Dimecres, 11.2.2009. 05:00 h

Salvador Cardús sociòleg i nou degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB

'M’indigno cada cop que em diuen que estem pitjor que abans! Per què ens hem de prohibir somiar?'

Dos dels grans canvis socials que hem viscut en els últims temps han estat l'aparició de la xarxa Facebook i l'arribada, a la presidència dels Estats Units de d'Amèrica, de Barack Obama. Dos fenòmens que tenen molta relació entre ells i que marcaran, esperem que positivament, el futur del nostre món. D'aquests temes i de política nacional catalana en parlem, en aquesta entrevista, amb Salvador Cardús i Ros (Terrassa, 1954), sociòleg i professor de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Cardús pràctica l'art de la sociologia a partir del sentit comú i una certa sornegueria. Amb posat de savi de poble, és un home amb el qual s'hi pot parlar de temes diversos alhora que, defensa amb convicció el paper de politòlegs i sociòlegs en el món d'avui perquè, segons ell, 'necessitem algú que gestioni tot el volum d'informació que ens inunda'.

Col·laborador habitual de l'Avui o La Vanguardia, participa també en tertúlies a Catalunya Ràdio i a Ràdio Euskadi, alhora que és un prolífic conferenciant en temes diversos com el nacionalisme, l'educació o la immigració. A més a més, ha estat el president de la Fundació de les Audiències de la Comunicació i la Cultura (FUNDACC), impulsora del baròmetre de la comunicació i la cultura. També ha escrit llibres d'èxit notable com El desconcert de l'educació (2000) i Ben educats (2003). Per últim, cal afegir que, el proper 15 de febrer, serà nomenat nou Degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB.

Què en pensa del fenomen Facebook?

De moment, totes les possibilitats que dóna la xarxa tenen un caràcter exploratori. És a dir, apareixen molts fenòmens que tenen una implantació molt ràpida i això ja ho considerem un èxit. Probablement, però, l’èxit d’aquests instruments està en la seva durabilitat i si acabaran esdevenint elements útils d’intercanvi d’informació. El món d’Internet té moltes modes; en un moment determinat els blogs semblava que havien de ser el summum i ara, ja comencen a mostrar un cert defalliment perquè demanen molt de temps. El Facebook, ara, és un instrument que es mostra molt àgil i molt atractiu, però, podria ser que el seu èxit fos la seva mort. No sabem quant durarà i no sabem què vindrà després. El món de la tecnologia i l’univers virtual canvia tant ràpid que es fa molt difícil fer una valoració amb perspectiva.

Facebook possibilita relacions i xarxes socials variades, alhora que et fas amic amb gent que no has parlat mai. No estem entrant en un món on es perd la intimitat?

Depèn de la trascedència que hi donem. Jo hi he entrat fa poc al Facebook perquè, com a professor de sociologia de la comunicació, em semblava que ho havia de conèixer. I sí que és veritat que molta gent que tinc d’amic no la conec de res però, això pot vulnerar la meva intimitat? No ho crec perquè cadascú mostra el que vol. És veritat que aquestes xarxes afavoreixen un cert 'voyeurisme' i exhibicionisme perquè hi ha gent que li sembla que, les fotografies del cap de setmana, interessen a tothom però, jo crec que això caurà pel seu propi pes. Els excessos d’exhibicionisme maten la curiositat. Per això penso que no té la transcendència que, a vegades, li volem donar a tot plegat. No fa massa, algú em deia que aquest tipus de llenguatge que es troba a Internet i, sobretot, en els comentaris que es fan en els diaris electrònics, molts dels quals són insultants, s’han de situar en el nivell de la conversa de carrer. És com quan la gent anava al casino del poble a jugar a cartes i allà, entre partida i partida, es parlava de tot una mica. Si haguéssim posat algun micròfon en una taula d’aquelles, s’haguessin sentit barbaritats perquè s’insultaven i es barallaven amb força… Però, allò tenia un marc de realitat que ho feia irrellevant. I el que està passant a la xarxa és això. Hi hem portat coses que són irrellevants! El fet que es publiqui ho fa més greu? Jo crec que no perquè ens seguim movent en aquest pla d’irrellevància que no té més transcendència.

Les noves tecnologies també generen una mena de societat de la immediatesa. Per exemple, la premsa gratuïta es basa en donar titulars i prou. No té la sensació que estem perdent l’anàlisi i la reflexió a la premsa?

No, perquè, de fet, el lector de premsa gratuïta és un nou lector. Aquest abans no llegia la premsa tradicional. Així, no és veritat que hagi fet perdre lectors a la premsa tradicional, doncs. Ningú deixa de llegir La Vanguardia o l’Avui per llegir el Metro o el Qué i, si ho fa, vol dir que tampoc li interessava gaire la premsa tradicional. Perquè no són comparables; el diari gratuït és aquest diari de sala d’espera, de viatge en tren. Una lectura banal, portadora de publicitat i alguna xafarderia… I en canvi, el paper de la premsa d’opinió té avui més transcendència que mai perquè, en un context de molta informació, sense control i sense garanties, encara es fa imprescindible tenir algun punt de referència i generar confiança.

I la premsa electrònica quin paper hi juga en tot això?

Si vol tenir una certa rellevància i durar en el temps haurà de ser de confiança. Jo hauré de saber que, si entro en un diari electrònic me’n puc fiar, que és una gent que no frivolitza amb la informació, cosa que ja està passant avui en dia. No cal dir noms, però, ja sabem que hi ha alguns diaris digitals que es dediquen a fer córrer rumors falsos. Jo mateix n’he estat víctima, com deia abans. M’han atribuït falsedats i, per tant, ja no hi entro perquè sé que el què diran no tindrà cap rellevància. I quins quedaran? Els que generin confiança, els que se sàpiga que la informació que donen és correcta perquè, si no, no tindrem temps per perdre en entrar-hi.

Entro en el bloc polític. Com valora el fenomen Obama?

Jo me’l miro amb molt d’interès. Confesso que hi tinc un interès professional però, també una simpatia personal. Ens presenta vàries coses: Primer, ens ofereix un model de sistema polític que és molt més obert, que permet la sorpresa, cosa que no permet el nostre. Fa un any ningú apostava per l’Obama perquè es deia que no podria guanyar a la Hillary i al control que tenia del partit. I després també es deia que si guanyava la nominació no guanyaria la presidència… Doncs, ho ha guanyat tot!

Un altre fenomen interessant és que és un polític que ha acostat la política a la gent jove i als professionals liberals. Un sector de gent que se’n sentia molt lluny… També, ha sabut utilitzar les noves tecnologies per difondre el seu discurs i per generar adhesions a la seva campanya. I, per últim, ha fet un discurs en positiu i esperançat en un moment de baixa autoestima del país. I això és admirable! Tots aquests elements l’han portat a l’èxit.

Obama parla de valors i d’èpica i ho fa amb una oratòria brillant que genera emocions. Aquí no hi estem acostumats. Què li passa a la nostra política?

Doncs que tenim un sistema electoral que impedeix que aquest tipus de perfils polítics emergeixin. Perquè aquests perfils desestabilitzen el sistema de partits que tenim, en el qual ningú que sigui brillant pot tenir futur. Si al Parlament hi hagués un diputat brillant que sabés fer discursos millors que els del seu propi líder, tindria els dies comptats. Tenim molts exemples d’aquests a la nostra política; gent que se l’ha fet fora perquè el líder del partit els veia com una amenaça del seu propi lideratge. Ei, i això no vol pas dir que no tinguem gent preparada amb capacitat per fer bons discursos.

També s’ha de dir que som un país que tenim poc poder. No és el mateix tenir un estat al darrera i el llenguatge emotiu que pots fer servir quan tens una situació de sobirania nacional completa. Llavors pots jugar amb molta més força amb els arguments. Aquí tenim una estructura de poder regional, sotmesa als criteris externs. Aquí, un discurs embalat seria considerat trampós o radical. El mateix que pots dir en un país amb un Estat al darrere i que et posa al centre polític, aquí et situa a la perifèria. El discurs independentista a Catalunya sempre apareix com un discurs radical. Mira el que fa alguna premsa, amb la decisió de CiU d'escollir a Tremosa com a candidat a les eleccions europees. En Tremosa als Estats Units estaria al centre o al centre dreta ideològic. Però aquí que és el que el converteix en radical? Doncs, l’anomalia nacional en la que estem. Amb tot, és molt difícil que tinguem els polítics que necessitem perquè no tenim el país que necessiten aquests polítics.

Passo ara a l’apartat polític nacional. L'any 2003 ERC va rebre un suport electoral molt gran, es va acabar el pujolisme i l’independentisme va arribar al poder. Avui, sis anys després, l’independentisme parlamentari està dividit, mal avingut i la desafecció política creix. És allò de la perplexitat del país.

Vull matisar el terme perplexitat. Això va ser una ocurrència del sociòleg que presentava l’informe perquè, a l’informe no hi deia això! El que passa és que aquesta paraula ha fet fortuna perquè encaixa amb una sensació general de desconcert nacional.

Aclarit aquest punt, l'any 2003 es genera un moviment molt gran a favor de l’independentisme i a favor, també, de la regeneració de la política catalana. Un supòsit de canvi i de transparència. No tothom que va votar ERC ho va fer per independentista sinó per unes simpaties de renovació política. Però, això va ser frustrat ràpidament. ERC va perdre bona part del suport que havia rebut i va anar molt de pressa a perdre la confiança dels electors. I això és molt difícil de tornar a reconstruir. L’entorn del 2003 no tornarà. Els 23 anys de CiU ja no hi són, les circumstàncies que hi havien han desaparegut i el mateix partit que ho va generar ha frustrat aquesta voluntat de canvi.

Convergència sembla que s’apunta al carro de la sobirania amb la tesi del dret a decidir. Com valora aquesta estratègia?

Per definició, si vols eixamplar la teva base electoral has d’arribar a discursos més diversos i has d’augmentar la teva ambigüitat interna. El Pujol dels primers temps era això. Era allò del 'sumar i no restar', del 'pal de paller'… A Pujol el votaven, des de gent de l’Opus fins a independentistes d’Estat Català. La virtut de Pujol fou aquesta; hi cabia de tot a CiU. No obstant, a finals dels anys 90 ja va començar a tenir problemes per mantenir aglutinat un espai electoral tant ample. I llavors, va perdre en Sellarès i en Canher i, més tard, en Pere Esteve. Eren unes pèrdues molt significatives. Ara, l'Artur Mas, que ha guanyat dues eleccions però no ha pogut governar, deu pensar que per recuperar la centralitat ha d’incrementar aquesta ambigüitat interna. La Casa Gran no és res original. És la Convergència de sempre. Ara bé, això passa a tot arreu. Els socialistes també ho fan. A dins del PSC hi ha gent esquerranosa i menja capellans i cristians pels socialisme, i liberals, i gent que fa negocis… Probablement, d’ambigüitat aquests encara en tenen més.
Amb tot però, al final, el que necessita un partit tant ample és un lideratge molt fort, i aquí és on poden sorgir els dubtes. Artur Mas té aquesta capacitat? Ho haurem de veure.

I les CUP. Quin paper poden jugar a la política nacional?

Les CUP són un conjunt de fenòmens locals i no tenen un moviment polític que la ciutadania pugui identificar perquè tenen realitats molt diverses. Tampoc tenen un lideratge fàcil de reconèixer. Per tant, és un fenomen que recull un vot més radical en el moment que ERC ha abandonat certes posicions ideològiques. Jo no sé veure si tenen futur a nivell nacional perquè el salt podria ser mortal i es podrien fer molt de mal.

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut no arriba i tampoc s’aclareix el tema del finançament. El país s’està cansant i no veiem que hagi servit per gran cosa tot plegat.

El país aguantarà el que sigui. I aprendrem a lluitar segons les circumstàncies. Ni els meus fills, ni els meus néts no veuran desaparèixer el país. La negociació del finançament i de l’Estatut, jo les veig com una possibilitat d’alliberament. Necessitem que això s’acabi. Si s’acaba bé, vol dir que tindrem un Estatut retallat. Ara bé, si s’acaba bé el finançament, no vol dir que s’acabarà l’espoli fiscal sinó que, en lloc que ens ho prenguin tot ens ho prendran gairebé tot. Per contra, si les coses van malament –que jo crec que és el que passarà- no hi haurà acord de finançament i el govern català dirà que no vol un mal acord i, per això, pactarà acords concrets. Per la seva part, la sentència del Tribunal Constitucional, la qual no deixarà que el català sigui un deure a Catalunya, ens posarà davant dels límits d’un Estat que no accepta ni una llei aprovada al seu Congrés dels diputats. Aquest serà el final d’un procés desgraciat de reforma de l’Estatut, en el que hi hem perdut més coses de les que hi hem guanyat, en el qual els partits polítics catalans s’han fet molt de mal i han generat una desconfiança molt gran. Però, això s’acabarà i serà el moment de parlar de què fem després… Perquè Espanya no dóna més de sí i no ens permet resoldre la nostra situació. Llavors, serà el moment de deixar de parlar d’Espanya i començar a parlar del món.

Veig que acaba amb un crit d’esperança.

Jo estic molt animat i tinc molta confiança en que ens en sortirem! Ho deia en un article fa poc. En uns moments molt difícils pel país, quan no hi havia televisió en català, premsa en català o llibres en català… vam ser capaços d’impulsar el moviment de la nova cançó. D’aquí en va sortir gent tan bona i reconeguda internacionalment, com la Maria del Mar Bonet o en Lluís Llach.  Per què ara hem de tirar el barret al foc? M’indigno cada cop que em diuen que estem pitjor que abans! Per què ens hem de prohibir somniar?