té molts paral·lelismes amb la Colometa de La plaça del diamant de Mercè Rodoreda. No sols s’expressa a través d’un monòleg, sinó que també viu sotmesa per l’entorn i per la figura masculina, en aquest cas la del seu home. Fins a quin punt considera que l’obra de Mercè Rodoreda és un referent literari de primer ordre no tan sols en La noia del ball sinó que també en la literatura catalana posterior a l’obra de Mercè Rodoreda?
A mi no em sembla que la Rodoreda sigui un referent de primer ordre. Està bé i prou. Trobo més interessants Villalonga, Blai Bonet, i alguna novel·la de Pedrolo, això sense tenir en compte l’actitud general d’aquest darrer amb relació a la literatura, que és més contemporània i rica que la de Rodoreda. I no parlem dels poetes: Palau i Fabre, Brossa, Vinyoli… D’altra banda a la literatura hi ha dotzenes de personatges femenins que viuen sotmeses o que depenen de l’entorn i la figura masculina: Flaubert i Madame Bovary en són un exemple claríssim. D’altra banda el monòleg que estructura La noia del ball, tal com han dit crítics de tan prestigi com Àlex Broch, Joan Triadú i Sam Abrams, és dramàtic –també se’n pot dir monòleg exterior–, justament la cosa oposada al monòleg interior que s’ha comentat alguna vegada. Hi crítics que llegeixen segurament pàgina per altra degut a les urgències dels diaris i, és clar, en aquest cas no es demanen per què hi ha a la meva novel·la un personatge que escolta i que justament és qui fa la transcripció i ens prepara i manipula allò que llegim fins al punt que la mare mormola que allò que hi ha escrit no és ben bé tal com van anar les coses... Si aquest personatge hi és deu ser per alguna cosa, oi?

Des que va començar a escriure Dies meravellosos tenia clar que volia escriure un cicle novel·lístic sobre els efectes de la violència política i ideològica sobre els individus o se’n va adonar més endavant? Com va ser aquest procés?
Dir que sí pot semblar una pedanteria, però sí. No sabia si eren 3 o 4 o dues novel·les, però volia escriure uns textos que expliquessin què ens ha passat des del punt de vista dels vençuts i dels que no tenen ni poder ni gaire cultura. Aquesta intenció ja és clara a la meva primera novel·la, de l’any 1971, Un d’aquells estiu, Els Lluïsos. Si es mira l’hemeroteca d’aleshores veurà que dic que m’interessa deixar constància de la lesió que el franquisme i la violència ha deixat en el “jo”. Això, i fer-ho amb una forma que deixi enrere les tècniques narratives del segle XIX i les seves prolongacions interessades. Els protagonistes d’aquestes novel·les meves no són protagonistes de la història; són éssers anònims i en ells mateixos ben poca cosa. La majoria de vegades també són passius o bé fan accions poc transcendents tot i que ells en algun moment poden pensar el contrari. Si hi afegim que a mi no m’interessa gens articular un argument ortopèdic (una història enllaçada que comença i acaba), doncs tenim una textura força diferent de la convencional. Per deixar del tot clara aquesta articulació (s’han mal interpretat alguns títol) els indico per ordre narratiu i no pas de publicació: 1) La noia del ball 2) Sota la pols 3) Moure la nit (encara inèdit), 4) Dies meravellosos. La resta de novel·les no tenen res a veure amb aquest cicle. Es podrien agrupar obres com L’Emperador, De nit sota les estrelles i La faula dels ocells grecs en el sentit que es basen en la faula. La resta (Mal de Lluna, La japonesa, Louise. Un conte sobre la felicitat, Lena, Sorres blanques, Cara d’àngel) són novel·les de situació, moltes focalitzades, amb pocs personatges i el protagonisme de les quals sovint recau en dones. Altres textos serien precursors d’aquest plantejament: Un d’aquells estius i El secret de la cavalleria. I, és clar, les obres curtes agrupades a El cor de les coses, que amb el títol em sembla que ja diu el que vull dir. Ara mateix estic treballant en una obra nova: Weekend, que formarà part de les novel·les de situació.

En relació a la crítica a la violència anarquista als inicis de la Guerra Civil que apareix a La noia del ball i que compara amb la violència exercida pel Franquisme, no creu que hi ha una gran diferència en la seva essència, és a dir, que la violència per part dels anarquistes fou espontània i visceral, mentre que la del Franquisme fou institucional i planificada?
I tant, i així ho he manifestat a diverses entrevistes. Una va durar uns mesos i l’altra 4 dècades. Ara, dit això, també és veritat que la cultura de la violència acaba tenint les mateixes arrels i les mateixes conseqüències.

L’actual preocupació mediàtica sobre l’anomenada violència de gènere o masclista, creu que en part l’ha animat a tractar aquest tema familiar i, per tant, dolorós?
Voldria recordar Caín i Abel. Per desgràcia des de l’origen la violència forma part de la humanitat i de la família. És un tema etern i que no es pot reduir a les modes, altrament convertim la violència en una singularitat estranya, momentània, cosa que no és, i li apliquem un tractament erroni. Contra la violència, diàleg, cultura, respecte i justícia. La llei dita de violència de gènere no es basa en aquests principis.

Creu que els individus tenim algun mitjà per defugir de la violència política, ideològica i mediàtica, més enllà de l’isolament i la reclusió?
La temptació d’isolar-nos és forta, però no duu a res positiu. Aquest és justament el tema de la novel·la que deia més amunt, Weekend. Jo, al contrari, crec que cal tornar a tenir en compte el principi sartrià que l’existència precedeix l’essència. Sartre no era tan dogmàtic com sembla, els seus llibres estan plens de dubtes, i aquests dubtes per a mi són fonamentals. Ara, l’acció és essencial, cal actuar, adoptar posicions, comprometre’s. Fa ben poc una colla de dramaturgs catalans i alguns novel·listes defensaven la idea peregrina i carrinclona que adoptar posicions diguem-ne polítiques (que no vol dir de partit) era antic. Molt bé, que mirin les hemeroteques i que es mirin al mirall. Amb tot, també és veritat que un pot adoptar una posició activa parant-se i dient no.

Quins creu que són els principals tipus de violència que s’exerceixen avui dia sobre els individus. Per què?
La violència més brutal que pateixen els humans continua sent la pobresa injusta i innecessària, és a dir, el patiment que genera la injustícia. Cal, doncs lluitar per un món més just. En el món ric hi ha una altra violència que és això que s’anomena cultura de masses –i que no és cultura–, que inclou la televisió, molts mitjans de comunicació oportunistes i mentiders, la idea que tot ha de ser divertit i lleuger, que el món és una festa fantàstica on els actes irresponsables no cal pagar-los, una cultura de l’oci gandul, etc. Majoritàriament és d’importació nord-americana i converteix els humans en simples consumidors que s’avenen a acceptar sempre la versió curta de les coses. I res no s’esdevé mai, enlloc, segons la versió més curta. El món no és com el descriuen els telediaris, però la gent es pensa que sí. Aquesta violència, a més, ve decorada amb colors i maneres agradables i acaben convertint-se en la utopia dels pobres, que aspiren a viure en aquest món. En moltes coses segur que és millor que el seu, però no és el millor dels mons.

En front d’un entorn que li és hostil, la protagonista de La noia del ball es reclou en el record dels paisatges mítics de la infantesa passada a l’illa de Menorca. La literatura pot servir ha de tenir una funció terapèutica d’evasió o per contra, ha de comprometre’s amb la realitat per provar de millorar-la?
Em sembla que aquesta pregunta ja està contestada. Però la protagonista no pot fer res més. És a dir: fa això i també alimenta un nucli dur dintre de ella mateixa, una mena de resistència que li permet de continuar. Una cosa va lliga a l’altra, si només fos la mitificació de l’illa seria evasiva.

Es pot aplicar la teoria dels vasos comunicants a les seves facetes de narrador i dramaturg?
Sí, jo sóc sempre el mateix. Quan escric a la premsa també. I quan faig classes de literatura.

Una darrera pregunta: què està llegint ara?
Com que estic treballant en un llibre sobre Palau i Fabre llegeixo i rellegeixo Palau. I també un novel·lista català que a mi m’interessa molt: Jaume Benavente.


Entrevista realitzada per Montserrat Terrones, llicenciada en Humanitats i Documentació i blocaire a l'indirecte!cat.