Àlex Fàbregas Subcampió olímpic d’hoquei herba

“Em van fer sentir com si fos un criminal”

Entrevista feta dins la campanya Esport per la independència.- El passat estiu, després de guanyar la lliga i la Copa amb el Polo, va decidir retirar-se. La dificultat de compaginar l’esport amb la feina, un màster de direcció d’empreses i una imminent paternitat han fet que després de molts anys a l’elit de l’hoquei herba Àlex Fàbregas hagi decidit penjar l’estic. Enrere queden un munt d’èxits, com la medalla de plata als Jocs Olímpics del 2008 o el Campionat d’Europa del 2005, però també la el mal tràngol viscut durant els Jocs Olímpics de Londres, el 2012, en què les seves afirmacions de catalanitat a una entrevista al Diari ARA van provocar-li un munt d’insults i atacs des de l’estat espanyol. Aquesta experiència ha enfortit el seu sentiment i per això ha decidit donar suport a L’Esport per la Independència.

42  

( 7 vots )

 carregant

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

El país està vivint un moment històric. Com ho estàs veient?

El meu objectiu és aconseguir votar. M’agradaria que es votés el 9 de novembre, encara que ens ho prohibeixin des de Madrid. És un exercici tan bàsic de democràcia, que per molt que t’ho vulguin prohibir jo ho tiraria endavant. Aquesta nova proposta que hi ha ara s’aguanta amb pinces. El que s’ha d’intentar és anar a una. Som en un moment històric i crec que el primer pas és el 9N. S’ha d’intentar votar i han de ser ells els que et tirin enrere, no afluixar nosaltres d’inici.

Tens clar que vols la independència.

Sí, des de fa anys. És un tema sentimental. Hi ha molta gent que s’hi ha sumat per com van les coses els últims anys, però en el meu cas em ve des de petit. És un sentiment, a part de les raons econòmiques, polítiques i socials. Jo em sento català. Amb tot el respecte pels espanyols, però no sento el mateix que ells.

En el món de l’hoquei, el sentiment a favor de la independència està molt estès?

Sí, crec que sí. Al meu club potser no tant, però a Terrassa es viu molt. Tot i que dins de cada club també hi ha el què, però la majoria sí que ho viuen.

En un esport amb tants catalans a la selecció espanyola, quin creus que seria el paper d’una selecció catalana?

Portem molts anys en els que la majoria de jugadors, sobretot de la selecció masculina, són  catalans. Si no ho recordo malament, als últims Jocs Olímpics érem 16 de 18. Podríem fer un paper molt bo, per estar a dalt segur. Tenim poques fitxes però hi ha molt nivell, són de qualitat. És el bressol de l’hoquei a nivell estatal i una selecció catalana podria funcionar perfectament.

Fa un parell d’anys, abans dels Jocs Olímpics de Londres, es va desfermar una polèmica per una entrevista al diari ARA en la que deies que quan jugaves amb la selecció espanyola, no pensaves que ho feies per Espanya i que no senties el mateix amb els Segadors que amb l’himne espanyol. Què va passar?

Jo sóc una persona molt natural i si em pregunten no tinc cap problema en respondre, sempre que cregui que la meva resposta no ofendrà, que en aquest cas es va veure que no va ser així. L’entrevista crec que no era desproporcionada, no deia res de l’altre món. No deia que no volgués competir amb Espanya perquè si no volgués fer-ho, no hi hauria anat. Era l’única manera que tenia de jugar els Jocs Olímpics i competir al màxim nivell internacional. L’únic que vaig dir és que em sento català, no em sento espanyol però sóc espanyol. Per ara, sóc espanyol i tinc el mateix dret que qualsevol altre de jugar amb la selecció espanyola. Ho senti o no ho senti. He estat molts anys jugant-hi sense sentir-ho però he estat el primer de deixar-m’hi la pell. Una cosa no va lligada a l’altra.

Com vas viure totes les reaccions que va provocar?

Va ser molt dur. A Londres em vaig sentir molt sol. Als companys els va agafar desprevinguts, per l’entrevista i per la repercussió que va tenir. Les coses no anaven bé a la delegació espanyola perquè no tenien medalles i vaig ser el tema de conversa. Em sentia observat, sentia xiulets quan passava caminant entre segons qui... Vaig començar a anar amb molta precaució i un dia vaig pujar a l’ascensor i hi havia un fisioterapeuta d’atletisme que em va preguntar si era l’Àlex Fàbregas. Li vaig dir que si i no sabia com reaccionaria però em va dir: “Molt bé nano, estem amb tu!”. Hi havia algunes reaccions positives, però alguna part del nostre staff ho va portar fatal. Jo entenc que no els vaig fer cap bé, però ni que hagués matat algú. Totes les reaccions que va haver-hi em van fer sentir com un criminal. Va ser dur, em va costar molt.

És injust com us tracten als esportistes que us sentiu catalans però només podeu competir internacionalment amb la selecció espanyola?

Ens sentim indefensos. Al final, algú, com el president de la federació espanyola, que és per la que estàs competint i que et coneix des de fa mil anys, hauria de sortir i donar la cara per tu.

O pot sortir el seleccionador i dir-hi alguna cosa. Però si callen, encara donen peu a que la bola es vagi fent gran. Això s’ha de parar des del principi. Tu estàs concentrat per competir en uns Jocs Olímpics, amb la pressió que això ja suposa, i només et falta aquesta cosa sobrevinguda, inesperada. Si no s’atura, no és fàcil afrontar-ho. Crec que a l’equip no el va afectar, però a mi sí. I tot plegat, per haver expressat la teva opinió i un sentiment que no tens només tu sinó molts altres esportistes.

Ja et dic, vaig explicar amb naturalitat el que sento i no crec que fos ofensiu. Però a la gent li costa d’entendre perquè hi ha molta gent que és curteta. També és gent que s’agafa a qualsevol cosa per crear conflictes.

Fins ara, no n’havies parlat obertament.

Quan vaig tornar de Londres em van trucar de diversos llocs per fer-me entrevistes però no tenia ganes de parlar-ne.

Aquesta experiència ha afectat el teu sentiment catalanista?

L’ha enfortit, totalment. Tot i que jo no sóc un radical, vull deixar clar que no tinc res contra els espanyols, tinc molts amics fora de Catalunya. Però és veritat que he anat a jugar a camps on m’han dit de tot menys guapo. Tot això, més el que va passar als Jocs, enforteix aquest sentiment i reforça el meu compromís.

Tenies clar que després de Londres deixaries la selecció espanyola?

Sí, ja sabia que després dels Jocs Olímpics acabava. També els vaig fer un favor, perquè si hagués volgut seguir i no m’haguessin convocat, a veure com ho haurien justificat.

Fins al moment, t’havia suposat mai algun problema competir amb la selecció espanyola?

No, cap. A l’escola em deien coses, en broma. Quan feia COU, els divendres teníem concentracions amb la selecció i em feien broma: “Què fas anant a jugar amb Espanya?”, però és l’única anècdota.

Quina conclusió pots treure d’aquesta mala experiència?

Penso que tornaria a dir el mateix, però sabent tot el que ha passat i com va anar, és complicat.

En algun moment vas pensar que es generaria tota aquesta polèmica?

No, per res. En cap moment em va passar el cap. Això em va fer obrir els ulls i veure com són alguns.

Algú dels estaments del govern espanyol et va venir a dir alguna cosa?

No, ningú. No sé si ho van pensar, però a mi ningú em va dir res.

Aquest estiu passat, després de guanyar la lliga i la copa amb el Polo, has decidit retirar-te. Per quins motius?

Físicament estava bé, però és molt exigent haver de compaginar la feina, un màster de direcció d’empreses i la competició, i a més el desembre seré pare. Tot plegat és inviable, al final has de decidir-te i has de triar el moment per marxar. És complicat, però crec que he marxat per la porta gran, guanyant la lliga i la copa. Podria haver seguit, però és molt dur entrenar quatre dies a la setmana, treballar i dos dies de màster. És tan bonic guanyar que és una decisió que costa. Però penso que la vaig encertar i no me’n penedeixo.

Penses seguir vinculat amb el món de l’esport?

Ara mateix no m’ho plantejo gaire. Si algun dia m’ho proposen, ho podria valorar, no ho descarto. Però ara tinc massa projectes oberts.

Pots aplicar alguna de les coses que has après durant la teva carrera esportiva al món de l’empresa?

D’entrada, és molt diferent. Sempre es parla de la gestió dels equips, però és diferent perquè sempre s’ha de tenir clar qui lidera i quins rols té cadascú, i en una empresa això és complicat. Hi ha molta gent que no està acostumada a això. En canvi, a l’esport, com que ho vius des de petit, és més senzill.

Per tant, des del punt de vista econòmic, com veus la sortida d’una Catalunya independent?

Si llegeixes el que diu tothom, t’estan dient que estàs aportant molt més del que tornen. Sí que segurament al principi costarà perquè tindràs unes despeses important per implantar tot el que fa falta en un nou estat, però Catalunya des de fa segles és una economia molt dinàmica, ha tirat del carro d’Espanya molt temps... Ho veig perfectament viable. Ara, s’ha de convèncer la gent més gran, que és més reticent als canvis o als riscos. Aquí és on s’ha de treballar més. La gent jove és més valenta, més llançada.

Quins creus que seran els beneficis més importants de la independència per a l’esport?

Més recursos per a l’esport base, per potenciar-lo, projecció internacional dels nostres esportistes i la possibilitat de gestionar nosaltres mateixos els recursos i aplicar una política de beneficis fiscals per empreses. Hi ha països com Holanda on les empreses tenen incentius fiscals importants per contractar esportistes i exesportistes.

42 comentaris

Imprimir Enviar