Dilluns, 17.3.2008. 16:00 h

Sebastià Alzamora Escriptor

"No es podia esperar que Frankfurt solucionés els problemes interns de la nostra cultura"

Sebastià Alzamora va néixer a Llucmajor (Migjorn) el 1972, i com a poeta ha escrit els poemaris Rafel (premi Salvador Espriu), Apoteosi del cercle, Mula morta i El benestar (Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona). És autor de les novel·les L’extinció (Premi Documenta), Sara i Jeremies (Premi Ciutat de Palma), La pell i la princesa (Premi Josep Pla 2005) i Nit de l'ànima, així com de l'assaig sobre Gabriel Janer Manila L'escriptura del foc. Col·labora regularment als espais culturals i literaris dels mitjans de comunicació i des del desembre de 2007 és director de la revista "Cultura".

Què opina de les declaracions de l’Hèctor Lòpez Bofill segons les quals les crítiques literàries negatives d’obres de literatura catalana són un acte antipatriòtic?
Que jo sàpiga, l’Hèctor no ha dit mai això. El que sí va denunciar és que existeixen alguns crítics literaris –no tots, per sort— que mostren una curiosa insistència a retratar la literatura catalana com una literatura pobra, petita i carregada de mancances de tot ordre, quan la realitat és justament la inversa: es tracta d’una literatura tan rica, potent i plural com qualsevol altra literatura nacional europea, cosa que encara té més mèrit si tenim en compte la situació de persecució i ofegament polítics que ha patit durant molts d’anys. I aquest retrat denigratori i desmoralitzador de la literatura catalana que tant difonen aquests crítics té o pot tenir una lectura política, com gairebé tot a la vida, per altra banda. Sobretot, quan els veus que se’ls cau la bava amb el primer escriptor en castellà que els posen al davant, fins i tot quan són escriptors inferiors a d’altres que escriuen en català.

Per què van triar el terme imparables per definir o aglutinar a un grup d’autors del qual vostè afirma ser-ne part?
És que no el vam triar! La història ve de quan l’Hèctor va guanyar el premi Josep Pla amb la novel•la L’últim evangeli: quan va pujar a recollir-lo, tot eufòric, va dir que el dedicava als seus companys de generació perquè estàvem imparables, com podia haver dit qualsevol altra cosa. Però després la parauleta va fer fortuna i els següents dies tota la premsa cultural parlava d’aquests imparables, de qui eren, de qui no eren... Sobretot, al començament ens ho deien amb ironia, per riure-se’n de nosaltres: mira, els imparables, he he, i per amunt i per avall. Per això va arribar un moment que, en vista de la insistència, vam decidir fer-nos nostra la paraula. També hi va haver força conya per part nostra, en tot plegat.

La noció de grup o de generació literària, no creu que no té sentit en un món tan individualista com l’actual i que no és més que una estratègia de promoció?
Et remeto a la resposta anterior: mira si en teníem, d’estratègia, que ni tan sols se’ns havia passat mai pel cap de formar cap mena de grup, i al final vam acabar formant-lo. Ara, tens raó en què com a grup, si teníem una cosa en comú, era precisament l’individualisme. I no sé si la cosa tenia gaire sentit, però, veient les reaccions que vam arribar a produir, tant a favor com en contra, algun en devia tenir. Com a mínim, crec que vam recordar al personal que la literatura, i la cultura en general, també són temes vius i sensibles de debat i discussió. I que algunes idees que alguns donaven per sobreenteses sobre la cultura i la literatura catalanes podien ser, també, posades en entredit.

La seva carrera literària va iniciar-se amb la poesia. Com es que va decidir-se a escriure novel•la? A nivell personal i creatiu, què li aporta una i què li aporta l’altra?
A mi m’agrada repetir una cosa que deia T. S. Eliot, i és que segurament un dels motius que ens empenyen a escriure és el desig d’imitació. És a dir, la voluntat d’intentar escriure alguna cosa capaç de deixar en els altres una impressió tan intensa com la que tu has rebut com a lector dels llibres que més t’han importat. Dit d’una altra manera, estic convençut que, entre d’altres motius, escric perquè llegesc. I, com a lector, ho sóc tant de poesia com de novel·la, de manera que trobo natural treballar tots dos gèneres, per bé que són molt diferents en molts aspectes. La novel·la és un instrument que respon a una necessitat humana, que és la de contar històries, i que ens les contin. La poesia, per la seva banda, és l’àmbit en què l’escriptor té ocasió de mantenir una relació més tensa, més exigent i més rica amb el llenguatge, que al cap i a la fi és l’única cosa que té, l’única amb què pot comptar. Sempre dic que, en literatura, tot comença per la poesia: algú que negligeixi la poesia, o que la menystingui, mai podrà ser un bon escriptor.

Què va significar per la seva carrera literària haver guanyat el Premi Josep Pla amb La pell i la princesa?
Doncs el que solen significar els premis: una mica més de projecció i de visibilitat per al llibre en qüestió, que sempre vénen bé. Ara, en el cas en particular del Josep Pla, reconec que és un premi que em va fer una il·lusió especial: la nòmina d’obres i autors que l’han guanyat és realment impressionant, i fa respecte tenir l’ocasió d’afegir-t’hi.

A Nit de l’ànima, el protagonista prové de la burgesia catalana que s’omple la boca amb el mot Catalunya, però que la història ens demostra que no han tingut mai recança en vendre-la per un plat de llenties. Aquest retrat ha estat inspirat per algunes persones en concret?
La veritat és que no, però, mirat a l’inrevés, segurament no costaria gaire trobar algú que s’assemblés als personatges de la novel·la...

Com a mallorquí, no li genera problemes a Mallorca i a les Illes Balears el fet d’estar treballant a Catalunya i més exactament per a la Generalitat?
Doncs la veritat és que això no m’ha generat cap mena de problema a Mallorca, i tampoc no veig per què hauria de fer-ho.

Des de Catalunya, moltes vegades es percep certa hostilitat dels balears vers els catalans i Catalunya, però són molts els balears que venen a Catalunya a provar de tenir èxit en disciplines artístiques i culturals. D’altra banda, també es percep que una part de la societat balear espera que siguem els catalans qui solucionem els seus problemes nacionals. A què creu que és deguda aquesta relació amor-odi?
Vaja, veig que tens una percepció una mica dura d’això que en dius “la societat balear”, una cosa que, sigui dit de passada, no existeix, però bé, això seria un altre tema. Pel que jo en sé, l’anticatalanisme, a les Balears, és afortunadament residual, i aquesta hostilitat a la qual fas al·lusió és una rèmora antiga i força superada. Per altra banda, efectivament existim alguns illencs que “venim a provar de tenir èxit” a Catalunya, de la mateixa manera que també conec força catalans que viuen i treballen a Mallorca, a plena satisfacció de totes les parts. Finalment, t’asseguro que no conec un sol mallorquí (o menorquí, o eivissenc) que estigui esperant que els catalans solucionin providencialment els seus problemes de cap tipus, però vaja, de tot hi deu haver per aquests móns de Déu.

Suposo que el fet d’haver rebut amenaces a les Illes Balears per haver defensat la unitat de la llengua catalana deu haver estat una situació dolorosa. Va rebre suport per part de la classe política i els estaments culturals i institucionals balears?
Més que dolorosa, va ser una situació molt desagradable. Per sort, però, la genteta que em va amenaçar, com et deia abans, és totalment residual i no pinta res. I sí, en el seu moment vaig rebre el suport, en públic i en privat, de tots els partits polítics i del Parlament balear, així com d’una pila de persones i entitats tant de Balears com de Catalunya, que aprofito per tornar a agrair.

Quin balanç fa de la participació de la literatura catalana com a convidada d’honor a la Fira del Llibre de Frankfurt de 2007 ara que ja ha passat i que s’ha fet publica la quantitat de diner públic que s’hi va invertir?
Doncs un balanç positiu, en la mesura que es va acomplir amb allò que es pot esperar d’una invitació d’aquestes característiques, que és aprofitar un aparador, un espai privilegiat de projecció exterior, ni més ni menys. Això sí, el que no es podia esperar de Frankfurt, com sembla que feien alguns, era que fos la solució als problemes interns de la nostra cultura. Pel que fa a la quantitat de diners invertits, em sembla del tot raonable. No sé per què hi ha gent que s’escandalitza tant quan es gasten diners públics en cultura catalana i no diuen ni piu quan es destinen quantitats molt més altes a d’altres qüestions que ni són tan importants com aquesta ni ens concerneixen de manera tan directa.

Entrevista realitzada per Montserrat Terrones, llicenciada en Humanitats i Documentació i blocaire a l'indirecte!cat.