Ester Capella Senadora per ERC i Advocada

“Al Senat estan molt acostumats a cridar”

Meritxell Doncel (@m_doncel) / Periodista i Advocada.- Quan va seure per primer cop a la seva cadira del Senat, farà prop de dos anys, va quedar sobtada pels modals dels senadors. I és que a Madrid, la política, com d’altres àmbits de la vida, es fa d’una altra manera. Ara, el que més la sorprèn és que ses senyories es continuïn plantejant reformar una cambra territorial sense creure en els territoris.

45  

( 10 vots )

 carregant

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

Teòricament, el Senat és la cambra de representació territorial. A tu t’ho sembla?
Teòricament ho és però no pas en aquests moments, perquè els dos grans partits de l’Estat espanyol no defensen aquest model. La voluntat de l’Estat no ha estat mai que fos una cambra territorial perquè no s’ha cregut el dibuix que la Constitució fa del marc territorial.

Com es canvia això?
Caldria triar els senadors per designació autonòmica i hauria de ser una cambra on es debatessin les qüestions que afecten els territoris, com ara el sistema de finançament i l’harmonització de les normes per evitar desigualtats. Ara per ara, el Senat és on es remata el procés legislatiu que s’engega a Les Corts, però ho fem a una velocitat que fa que no sigui una cambra de doble lectura ni de repòs de les lleis per millorar-les, tot el contrari. Estem legislant la majoria de projectes legislatius pel tràmit d’urgència, per això tothom es qüestiona les seves funcions i la mateixa necessitat del Senat.

Per tant, el Senat és una duplicitat innecessària!
En aquests moments, sí! No compleix els objectius ni les finalitats de la cambra alta. L’únic que encara fa és el control del govern. Un cop al mes ve el president del Govern i se sotmet a les preguntes dels senadors, per torns, en funció del pes específic que tinguin, tot i que molts cops no acaba de contestar el que se li pregunta.

Només serveix per preguntar al govern?
I per legislar, però amb una nefasta tècnica legislativa. Les lleis pràcticament no es poden depurar perquè els tràmits són d’urgència. Portem més de 55 lleis en un any i mig. Em sembla increïble! En comissió pràcticament no es debat i gairebé no hi ha possibilitat d’acceptació d’esmenes. És molt decebedor perquè veus que el procés legislatiu és monocolor, el govern fa els projectes de llei i passen com una piconadora pel Congrés i pel Senat. Jo crec que no és una bona manera de legislar.

El reformaries o el faries desaparèixer?
Des del principi de la legislatura ja estan treballant en la reforma del Senat, com passa en cada legislatura. Presentaran la ponència i s’aprovarà però mai s’engega definitivament la reforma. Tots diuen a les ponències que ha de ser una cambra territorial però al final la pregunta és: com poden defensar una cambra territorial si no creuen en l’Estat de les autonomies i l’autogovern? No hi ha llei que no limiti la capacitat legislativa del parlament català i no retalli les competències que ens són pròpies. Per tant, ja no em crec res.

Diuen del Senat que és el cementiri dels polítics...
Depèn dels partits i els seus objectius. En el cas de partits com ERC, PNB, CiU, IU, Coalició Canària o Amaiur no ha estat aquesta l’aposta. A mi no m’hi han enviat per retirar-me de la política, sinó amb unes funcions clares atès el procés engegat. Si els partits grans haguessin cregut en el Senat hi haurien enviat senadors amb l’empenta suficient perquè tingués una altra manera de fer les coses i no estigués permanentment qüestionat. En la resta de països amb cambra alta no es qüestiona la feina del Senat!

Potser perquè a aquests partits ja els interessa que continuï igual...
Suposo que sí. Sense menystenir els senadors que hi tenen, que n’hi ha de molt brillants, és veritat que els dos partits majoritaris tendeixen a jubilar les velles glòries al Senat. També és cert que una cambra de reflexió i depuració de les lleis requereix experiència però jo no veig que aquest sigui el cas.

El clima polític al Senat és més tens que al Parlament català?
Allà és més tens tot, perquè estan molt acostumats a cridar. Hi ha qui diu que això és Parlament en estat pur però als catalans ens sobta una mica tot plegat. Segons qui puja a parlar, l’escridassen, xerren, piquen de peus... Hi ha soroll permanent. I quan arriba el president del govern es posen drets i aplaudeixen efusivament, és l’aplaudiment preventiu, que dic jo... El primer cop que ho veus preguntes què passa.

I als passadissos, com es tracta a un senador independentista?
Bé, hi ha de tot i també saben tenir correcció. Jo no ho visc malament. El pitjor ho diuen a dins la cambra i tampoc ho escoltes, sents la remor de fons però no entens el que et diuen.

Et pregunten per què vols la independència?
Sí, sovint. “¿Qué os pasa?, ¿dónde está el problema?”, solen preguntar. Si en aquestes alçades de la pel·lícula no s’han adonat que nosaltres no som un problema... En tot cas, ells han generat un problema on hi podia haver una altra mena de relació. No puc entendre que després de 300 anys no s’adonin que hem mantingut la llengua i hem tingut sempre el sentiment de ser una nació.

Què els contestes?
Que ens identifiquem amb els Països Catalans perquè tenim una llengua i una cultura comunes, cosa que ens neguen. Són capaços d’inventar un nom per no dir el nom de la cosa, que és el català. Jo no els pregunto per què volen ser espanyols, entenc per què s’identifiquen amb Espanya i ho respecto. És com una parella, has d’entendre que l’altre no és com tu i no el pots fer igual a tu.

Però una parella sense dret a divorci...
Efectivament! És que després ve la segona part... No volen entendre’ns  perquè fer-ho voldria dir reconèixer la nació catalana. Ens neguen la pròpia història i l’existència dels Països Catalans, la seva realitat geopolítica i històrica, la unitat de la llengua...

Què et treu més de polleguera del ministre Montoro?
Quan diu que són ells els que paguen els serveis públics i les prestacions dels catalans, que ens financen i que la Generalitat té aire gràcies a l’Estat. Òbviament, perquè no som un Estat! Si ho fóssim, seríem viables i haguéssim pogut demanar crèdit a fora. Els mercats financers els tenim tancats perquè formem part d’Espanya.

El debat espanyol monarquia-república ens ha d’interessar, als catalans?
No hem de negar la realitat, ens agradi o no, formem part de l’Estat espanyol en aquests moments. Mentre hi estiguem hem de poder intervenir en allò que ens afecta perquè s’esdevenen conseqüències econòmiques i socials per a nosaltres. A més, els ciutadans espanyols han de poder decidir si volen una monarquia o una república, no podem deixar-los de banda, ens hi hem de solidaritzar.

Però el que es votarà no serà monarquia o república, sinó l’abdicació de Joan Carles I...
Efectivament, però nosaltres no avalem aquesta abdicació perquè és una manera de donar credibilitat democràtica a una decisió que se sostreu a la ciutadania.

Però votant en contra no estaríem demanant la continuïtat del rei Joan Carles?
No, jo estic demanant que se sotmeti a referèndum la decisió. El que no pot ser és que amb aquesta llei estiguin infringint la Constitució amb què tot el dia s’omplen la boca. Perquè la Constitució diu que una llei ha de regular l’abdicació i com s’ha d’establir la successió. En canvi, no fan això i amb un article avalen l’abdicació del rei. El que critiquem és que se sostregui un cop més la capacitat de decidir de la ciutadania, com al 78. El rei va ser designat pel dictador, avalat per unes corts franquistes i això no s’ha qüestionat encara. Aquest debat no es pot tancar en fals.

Per això tenen pressa?
Sí, i per la por a que en unes futures corts generals no tinguin la majoria necessària per avalar aquesta monarquia si ho posposen.

Però dubtes que no hi hauria prou majoria?
No sumem prou però la por a que canviïn les majories anticipa la decisió i, segurament, s’hi barreja l’intent de fer veure que amb el nou cap d’Estat inicien un procés de canvi, quan en realitat res canviarà. A l’Estat espanyol se li escapa una oportunitat d’or de qüestionar-se la transició, la legitimitat del monarca nascuda de la dictadura i les institucions assentades amb el franquisme.

Molts votants del PSOE potser estarien d’acord en celebrar un referèndum sobre la continuïtat del règim monàrquic...
És que aquest debat, efectivament, existeix en el sí del PSOE. Molts presidents de federacions territorials amb sentiment republicà s’han posicionat a favor d’aquest referèndum, entre ells, la federació de Barcelona. I Rubalcaba ha fet callar de seguida les veus dissonants. Les bases, majoritàriament, no són monàrquiques.

Quina creus que serà l’actitud de Felip VI: més reaccionària o més aperturista que la de Joan Carles I?
No hem d’esperar res, ni canvis ni ofertes. Nosaltres hem de fer el nostre camí amb independència de qui sigui el cap d’Estat.

I si planteja un Estat federal?
En la seva darrera intervenció parla d’unitat, el discurs continua sent el mateix. Les ofertes que puguin venir no ens han de condicionar perquè totes les ofertes que han vingut de l’Estat les han incomplert sistemàticament: l’Estatut, amb la retallada a Les Corts i la posterior modificació al Tribunal Constitucional després de ser aprovat en referèndum pels ciutadans; els pactes de finançament; l’incompliment d’inversions en infraestructures; el nul respecte a la llengua... I recordem que el rei regna però no governa, no té aquesta funció. No li demanem res, només que no interfereixi en el procés democràtic de decidir el nostre futur.
 
 

45 comentaris

Imprimir Enviar