Toni Comín President Associació Socialisme, Catalunya i Llibertat

Dues patacades més com aquestes i el PSC desapareixerà

Gerard Sesé @gerardsese .- Quedem a casa seva, a tocar de la plaça que duu el nom del seu pare: Alfons Carles Comín i Ros. Toni Comín fa poc que és independentista i així ho assumeix. La seva hiperactivitat política fa que dormi poc. Ell és la cara visible del sector del PSC descontent amb el tarannà unionista del partit. M’explica que a pesar de tenir la carrera de filosofia i ciències polítiques, la seva veritable vocació és la música. Actualment és professor de ciències socials a ESADE (Universitat Ramon Llull), membre de la Fundació Alfonso Comín i del Centre d'Estudis Cristianisme i Justícia. És creador d’opinió pública a diferents mitjans de comunicació on col·labora.. Va ser parlamentari per Ciutadans pel Canvi entre el 2006 i el 2010 i militant del PSC entre el 2011 i el 2014. El 5 de març d’aquell any va anunciar la seva baixa del partit. L'11 de desembre de 2013 ja havia impulsat l'associació Socialisme, Catalunya i Llibertat que actualment s’ha apropat a ERC. Analitzem la situació política i reflexionem sobre el futur.

34  

( 15 vots )

 carregant

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

Com valores els resultats d’Esquerra en aquestes eleccions municipals?
Bons. És cert que venia d’uns resultats dolents del 2011 i, comparant-los, obligatòriament havia de sortir content. Amb dades objectives es doblen vots, l’únic partit que ho pot dir, i queda empatat amb el PSC com a segona força municipal a Catalunya, el que resulta inaudit. Sobretot, a nivell estratègic, els resultats a l’àrea metropolitana són molt bons i donen sentit al discurs d’Oriol Junqueras: que l’àrea metropolitana ha de ser un actiu molt important per al procés. Mai no hi havia tingut tants regidors: és la segona força en nombre de regidors. Ha entrat a ciutats on mai no hi havia tingut representació. S’està aconseguint que una part del país es cregui que els principals beneficiaris de la independència seran les classes populars.

I com valores els resultats del PSC?
Es confirma la seva decadència. Tot i això, han aguantat millor del que jo hagués previst. Aguanten frec a frec amb Esquerra com a segona força. Dues patacades més com aquestes i desapareixeran. El vot del PSC per sota dels 40 anys és poc i per sota dels 25 encara menys.

Les municipals han servit per veure l’inici de la fi del PSC, doncs?
Demogràficament té un votant que es pot preveure que anirà a la baixa. Dit això, s’ha de dir que ha aguantat a Hospitalet, Cornellà i l’excepció: Núria Parlón, que ha pujat. I me n’alegro molt que a Santa Coloma hagi guanyat ella, ja que em sembla el referent més vàlid que té el PSC avui, amb diferència, i que a més pot tenir un paper constructiu pel què fa al procés.

Els joves de centre esquerra han marxat del PSC per anar a Esquerra? És així de senzill?
Em poso una mica en la figura de politòleg repel·lent (riem). On emmarquem el “vot jove”?

Per sota dels trenta?
Hauríem de veure quants d’aquests joves per sota dels 30 s’identifiquen amb la socialdemocràcia, amb una esquerra transversal, amb vocació de govern i majoritària. Amb això em refereixo a aquell partit que, per la banda esquerra, pugui ser interlocutor amb l’esquerra alternativa més utòpica i, per la banda dreta, amb els sectors més del centre liberal. Jo no sé si el vot jove per sota dels 30 està aquí o estan molt emocionats els uns amb les CUP i els altres amb el Rivera...

Esquerra i PSC només es diferencien en l’eix Nacional?
No només en aquest eix. En els altres dos eixos de la política catalana: l’eix dreta esquerra i l’eix relatiu a la regeneració democràtica tampoc es troben gaire.  Pel que fa a l’eix dreta-esquerra, el PSC ha format part d’una família socialdemòcrata amb referents potents que han governat: Mitterrand, Felipe Gonzalez, Tony Blair... i tants d’altres. Tota la socialdemocràcia europea ha fet grans serveis ens el seu moment però ara està en un impàs i, per tant s’ha de reinventar. El PSC, com passa a la majoria de partits socialistes europeus, està atrapat en una necessitat de refundar-se en tant que partit “socialista”. Esquerra en canvi...

No té referents?
Al llarg de la seva història, ha estat menys lligada a una tradició ideològica concreta, pel que fa a l’eix dreta-esquerra. Està menys atrapada en una tradició específica, tot i que avui és indubtable que té un discurs netament d’esquerres i socialdemòcrata. Però sí que és veritat que no està associada al relat dels grans partits socialistes europeus. Per tant, ERC, en aquest moment en que el socialisme democràtic s’ha de refundar, té un avantatge: té un marge de maniobra molt més gran i una flexibilitat molt alta. Està ben posicionada per contribuir a reinventar el discurs de la socialdemocràcia del segle XXI.

I l’altre eix amb que penses?
De la regeneració democràtica. També hi ha diferències: ERC és un partit assembleari mentre que el PSC ha estat un partit que ha aplicat el centralisme democràtic. No oblidem, també, el tema de la corrupció.

Per tant... a l’àrea metropolitana, la gent que no és independentista ha vist a Esquerra sang nova en el discurs socialdemòcrata i a la Catalunya interior Esquerra ha pujat perquè el PSC s’ha acostat a les tesis unionistes?
Crec que a la Catalunya metropolitana també hi ha vot independentista: és molta la gent de les classes populars que ha arribat a la conclusió que sense la independència no podrem acomplir el somni de sempre de les esquerres catalanes. Aquest seria l’argument central: que Catalunya sigui un país socialment avançat. En aquest sentit, parlem del mateix somni del PSUC, del maragallisme...

I ara, l’instrument és la independència?
Amb en Maragall, l’Estatut era un instrument. El somni no era el federalisme, això era instrumental, el somni era social, l’objectiu era tenir l’autogovern que ens permetés ser com Dinamarca. Ara ja veiem que sense la independència no ho aconseguirem. La via estatutària és una via morta. Necessitem un Estat propi. És el discurs d’en Junqueras: sense les eines d’un Estat propi no tindrem els nivells de desenvolupament econòmic i social que aquest país pot arribar a tenir.

I en quin moment et fas independentista? Perquè no ho eres...
No.. no ho era. Tot i que no ser-ho no volia dir ser anti-independentista. Amb tot aquest procés, hem descobert que al PSC hi havia dos grups: els que veien els independentistes com uns pecadors i els que no. Per a mi l’eix nacional és instrumental i el que m’identifica és ser d’esquerres i voler aconseguir una societat més justa. I també m’identifica el compromís amb la llibertat nacional del país.

Però això no es fa d’un dia per l’altre...
És que alguns pensàvem que la llibertat nacional tenia dues opcions: la federalista i la independència. Pensàvem que una bona manera de construir i avançar, des del punt de vista de la llibertat nacional, era aconseguir el federalisme amb Espanya.

Però al PSC s’ha vist que segueixen defensant-ho com a única via...
Ho hem descobert ara que, per al PSC, la via de la independència és un pecat. Hem vist que el sector predominant prefereix entendre’s amb un unionista de dretes que amb un socialdemòcrata independentista. La gran revelació en negatiu és quan te n’adones que prefereixen entendre’s amb el PP que amb ERC.

Però en canvi ERC sí que pot pactar amb CiU...?
Hem de tenir una cosa en compte. El PP i CiU no són el mateix. A CiU hi ha gent de dretes i gent que diu que no ho vol ser. També és veritat que el que fa Esquerra amb CiU no és un pacte de govern sinó un pacte per assolir el dret a decidir.

Home... hi ha un pacte d’estabilitat de govern...!
A partir d’aquí hi ha una garantia en els pressupostos. Però ERC segueix a l’oposició. I encara una altra cosa que no s’ha visualitzat suficient: deu n’hi do el gir que ha fet CiU gràcies a  Esquerra. De tenir un soci que es diu PP a tenir-ne un que es diu Esquerra és un canvi molt important. S’ha vist en política fiscal, sobretot. Recuperar l’impost de successions, el PIRMI... Els pressupostos que CiU ha fet amb ERC no són ni de bon tros els que CiU va fer amb el PP.

Queda justificat, per tant, un pacte CiU-ERC per mantenir l’eix nacional.
El que no entenc és que pel PSC sigui més important la unitat d’Espanya que la unitat de les Esquerres. En el cas d’Esquerra no crec que sigui raonable demanar-li que deixi de ser independentista per pactar amb la  resta de l’esquerra catalana. Just ara que la història li dona la raó? Crec que és més lògic, si de cas, que el PSC, que és un partit que es diu catalanista, viri cap a la independència quan es fa palès que la seva proposta Federal no tira endavant.

El PSC té dependència del PSOE...
Vol dir que pel PSC el federalisme no era instrumental. Per mi sí. Sembla que per alguns socialistes catalans el federalisme és quelcom identitari, quasi religiós. Però, si pel PSC és més important el federalisme que el socialisme, potser s’hauria de dir Partit dels Federalistes de Catalunya , en comptes de dir-se PSC.

I és aquí quan et fas independentista?
Sí... quan el federalisme (que es diu Estatut) resulta ser  un camí sense sortida i apareix com un camí menys viable que la independència.

Així de fàcil...?
Més raons! Quins factors externs han ajudat a que una part de la gent hagi passat del federalisme a l’independentisme? Ho vaig explicar en una conferència a l’Ateneu el 2012. Tres raons: 1- Europa: la UE ens permet ser independentistes sense deixar de ser federalistes. Podem imaginar una Catalunya independent en una Europa federal, no? Sense adonar-nos-en, probablement l’entrada d’Espanya a la UE, el 1986, va ser un gran favor a la causa independentista. Perquè si fem una unió federal europea com preferim ser-hi, com Baviera o com Dinamarca?

Dinamarca!
2- La unitat civil: Catalunya com un sol poble. La independència no trencarà Catalunya com ens diuen l’Iceta i en Rivera. No, i ho veus amb el CEO, la sociologia, l’estadística... aquest risc ja no hi és. La independència deixa de fer-nos a por a aquells pels quals la unitat civil és sagrada.

I...
3- El pragmatisme polític. Una qüestió de viabilitat. Durant 30 anys els independentistes havien de mostrar que el seu full de ruta era viable. S’ha girat la truita, ara són els federalistes que han de demostrar que la seva proposta és la viable.

Seguies sent militant del PSC...
Quan vaig fer aquesta reflexió a l’Ateneu? Sí. En aquell moment al PSC només li demanava dues coses al partit: que digués quan de temps havíem d’invertir per seguir defensant la reforma federal de la constitució i que expliqués quin és el pla B si aquesta reforma federal  no tira endavant. El meu pla B era la independència. Després de la declaració de Granada, ja vam veure que la via Federal tal i com jo l’entenc, partint del dret a l’autodeterminació de les diferents nacions de l’Estat, és impossible. A Granada vam veure que el PSOE aquest federalisme no l’acceptaria ni de miracle. Llavors uns quants militants i exmilitants del PSC vam fer l’associació Socialisme, Catalunya i Llibertat.

Hi ha gent que us veu com uns oportunistes que ara pugeu al cavall guanyador...
Oportunisme zero. no vull quedar com un presumptuós, però en tot cas ha estat Esquerra qui m’ha vingut a buscar. I de fet em van proposar anar al Parlament Europeu i vaig declinar l’oferta, no perquè no m’interessés. No volia donar la impressió que la meva evolució política responia a la voluntat d’obtenir cap benefici particular. Si fos una qüestió d’oportunisme, ara seria eurodiputat. Els fets, en aquest sentit, són eloqüents.

Parlant de l’Associació Socialisme, Catalunya i Llibertat: heu fet un portal web que parla sobre els acords del 27S? Per què?
Els que ens hem compromès amb aquest procés tenim tota la legitimitat per empènyer i ajudar a que culmini amb èxit. Què passa, doncs? El Procés ha avançat gràcies als grans acords. La foto que va espantar la Moncloa va ser la del pacte sobre la consulta. També les dues últimes diades i el 9N. L’últim gran pas del Procés ha estat el 14 de gener quan en Mas i en Junqueras es posen d’acord per fer les eleccions el 27S.

Es faran aquestes eleccions?
Sí. No n’he dubtat mai. I aquest acord del 14 de gener inclou moltes altres coses: les eleccions, el full de ruta, que no hi haurà una única llista, que Esquerra aprovarà els pressupostos per l’any 2015... El nostre objectiu és ensenyar aquest acord i donar-li la importància que mereix.

No hauria de ser una campanya institucional, això?
Potser sí però no ho fem amb voluntat de substituir a ningú. Simplement se’ns ha acut agafar la foto del 14 de gener per posar-la a la paret del menjador. Donar-li ressò i visibilitat.

La meva última entrevista ha estat amb Lluís Salvadó i m’explicava que el govern de CiU no estava fent res de cara a la construcció d’estructures d’Estat.
No ho conec amb detall, però la societat civil i l’opinió pública compromesa amb el procés hem de fer pressió perquè els acords es compleixin. Aquest és el motor del procés: quan han pactat i quan han respectat els pactes. En aquest sentit, hem de tenir clar que de cara el 27S la majoria és escassa. Per ampliar-la, per cert, crec que en comptes de parlar de ‘les estructures d’Estat’ potser hauríem de parlar de les ‘estructures d’Estat del benestar’. Si ho fem, estem canviant la visió nacional cap a la visió social. ‘Seduirem’ a molta gent per aquest camí. Ara tenim un Estat del benestar de segona divisió, amb grans índexs de pobresa i grans desigualtats, el fracàs escolar, l’atur juvenil... no té cap sentit que Catalunya tingui tots aquests indicadors. Podem tenir un Estat del benestar de primera divisió. Podem ser la Dinamarca del sud!

I parlant del 27S... vots o escons?
Doncs voldria una llei electoral que fes inútil aquesta pregunta...

Però no la tenim...
La podríem tenir...

Ara ja és just...
Jo prefereixo vots...

Així que si no guanyem en vots...
No passarà. Guanyarem en vots i escons. Però si ens posem en aquesta hipòtesi, perquè vegis que no fujo d’estudi, agafo el discurs d’en Mas i d’en Junqueras, que és idèntic: nosaltres volíem contar vots però no ens han deixat. Per tant, amb una majoria al parlament tirarem endavant i, més endavant, ja tindrem vots...

Quan haguem de votar la Constitució Catalana?
Exactament. Però no caldrà que ens trenquem el cap perquè guanyarem en vots.

Un cop hem guanyat... llavors DUI?
Llavors procés constituent...

No és el mateix?
No. Al full de ruta, per exemple, està molt ben explicat. El pacte entre CiU, ERC, ANC, Omnium i AMI expliquen que es comença un procés d’independència. No és un acte jurídic d’un segon.

No és una declaració al balcó...
No pas. És un procés. La independència no es proclama, s’exerceix.

Començar a fer les maletes...
No són arguments incompatibles, hi ha dos arguments que tots dos són certs: d’una banda, la independència és la culminació d’un procés i, en aquest sentit, no arriba fins al final, fins que s’aprova una constitució i, d’altra banda, des del primer moment en que ja tens un mandat democràtic ja exerceixes com a poder sobirà per dur a terme el procés constituent. Potser sembla enrevessat però els que hem fet filosofia i ens agrada Hegel ho veiem bastant clar, si em permets la broma.

Sí, sí, s’entén...
Això vol dir que amb Espanya obres un procés de negociació i de tu a tu. Ja no com a poder subordinat sinó com un poder que ja no està limitat per la constitució espanyola.

Escenaris: A quina posició de la llista d’ERC aniràs?
Jo no parlo de llistes amb ningú.

Però hi aniràs...
No sé si ni hi haurà llista d’Esquerra...

Ah... La llista de país d’en Mas, una unió de l’esquerra alternativa... i Esquerra?
No ho dic perquè se m’hagi acudit a mi, ho he sentit als dirigents d’Esquerra. És normal que tothom vulgui transcendir els interessos de partit Potser el més lògic és que hi hagi una llista que representi l’espai socialdemòcrata independentista, més enllà d’unes sigles concretes. Però, en tot cas, no és a mi a qui em correspon decidir-ho.

Però el lloc de la llista no l’has parlat?
Em sembla més interessant pronosticar el futur de Catalunya que no pas el futur d’en Toni Comín...

Però et faria il·lusió...
Això no va d’il·lusió sinó de saber si el que pots fer i aportar és útil. A veure, il·lusió tota, com quan em van plantejar d’anar al parlament europeu...

Tu has fet un pas molt important i atrevit: sortir d’un partit per no estar-hi d’acord i apropar-te a un altre que combrega amb la independència. Què els diries als que es troben en una situació similar dins d’ICV?
Nosaltres, perquè no vaig ser jo sol, vam estar molt temps intentant que el PSC canviés i virés el seu discurs nacional. Al veure que era impossible vam decidir que marxàvem. Quan un veu que no hi ha res a fer se n’ha d’anar. Però abans de marxar vam intentar organitzar-nos i actuar com a corrent crític, el sector catalanista, i vam mirar com podíem canviar el rumb del PSC.
Jo no soc ningú per ficar-me a casa dels altres. Però, posat a ser imprudent, en aquest cas jo crec que el sector d’ICV, només que els quedi una petita possibilitat de fer canviar el rumb el conjunt del partit, em sembla molt bé que lluitin per fer-ho.Jo crec que encara hi ha marge perquè ICV replantegi el seu full de ruta en relació a la independència.

I sinó... que marxin?
No sóc ningú per dir-los res però celebro que el sector independentista s’organitzi i intentin influir per tal que ICV s’acosti al màxim a posicions independentistes.  Si passat un temps, que ells han de decidir quin és, no ho han aconseguit que facin el que bonament creguin. Quan vinguin les eleccions generals a Espanya i es vegi quin és el marge que té Podemos per tirar endavant un procés constituent que respecti el dret a decidir, llavors no sé quina raó tindria ICV per seguir l’opció federalista.

El discurs també val pels d’Unió?
Doncs han plantejat una pregunta profundament rocambolesca...

Però els necessitem...
Jo crec que necessitem la gent, no els partits. Les sigles, per sort, estem en una etapa que són secundaries. Necessitem molta gent que fins avui formava part d’Unió o d’ICV per ser una majoria. Igual que necessitem molta gent que ha votat a la Colau.

Viurem la independència?
Jo crec que sí perquè és bona per Catalunya i per Espanya. I el que és bo per tots s’acaba imposant...

Va, intenta’m respondre: què és millor, una Catalunya independent de dretes o una comunitat autònoma d’esquerres?
Són dues hipòtesis invàlides perquè no podrà haver una Catalunya independent de dretes.

Ah, no?
No, i vaig al fons de la pregunta: una de les raons que Catalunya sigui independent és perquè farà un estat del benestar de primera divisió. D’altra banda, l’estat del benestar, si seguim a Espanya, acaba sent el fruit de la correlació de forces de tots els partits espanyols. I el resultat final té molt a veure amb els personatges de l’obra, com el PP i Ciudadanos. El PP és la dreta d’Europa que no ha trencat amb el seu passat. La dreta europea moderna va combatre els feixismes i autoritarismes. El PP té una concepció molt patrimonial de l’Estat, al servei dels seus interessos de classe...

CiU no és així doncs...
Ara diré una cosa que als meus amics de l’Esquerra alternativa no els agrada, ja que s’han instal·lat en un discurs anti-convergent per sistema que a mi em sembla una mica simplista. Convergència, per tradició, història i origen, si és de dretes, és de les dretes menys de dretes d’Europa. Dient això quedo malament amb tothom: amb Convergència perquè dic que són de dretes, cosa que a molts convergents no els agrada, i amb l’Esquerra alternativa perquè dic que són poc de dretes. (riem)  Teòricament està molt més a prop d’un model social escandinau CDC que el PP. La correlació de forces resultant de CDC, UDC, PSC, ICV, ERC i CUP  està netament més a l’esquerra que la correlació de forces resultant del PP, C’s, PSOE i Podemos. Es per això que a Catalunya podríem fer un model de l’Estat del benestar de tipus socialdemòcrata, com el dels nòrdics. Després governarà la dreta o l’esquerra, però podem tenir un model d’estat escandinau. Així que una Catalunya independent serà,  per la simple lògica de la correlació entre totes les forces polítiques catalanes, més d’esquerres del que tenim ara. El PP espanyol no hi tindrà cap paper.

És incompatible ser catòlic practicant i republicà?
No... és quasi obligatori.

Explica’m-ho!
Els principals defensors de la laïcitat de l’estat hauríem de ser els catòlics.

Això mateix em va dir Teresa Forcades...
Els principals defensors dels drets civils, humans, socials som els catòlics i el republicanisme és tot això. L’individu forma part d’un comunitat. Això va en contra de la lògica liberal que afirma que l’individu entra en comunitat només a favor dels seus interessos, el que seria el mercat, per maximitzar les seves utilitats. En la perspectiva republicana, som ciutadans amb drets i aquests pels altres són deures i els drets dels altres son deures per nosaltres...

Fes als altres...
...el que vols que et facin a tu. Un dels principis fonamentals és el dret de la llibertat de pensament, ideològica, religió i llibertat d’expressió. Això és el republicanisme.

Un catòlic defensant un Estat laic?
Jesús va decidir evangelitzar a través dels dèbils: a través del testimoni i no del poder. No pot ser que la religió catòlica hagi intentat perpetuar-se a través de l’Estat...

Això és el que ha fet l’església tota la vida...!
Perquè han anat en contra de Jesús. Descaradament en contra de Jesús durant 2.000 anys. Fer servir el poder per propagar-se...

Per tant els protestants et deuen caure molt bé.
I tant...

Però ets catòlic...
Són divisions passades de moda. Resumidament, els cristians si volem ser coherents amb l’evangeli i Jesús, hem d’estar absolutament en contra d’utilitzar l’estat per promoure la nostra religió.

Però cada cop hi ha menys creients... sinó fos per l’Estat... com el de la llengua catalana. Si no estigués protegida per les institucions...
En el cas del català sí que val, en la religió no val.

Avui dia, però, hi ha menys creients...
Hi ha menys creients sociològics.

Què vol dir això?
Doncs que eren creients perquè la seva societat era majoritàriament catòlica, havien fet catequesi, la comunió... però no volia dir gran cosa...

Però com més evolucionada està una societat menys creients hi ha...
Aquesta era la idea dels positivistes del segle XIX, de Comte, de Marx... però és una visió que la sociologia ha superat fa temps. La religiositat, l’espiritualitat... els últims anys ha augmentat molt.

Les sectes?
No home! N’hi ha de tota mena... La religiositat pot ser anar passejar per la platja a veure les gavines, per exemple.

Vas a missa, però?
A vegades...

I aquest és un dels motius pels quals tens tan ‘bon rollo’ amb en Junqueras?
T’haig de dir que la primera vegada que ens vam conèixer...

A missa?
(riem) No, no... va ser en un restaurant. I vam parlar 20 minuts de política i hora i mitja de religió. Em va preguntar si jo era creient i jo li vaig respondre que sí. Es va sorprendre i vam començar a parlar de la fe, que és un tema que m’apassiona i sobre el que hi he escrit força. La fe és allò que està més a prop del dubte que de la certesa. Si sabéssim que Deu existeix no caldria creure que existeix. La fe, per definició, és fràgil i té a veure amb el desig, l’esperança, però no és un certesa. Li vaig explicar algunes d’aquestes coses i potser li van agradar.

Deixa’m-ho lligar: hem de tenir fe en la independència? Per tant, hem de tenir-ne dubtes?
(riu) Separem-ho! No hi té res a veure! La fe és un dubte quan té a veure amb coses extra-històriques, més enllà de l’espai i el temps. Per al que passa dins l’espai i el temps tenim un gran instrument que ens serveix per explicar-ho i conèixer-ho que és la ciència. També és veritat que en el cas de les ciències socials és més difícil fer prediccions que en el cas de les naturals. Però no per això deixen de ser ciències.

Per tant hi ha un punt de fe...
Hi ha un punt d’incertesa pel que fa a la història, sempre. El futur no el coneixem. Però l’acabarem coneixent, a diferència de Déu, que en aquesta vida no es pot conèixer mai. La història es va revelant, el 28S sabrem què haurà passat el 27S. Ara bé, dit això, t’accepto amb molts matisos que també en relació als processos històrics podem parlar de fe, ni que sigui metafòricament. M’explico: l’acció humana es performativa. Si tu creus que una cosa acabarà passant, et comportes de tal manera que facilites que acabi passant.

Aquestes teories del secret...?
No, no. Em refereixo al que els científics socials anomenen “les profecies que s’autocompleixen”. Quan els mercats financers creuen que un país s’enfonsarà, fugen els capitals i el país s’estavella. Si haguessin pensat que se’n sortia, els capitals s’haguessin quedat al país i el país se n’hagués sortit. Això vol dir que, a l’hora de preveure el futur, hi ha una marge per la convicció. I en aquest sentit potser sí que podem parlar de “fe en el procés”. Deixa’m que t’ho digui d’una altra manera: aquest país depèn d’ell mateix. Si està convençut que la independència és possible la gent es comportarà de tal manera que la independència serà irreversible. Si comencen a sorgir dubtes, ens comportarem de tal manera que la independència no s’esdevindrà. Està a les nostres mans. Aquí sí t’accepto usar el concepte de fe. Si tenim fe en la independència, guanyarem democràticament el combat de la independència.

Tinguem fe, doncs...
I atenció! La independència no ens convertirà en un país lliure.
(silenci i ens mirem fixament)
La independència posa les condicions per fer un estat del benestar de primera divisió. Quan el tinguem podrem dir que som lliures. La llibertat política de Catalunya, per sí sola, no ens farà lliures. Allò que ens farà lliures és tenir drets socials de veritat: l’educació, la sanitat, la feina... un estat que garanteixi els drets socials perquè la llibertat té a veure amb els drets socials. I llavors sí, llavors la gent serà lliure i, per tant, Catalunya serà lliure.

34 comentaris

Imprimir Enviar