Dimecres, 26.11.2008. 05:00 h

Rosa Sala Rose Escriptora

'Guerres amb la càrrega ideològica i la crueltat de la Segona Guerra Mundial porten a dividir el món entre amics i enemics'

Rosa Sala Rose (Barcelona, 1969) és filla de pare català i mare alemanya. Llicenciada en filologia alemanya per la Universitat de Barcelona, i doctora en Filologia Romànica per la mateixa universitat. Sala Rose també és conferenciant i col·labora en diversos mitjans de comunicació, on sol tractar temes relacionats amb l'univers germànic. El 1999 inicia la seva activitat com a traductora literària amb la seva versió comentada de l'autobiografia de Goethe Poesia i veritat seguida de numeroses edicions de clàssics alemanys, especialment del mateix Goethe i de Thomas Mann. El 2003 publicar el seu primer llibre, el Diccionari crític de mites i símbols del nazisme, molt elogiat per la crítica i traduït a diversos idiomes. L'abril de 2007 publica un assaig sobre les peculiaritats de la cultura alemanya moderna titulat El misteriós cas alemany, un intent de comprendre Alemanya a través de les seves lletres, pel que va obtenir el I Premi Qwerty al millor llibre de no-ficció i la menció especial de l'assaig del Premi Ciutat de Barcelona.

La rentrée literària d’aquesta tardor ha fet arribar una novetat molt interessant a les nostres llibreries: Lili Marleen. Canción de amor y muerte de Rosa Sala Rose. Es tracta d’un amè estudi històric i sociològic sobre la cançó més popular de la Segona Guerra Mundial, que tot i ser creada per un alemany durant la Primera Guerra Mundial, va transcendir èpoques i bàndols, arribant a ser traduïda o adaptada a diferents idiomes i popularitzada arreu del món per la versió en anglès de Marlene Dietrich. En aquesta entrevista de la nostra col·laboradora Montserrat Terrones a Rosa Sala Rose, l’autora ens explica més coses sobre el seu llibre.


Com va conèixer aquesta cançó i que la va impulsar a escriure aquest llibre?
És una cançó tan popular que em resulta impossible dir quan la vaig sentir per primera vegada. Vaig sentir que la història de Lili Marleen podia ser una bona història per un llibre farà uns deu anys, quan em vaig topar per casualitat, en una llibreria alemanaya de segona mà, amb un exemplar de l’autobiografia de Lale Andersen, la cantant que va fer conèixer la cançó. Des de llavors he estat acumulant materials i informació per escriure aquest llibre.

Creu que la realitat històrica, social i cultural d’Alemanya és força desconeguda a Espanya i a Catalunya? Si és així, a què creu que pot ser degut?
A Espanya sempre he cregut percebre una gran fascinació per tot allò alemany, una fascinació que pot haver estat fins i tot més intensa a Catalunya. Tanmateix, és veritat que les principals línies de la tradició històrica i literària alemanyes es coneixen poc, en part perquè han tendit a anar contracorrent d’allò que estava succeint a la península. Per exemple, als anys en què Espanya fou un enorme imperi polític i cultural, Alemanya era un territori fragmentat i devastat per les guerres religioses. I a la inversa, des de finals del segle XVIII fins finals del XIX, quan la nació alemanya tingué el seu període d’esplendor, Espanya passava històricament i cultural per les seves hores més baixes. A més, allò espanyol sempre ha estat marcat pel catolicisme, mentre que la gran tradició literària i filosòfica alemanya sorgeix, per bé o per mal, de la llavor protestant. Tots aquests aspectes han fet tradicionalment difícil una identificació, encara que d’altra banda han contribuït a generar una fascinació per allò desconegut i estrany.

Sorprèn que una cançó tan dramàtica i pessimista com Lili Marleen, fos obsessivament escoltada i cantada pels soldats durant la Segona Guerra Mundial. A què creu que pot ser degut aquest paradòxic èxit popular en una etapa tan necessitada d’evasió i d’esperança?
D’una banda, a què l’evasió i l’esperança ja la provocaven amb escreix els programes radiofònics del Reich sota el comandament de Goebbels. Lili Marleen era una cançó malenconiosa que gaudia d’una especial credibilitat precisament per apartar-se de la línia ideològica oficial del règim. Malgrat això, resulta sorprenent que tants milers de soldats cantessin una cançó que, en el fons, presagiava la seva pròpia caiguda en el front. Pot ser aquest fenomen estigui relacionat amb l’enigmàtica pulsió de mort que el sociòleg Norbert Elias ha cregut detectar de manera especialment acusada en la tradició cultural alemanya i que té arrels complexes i profundes.

Lili Marleen és una cançó molt coneguda per les generacions que van viure directament la Segona Guerra Mundial. Les generacions més joves d’alemanys encara la coneixen? Si és així, quins sentiments els provoca?
Sempre em sorprèn comprovar fins a quin punt aquesta cançó és coneguda fins i tot entre aquells que van néixer molt després de la guerra. Tanmateix, sembla que tant a Alemanya com a altres països europeus les generacions més joves han començat a oblidar-la.

Com va ser la recepció de Lili Marleen a Espanya?
Aquest és un aspecte que no he estudiat amb la profunditat que hauria desitjat. Tan sols sé que una versió especialment castissa i optimista de Lili Marleen formà part del cançons de la División Azul, però he estat incapaç de trobar cap gravació de l’època. Tampoc sembla que passés a formar part del repertori de les cupletistes i cantants del moment, com va succeir d’immediat en altres països que estaven d’alguna manera vinculats a l’Eix. Crec que a Espanya es coneix especialment la versió en anglès que Marlene Dietrich començà a cantar el 1943, però que no es va difondre per les ones fins passada la guerra.

Sap d’alguna cançó que hagués jugat un paper similar al de Lili Marleen a la Guerra Civil espanyola?
Sembla ser que jugà un paper similar Suspiros de España, que era cantada tant pel bàndol nacional com pel republicà.

Existeix la creença generalitzada de què la cultura ens fa més bones persones. Si això és cert, com és possible que un país tan culte com l’Alemanya de la primera meitat del segle XX fos capaç de cometre la barbàrie que tots coneixem?
La convicció de què la cultura no sols ens fa més savis i sensibles, sinó que també èticament millors, és el vell somni de l’idealisme alemany. Desgraciadament, la tràgica realitat històrica i esdeveniments com l’Holocaust ens han fet despertar. És més, la cultura, entesa com a font de legitimació nacionalista i quan s’oposa a altres estructures de valors suposadament contràries com civilització, pot fins i tot contribuir a donar forma a la barbàrie, com succeí a Alemanya. He dedicat el meu llibre anterior, El misterioso caso alemán. Un intento de comprender Alemania a través de sus letras (2007), a tractar de treure l’entrellat d’aquesta qüestió.

Quin va ser el paper de la resistència dins de la pròpia Alemanya? Per què és tan desconegut a l’exterior?
Aquesta és una qüestió molt debatuda i complexa sobre la qual encara queda molt per investigar. En primer lloc, s’hauria de definir què estem disposats a considerar un acte de resistència. Ho és explicar d’amagat acudits sobre Hitler o emprar algun estratagema per tal de no haver de fer la salutació nazi, o hem d’entendre únicament com a tal l’accionisme polític pròpiament dit? D’altra banda, no em sembla que sigui un fenomen tan desconegut. La figura del baró von Stauffenberg també és un mite fora d’Alemanya.

Aquest 2008 s’ha publicat el llibre Quien parpadea teme a la muerte de Knud Romer. Aquest realitza una autobiografia de la seva infantesa a Dinamarca, on ell i la seva mare eren sistemàticament discriminats i vexats pels danesos, pel sol fet de ser alemanys i malgrat que la mare havia participat activament en la resistència contra Hitler. Creu que aquest tema s’ha investigat poc o que ha estat silenciat volgudament?
Guerres amb la càrrega ideològica i la crueltat de la Segona Guerra Mundial porten a l’extrem la tendència humana a polaritzar qüestions que són molt més complexes i a dividir el món entre amics i enemics. Que algú portarà al passaport l’etiqueta d’”alemany”, fins i tot si era un jueu o un resistent, implicà per molts països –no sols Dinamarca- la seva vinculació immediata i acrítica amb l’enemic o l’ocupador. Òbviament, són temes delicats, ja que posen en entredit una altra polarització a la qual seguim sent molt aficionats: la de víctima i botxí.

Quins creu que són els sentiments actuals de les generacions més joves d’alemanys envers els actes del Tercer Reich?
En residir la major part del temps en territori espanyol, gairebé no tinc ocasió de relacionar-me amb joves alemanys. Em falten les dades necessàries per respondre a aquesta pregunta.