Eduard Costa, Ferran Piqué, Joan Enric Barceló i Dani Alegret Els Amics de les Arts
Els Amics de les Arts: "Som un grup amb una sort espectacular"
Cortina, Pau -ACN - Els Amics de les Arts hi tornen. Aquest dimarts surt a la venda el seu quart disc d'estudi, precedit per la ja habitual expectació dels seus fidels seguidors. Titulat amb la primera frase que s'escolta a l'àlbum, 'Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure' (Discmedi, 2014), el quartet dóna mostra de l'autoconfiança i tranquil·litat amb què viu actualment. "Som un grup amb una sort espectacular", proclama el lletrista, Enric Barceló. Ni la paternitat dels quatre Amics ha pogut tòrcer la seva trajectòria conjunta. Però l'edat adulta porta noves visions sobre la vida i això queda reflectit en un disc on el grup no defuig mirar al passat ni confessar que hi ha coses que, senzillament, "ja no els passen".
0
carregant
Comparteix
TweetEtiquetes
Com ha estat el procés de creació d'aquest nou disc?
Dani Alegret: Com sempre, tots vam aportar idees, acords, una melodia, o una cançó sencera. Després d'un filtratge ens en vam quedar 25. A partir d'aquí la idea deixa de ser teva i passa a ser dels quatre. I d'aquestes al final en van quedar 15, que són les que vam gravar. Al final hi ha les 12 que vam creure que encaixaven i donaven sentit al disc.
Potser la diferència més gran és que el Pol i Ramon (baixista i bateria) van entrar a treballar amb nosaltres més aviat que altres vegades, i l'altra és que no hi ha secció de vents perquè volíem descansar d'aquesta sonoritat, i posar-nos més a prova nosaltres. Si volíem un solo, que fos amb la guitarra elèctrica, o amb el hammond.
Eduard Costa: Cada cop hi ha més automatismes. Hem après a treballar d'aquesta manera i som més eficients. És un procés molt altruista, molt de compartir i que reflexa la nostra essència.
Absència de vents i una secció rítmica molt present...
E. C. : Sí, perquè tot l'espai que queda en treure la secció de vents, és un espai que volíem jugar-lo, des del silenci, o omplint-lo sigui amb el hammond, el baix, la guitarra o la bateria. En totes les cançons hi ha una presència molt concreta de baix i bateria, i també hi ha hagut un treball del so de les guitarres, hi havia una idea sonora del disc abans de ser disc.
D. A. : Això es pot fer gràcies a la confiança que tenim amb el baixista i el guitarra. Jo puc passar-li una línia de baix al Pol, però si ell em deia que li faria això o allò, doncs jo pensava "tu ets el baixista, tu saps treure-li més suc a l'instrument i jo no et tallaré les ales", perquè no té sentit..
En línies generals, doncs, el disc té un aire diferent?
D. A. : Jo crec que el que més pot notar la gent és el punt de bogeria o de rauxa, per com estan fetes les cançons. Ens hem permès que hi hagi més distorsions, moments una mica onírics (com a 'L'Hivern (que la van abduir)'). I en contraposició segurament és un disc molt detallista, arranjament per arranjament, tot filat molt prim... Pot ser, Eduard, que sigui el disc amb què ens ho em passat més be gravant?
E. C. : ...Home amb 'Bed & Breakfast' també ens ho vam passar molt bé. Clar que érem més descerebrats!
Us heu deixat anar una mica potser?
D. A. : Potser perquè en l'últim ('Espècies per catalogar', 2012), teníem ganes que tot fos tan perfecte que hi havia una pressió i una obsessió molt gran a sobre. En canvi en aquest, tot i cuidar al màxim els detalls, ens hem permès arribar a l'estudi i fer. No ho sé, aquí hi ha una cançó en què el tècnic em va desafinar el piano, directament, expressament. Jo estic segur que això abans no ho hauria permès, i en canvi ara amb aquest relaxament, doncs sí.
És aquest 'relax' el que explica el nom del disc tan peculiar?
E. C. : Sí. És la primera frase del disc, el títol que et donaria el Word si es guardés sol el document... (riures). No, bé, jo crec que impacta quan poses el disc per primera vegada, llegeixes el títol i sents el Dani dir la primera frase, et descol·loca. Hi havia diverses opcions al final, i aquest ens va agradar als quatre. L'hem posat relaxadament, sense pensar si era llarg o curt, sense buscar-li una explicació metafòrica. Això ho pot fer cadascú.
Diverses cançons del disc donen a entendre una pèrdua de la innocència. És el què experimenteu com a grup?
Enric Barceló: Sí que el moment vital dels quatre, que és bastant semblant, ens empenyia a parlar d'altres coses. Si amb 'Espècies' hi havia un mirar endavant, ja des del títol, per veure fins on podíem arribar. Aquí ha estat al revés. Mirar enrere i fer una mica de balanç i pensar què hem perdut, què ens han robat, què pensàvem que durava per sempre i hem vist que no, què encara arrosseguem i ens n'hem de desfer, i què és el que hem guanyat, també.
La cançó 'Ja no ens passa' és paradigmàtica d'aquesta mirada al passat. Què és el que com a grup ja no us passa? O què ja no voleu fer?
E. B. : Bé, tot s'ha de llegir des de l'òptica que som un grup amb una sort espectacular. Podem viure d'això, ho fem amb els nostres amics, i fem una música que la gent no només escolta sinó que la compra...
Ferran Piqué: Hi ha algunes coses que no ens passen, però en positiu. Abans per fer un videoclip que quedés bé t'havies de trencar els 'cascos' i al final no passaves de fer una cosa original. Ara podem delegar, en això i en altres coses.
No hi ha nostàlgia doncs?
E. B. : Bé, realment la cançó és 'Ja no ens passa' trista. Però juga amb les eines d'Els Amics de Les Arts, cantar una cosa molt trista però amb una harmonia i una melodia alegres i que va creixent tota l'estona. En el fons és com un full de reclamacions vitals. Ens hem adonat que la vida és el que venia després de tot el que t'havien venut sobre estereotips, sobre l'energia, aquella ànsia, la festa.. És com explicava el Sergi Pàmies que l'enamorament inicial és una petita part d'una relació. El què et toca viure venia després...
Com penseu que els vostres seguidors rebran aquesta visió més adulta de la vida que transmet el disc?
E. B. : De moment amb el senzill ('Ja no ens passa') ha anat molt bé. El 'feedback' ha estat molt més positiu que amb 'Monsieur Cousteau' (el senzill del darrer disc), per exemple.
F. P: Però mira, la gent cantava 'Armengol', que era una cançó sobre un drogoaddicte, vull dir que a vegades enganxa un vers, una melodia... La gent acaba enganxant-se a cançons per moltes coses i no necessàriament per sentir-se reflectit en la lletra.
I com identifiqueu vosaltres el disc, més enllà de la seva acollida?
F. P: Jo veig que és un disc una mica més descarat que l'anterior a nivell de so. Té més força, més gruix i és més cru. I a nivell de lletres és més profund, va molt arran de terra, no és "cridat", és molt directe.
E. B. : A mi sempre m'obsessiona que el disc aguanti diferents escoltes. Que cada vegada t'aporti coses diferents. El disc ha de tenir un discurs i que la gent vegi que ets tu. Volíem que la gent digués "són ells", però fent un pas endavant. I poder posar cada disc nostre un al costat de l'altre i que tingui sentit.
Imprimir
Enviar
#60 CATALUNYA PATEIX CALOR, SÍ, PERÒ TU PATEIXES UNA...
Actualitat