Dijous, 22.4.2010. 05:00 h

Ernest Benach president del Parlament de Catalunya

'Diumenge aniré a votar a la consulta independentista de Reus'

---

El president del Parlament, Ernest Benach, acaba de publicar el llibre #Política 2.0, en què reflexiona sobre com les noves tecnologies canvien i canviaran la manera de fer política tal com es coneix actualment. En aquesta entrevista amb directe!cat, també valora que la via estatutària és una via morta per a Catalunya després de la no-publicació, divendres, de la sentència contra l'Estatut per part del Tribunal Constitucional espanyol (TC) i explica que diumenge exercirà el seu dret a vot com a ciutadà reusenc a la consulta sobre la independència de Catalunya. 'Sóc ciutadà de Reus i si hi ha una sèrie d'entitats del meu poble que fan una consulta, no veig per què no els haig d'atendre', afirma.

El conjunt del llibre #Política 2.0 és un clam a favor de la transparència i de l'apropament del polític al ciutadà. Com reben totes aquestes reflexions els diputats i el seu propi partit?
D'entrada, n'he obtingut una resposta positiva. És una reflexió molt oberta, que a més a més dóna peu a poder continuar parlant sobre quines mesures concretes de transparència es poden articular en l'àmbit de la política. Des del punt de vista de la reflexió, el tema no es pot rebre de cap altra manera, és evident que la política canviarà. A partir d'aquí, mesures concretes? És molt més complicat. El que sí que és cert és que els parlamentaris catalans, en general, tenim una alta sensibilització respecte les noves tecnologies i cada vegada estem experimentant més això de la 'política 2.0'.

Diu que les eines 2.0 poden ajudar a apropar la política al ciutadà. També exposa que hi ajudaria una nova llei electoral. Però la ponència que l'havia d'elaborar ha quedat en un no-res.
La llei electoral és prèvia a totes les reflexions del llibre. El que plantejo és que cal un canvi de xip, un canvi de mentalitat a partir del qual les noves tecnologies ens ajudaran. Però per si mateixes no ens solucionen res si és que abans no hi ha un canvi d'actitud. La llei electoral n'és un bon exemple: si no en tenim, totes les noves tecnologies com el vot per internet no serveixen. L'actual llei electoral és obsoleta. En canvi, una de nova té sentit si planteges com apropar la política a la ciutadania, com facilites a la gent que voti... És un peix que es mossega la cua. Al final, el més important és el canvi de mentalitat.

Contrasta l'alta sensibilització dels polítics catalans amb la 'política 2.0' i el dia a dia de la comissió, on dominen les rutines partidistes i aquests ideals sembla que hi quedin aparcats?
És que precisament es tracta de superar aquest estadi i que comencem a donar valor a la relació directa ciutadà-polític. Cal que els partits readaptin els seus papers, els seus rols. El millor sistema que hi ha per a governar la ciutadania és la democràcia i una democràcia no funciona sense partits. Però tenint clar això, s'ha de revisar profundament el sistema de partits i ser capaços de descobrir noves maneres de funcionar.

Cita al llibre una frase de José López Ponce que critica 'el baix nivell de confiança que la classe política hegemònica diposita en els ciutadans'. La comparteix?
El llibre fa un recorregut per molta gent i moltes reflexions. Evidentment que si les poso és perquè m'han fet pensar. Potser no hi estàs al 100% d'acord, d'altres vegades sí, però els reconec la vàlua des del punt de vista de la reflexió que aporten i que t'obliguen a plantejar situacions que no són fàcils. I aquest és un bon exemple. La gràcia del 2.0 és saber compartir coneixement, poder compartir dubtes.

La campanya del PSC 'Si tu no hi vas, ells tornen' és un exemple d'aquest baix nivell de confiança dels polítics envers els ciutadans?
El que facin els altres partits m'interessa poc. Val per a l'anàlisi, però crec que és més important el debat sobre el futur, fins on tothom està disposat a assumir que les coses han de canviar i quina capacitat tenim tots plegats de fer efectius aquests canvis.

« Els polítics han de ser capaços de reconèixer els errors propis i d'aplaudir les virtuts dels altres »

El substitut de José Zaragoza, Jaume Collboni, diu que a la propera campanya electoral ha de prevaldre el fair-play. És un símptoma d'aquest canvi?
Tot són símptomes. Al llibre hi ha molta dosi d'autocrítica però no pas cap crítica en concret a ningú. Justament perquè entenc que la política ha de partir d'aquest nou paràmetre: ser capaços de reconèixer els errors propis i d'aplaudir les virtuts dels altres.

Difícil.
Sí, però estem parlant d'un nou paradigma, d'una nova manera de fer. Si és nou, és que és diferent.

Aquest nou paradigma de transparència contrasta amb el procés viscut per l'Estatut, de tot menys transparent. Ha sortit a defensar la constitucionalitat del text, però PP i PSOE diuen que el TC no es retoca. Quina via proposa?
És un tema que afecta les Corts generals. Per tant, són el Congrés i el Senat que han de ser capaços de fer la reforma. Nosaltres en som les víctimes. D'Espanya estant han d'avaluar si el que s'ha fet amb Catalunya durant tot aquest procés és just o no, i si té sentit o no. Des de Catalunya estant ja es fa aquesta reflexió i ja s'arribaran a conclusions. Algú des de l'altra banda hauria de pensar si realment és prudent tot el que han fet. Hi ha un punt d'humiliació que no és tolerable per al país.

« La via estatutària ha demostrat les seves limitacions »

Com a president d'un Parlament que va aprovar un Estatut el 30 de setembre de 2005, és una via possible sortir ara a reclamar aquell text?
La via estatutària -no tant aquest o aquell redactat en concret, sinó la via de les autonomies com a tal- ha demostrat les seves limitacions. Catalunya ha de pensar si necessita això o d'altres coses. Modestament, crec que ha arribat el moment de plantejar-nos si necessitem d'altres coses.

D'altres coses que poden tenir relació amb les votacions independentistes de diumenge?
Diumenge hi ha molta gent cridada a votar a iniciativa de la societat civil. Una iniciativa lloable, sana i que està bé, que forma part d'aquesta dinàmica de la societat catalana de ser activa, de pensar en el futur del país. És una bona notícia.

Anirà a votar?
Sí. Sóc ciutadà de Reus i si hi ha una sèrie d'entitats del meu poble que fan una consulta, no veig per què no els haig d'atendre. Però queda clar que serà el ciutadà Benach que farà el que millor li sembli.

CiU i ERC fan campanya conjunta pel 'Sí' a Girona. Com a 'ciutadà Benach', creu que és només una anècdota o una llavor de futur?
És evident que qualsevol relació que hi hagi entre els partits sempre és bona. Als partits ens falta crear moltes més sinergies i complicitats. Si es donen aquestes circumstàncies, em sembla bé. Però no és incompatible que hi hagi d'altres circumstàncies amb d'altres partits. No sé si d'aquí se'n poden extreure gaires conclusions des del punt de vista de futurs pactes electorals.

« Pactarem amb qui s'hagi de pactar »

El votant d'ERC entén que a Núria es proclami que només es pactarà amb qui vulgui fer el referèndum vinculant i que Puigcercós declari a La Vanguardia que no descarta reeditar el tripartit?
És un drama fer sempre la política a cop de titular. No parlem d'entrevistes a diaris i de titulars que a vegades no tenen res a veure amb el que s'ha dit, i no ho dic per aquesta entrevista o una altra. Escoltem bé què diuen els polítics i debatem a partir de les propostes concretes que fan, en comptes de fer-ho sobre el debat mediàtic que ve després. La política 2.0 és precisament poder arribar directament a la font i que hi hagi debat directe, i no a partir de recontradeclaracions i recontrarèpliques. Em planteja una contradicció d'en Puigcercós que estic convençut que no és veritat. És veritat quan els mitjans la fan veritat, però el discurs d'ERC no ha canviat. Enlloc s'ha dit, ni per activa ni per passiva, que es pactarà amb CiU o es farà el tripartit. El debat que hi ha és sobre el fons de la qüestió: que el dret a decidir és molt important per al futur d'aquest país. I aquest serà l'eix central de la campanya d'ERC: quin plantejament de futur ha de tenir el país. Pactarem amb qui s'hagi de pactar sobretot per fer què. De vegades busquem contradiccions en un debat que és artificial.

« Què és més important, el faristol de l'hemicicle o el de la sala de premsa? »

Al llibre, hi ha un moment en què fa una certa critica de com els mitjans eleven detalls a categoria de notícia.
Mai no ho faria. Al llibre hi ha molta autocrítica i reflexió crítica. I el que hi plantejo és una pregunta que fa molt de mal als propis polítics: què és més important, el faristol de l'hemicicle o el de la sala de premsa? Qui hi dóna importància som els polítics, no pas els periodistes. Si haig d'anunciar alguna cosa important, on ho faig? Davant la premsa o davant dels diputats? La decisió és meva. I aquí hi ha la reflexió, que els polítics hem de ser capaços de treballar molt més per a la ciutadania.

El periodista tradicionalment ha fet d'enllaç entre el poder polític i la ciutadania. També s'ha de replantejar aquest paper?
Segur. Tots plegats, perquè anem cap a un paradigma diferent. Tots els rols estan canviant. Però hi ha escenaris en què podem trobar elements de complicitat pel bé del servei públic i de l'interès comú.

El 2.0 portat a l'extrem faria que els aparells dels partits arribessin directament al ciutadà sense cap filtre periodístic que els pugui marcar o posar en contradicció?
Els periodistes han existit, existeixen i existiran sempre. S'haurà d'adaptar al segle XXI, però com ho hauran de fer totes les institucions.