Dimarts, 12.8.2014. 12:25 h

Ona Ràfols Una de les millors atletes de curses d’orientació

“Tenim dret a dir què volem: això és la democràcia”

---

Via Plataforma pro-seleccions.- Amb 25 anys, Ona Ràfols és llicenciada en medicina, però també una de les millors corredores d’orientació nacionals. Des dels 8 anys competeix amb el Club Orientació Catalunya i ha estat 8 vegades campiona d’Espanya i també ha aconseguit una medalla de bronze als relleus del campionat del món universitari. El sentiment la fa defensar la independència de Catalunya, tot i que és escèptica sobre el paper que desenvolupen els polítics en el procés.

El 9 de novembre ha d’haver-hi la consulta sobre el futur de Catalunya. Tens clara la teva posició?

Sí, jo sempre l’he tinguda bastant clara. Jo votaré sí i sí. És una qüestió de sentiment perquè a mi m’ho han fet mamar des de petita a casa. Per exemple, jo quan en un Campionat d’Espanya veig una bandera catalana que guanya la prova de relleus (de seleccions autonòmiques), em fa  sentir una cosa que no em fa sentir quan veig una bandera espanyola. Si algun cop guanyés un campionat internacional m’agradaria sentir l’himne de Catalunya... Quan veus algú d’un altre país que s’emociona al podi i plora... potser aleshores jo sentiria el mateix.

Defenses la celebració de la consulta? Unes eleccions plebiscitàries? Una declaració d’independència unilateral?

Jo crec que s’ha de fer una consulta, tot i els meus dubtes sobre la voluntat real dels polítics catalans de tirar-la endavant. De fet, els és més còmode que tot continuï com està. És una manera de distreure la gent, ara que tothom s’ha revoltat no poden dir que ells no hi estan a favor. Sembla oportunisme polític, sense una voluntat real. La consulta s’ha de fer, i si no ens deixen s’hauria de fer alguna altra cosa, però unes plebiscitàries no els donaran més eines de les que ja tenen ara. Queda la declaració unilateral, però sincerament no els veig capaços.

Tenim el dret a dir què volem perquè això és la màxima expressió de la democràcia, però a Espanya els fa por perquè sortiria que sí. Pel mateix motiu, als polítics de Catalunya també els fa por. Sortirà que sí i aleshores se’ls planteja un problema.

Tens alguna anècdota sobre la teva participació amb la selecció catalana?

Als 18 anys vaig ser segona a l’Europeu júnior, on vaig córrer per Catalunya. Era un campionat a França que es fa per seleccions, però no és oficial. Amb el meu germà Biel teníem moltes ganes d’anar-hi perquè és un terreny al sud de França que coneixem bastant i pensàvem que ho podíem fer bé. La federació espanyola mai no hi porta un equip perquè no és una competició oficial. Vam parlar amb els francesos per si ens hi podíem inscriure com a Catalunya ja que no hi anava l’espanyola. Van fer una excepció perquè ens coneixien i sempre hi hem tingut bona relació. No s’esperaven que jo pugés al podi i quan vaig quedar segona, van haver de posar una bandera blanca perquè no en tenien cap de catalana i nosaltres tampoc n’havíem portat cap. Arran d’això, la selecció espanyola es va enfadar una mica...

Has representat Espanya en campionats internacionals en més d’una ocasió. Quins eren els teus sentiments?

El primer cop, quan era més petita, el 2004, se’m feia estrany anar amb la bandera d’Espanya al coll. Però després veus que és l’única opció que tenim per competir a nivell internacional i que, per tant, o fas això o no competeixes. Ara sento una mica d’indiferència. O sigui, no són els meus colors, i quan l’entrenador ens dóna una bandera espanyola, si és opcional, intentes escapolir-te’n. Si hi ha altres companys que la volen portar, la cedeixes.

I els companys de selecció espanyola i l’entrenador ho saben?

Sí, ho saben i hi estan acostumats. A vegades em fan bromes: “Ona, aquesta tarda portes tu la bandera!”. A la selecció espanyola la meitat som catalans i a vegades ens fan aquesta broma. Normalment mai l’acabem portant perquè ja ho tenen assumit.

Quan et vas adherir ens vas dir que assumies els riscos d’adherir-te a la campanya de l’Esport per la Independència, a quins riscos et referies?

Encara que ells ja ho saben, no crec que els faci gaire gràcia que digui públicament que estic a favor de la independència. Els riscos són que podrien no seleccionar-me. Però és un risc que assumeixo. Sincerament perquè crec que no ho faran, però el risc hi és. El seleccionador sempre m’ha mirat resignat, però és gent civilitzada. Jo sé que no li agrada que jo vulgui la independència, però com que sóc de les millors d’Espanya, no té gaires més opcions.

En general, entre els orientadors, es parla de la independència?

Sí, però, com a tot arreu, hi ha gent a favor i en contra. A l’orientació, com que és un esport en què es mouen molt pocs diners i la gent ho fa com a hobby, doncs tampoc es pot lluitar tant. Nosaltres el que volem és competir i passar-ho bé fent esport. Jo conec gent de l’orientació que no està d’acord que impulsem la independència des de l’esport i els ho respecto perquè entenc que si Espanya se’ns posa d’esquena, a l’orientació, que és un esport petit on tothom es coneix, hi haurà tensions segur i malestar.

Respecto la gent que diu que prefereix estar de bon rotllo i continuar competint a Espanya.I com creus que s’ho prenen els orientadors d’Espanya?

Als espanyols en general els costa, però els que estan a la selecció, com que ho han viscut més i ens coneixen, ho tenen assumit. Ens hem acostumat els uns als altres. Veuen que és un sentiment profund i que no es pot canviar amb imposicions. De tota manera, la convivència és bona. El que passa és que d’altra gent, la que no conviu amb nosaltres, sí que se sent violentada i es pot posar en contra.

Quin pronòstic fas per l’orientació catalana en una Catalunya independent?

La meitat de la selecció espanyola és catalana, tenim un bon equip a Catalunya. No sé què tenim els catalans però aguantem de tot. Crec que estem acostumats a patir. Aconseguiríem bons resultats, segur, tot i que això també dependria de la voluntat política de potenciar l’esport. Si hi ha promoció, els resultats acaben arribant