SuperCat, El Guardià del Procés
Si en SuperCat és un perill per al Procés ja podem plegar
Gerard Sesé @gerardsese .- Em costa contactar amb ell ja que, com a bon superheroi, manté la seva identitat oculta. M’explica que no és per por sinó perquè així ‘té més gràcia’. Apareix vestit de SuperCat al bar d’un carrer cèntric i de vianants de Cerdanyola del Vallès, prop de l’Ajuntament. Durant els 20 metres que ha fet des de que l’he vist fins que s’ha assegut a la terrassa on sóc l’han parat unes 5 o 6 persones per fer-s’hi fotos. Durant l’entrevista, força gent passavolant ens han etzibat un ‘Visca Catalunya!’. Finalment seu i demana un suc de taronja. ‘Estic de servei’ diu somrient mentre fa el primer glop. Comencem...
SuperCat, abans de començar l’entrevista m’agradaria saber si te la prendràs seriosament…
Creus que una persona vestida així no es pot prendre res de manera seriosa?
Segurament no…
Doncs sí que pot. Això és el meu uniforme de feina amb el que, si cal, puc respondre ben seriosament.
D’acord… era per saber com enfocar-la. Explica’m... Per què neix en SuperCat?
Per a protegir el Procés. Això sí, sempre des d’un punt de vista surrealista i irònic. Fent servir l’humor, a vegades intel·ligent, a vegades subtil, a vegades gamberro... i amb gràcia. En SuperCat no és un heroi solemne, és una eina per a treure ferro al Procés
Què vols dir... per destensar l’ambient?
Riure és bo, és sa, és beneficiós. El que pretenem fer, separar-nos d’un dels 20 Estats més poderosos del món, és històric. Això crea tensions polítiques, moments apassionants, plens d’estrès i d’emoció. I és bo relaxar-se... El que pretenc no és fàcil, però ho intento: provocar somriures a la societat catalana dins d’un marc que en principi semblaria poc propens a riure. No deixa de ser una estratègia o tècnica psicoterapèutica tendent a produir beneficis mentals i emocionals per mitjà del riure. Quan la gent riu, s’aconsegueixen sinergies positives obtenint així els beneficis fisiològics, bioquímics i psicològics. Això és gràcies a la secreció per part del cervell d'endorfines i altres químics ‘del benestar’ durant l'acte de riure.
Sí, em parles dels efectes del riure, tots sabem que són bons... però potser el teu personatge no fa riure a tothom...
No pretenc fer riure a tothom perquè això és impossible. Home...! Ja m’agradaria tenir un superpoder per aconseguir-ho però no és així. Fins i tot seria preocupant si fos així. Si vols agradar a un sector de la població segur que no agradaràs a un altre grup. Això és així i més a Catalunya, on som una societat tan diversa i heterogènia.
I quina és la teva sensació ara que el personatge comença a ser popular i reconegut?
Estic constatant que el meu personatge cau simpàtic. Només cal veure l’entrevista a La Sexta on la presentadora i tots els tertulians reien de manera sana o l’article a El Mundo que diu que sóc ‘salado’ i ‘desternillante’. He rebut molts comentaris bons i m’han dit que els capítols fan molt de riure.
He estudiat els comentaris als vídeos i no diuen això!
Home...! La gran majoria són missatges en castellà (cosa que en principi no voldria dir res) però està clar d’on provenen i què és el que pensa la gent que els fa...
I per què creus que no hi ha més missatges en català?
Doncs perquè, de moment, només se n’han fet ressò mitjans espanyols... Una portada a El Mundo, una entrevista a La Sexta...
I això perquè serà? Com és que cap mitjà català no parla de tu? No seràs, potser, un perill per al Procés i a Espanya els va molt bé la teva aparició per atacar-nos?
Veig que tu també cultives la ironia! Mira, escolta’m bé això que ara et diré perquè ho crec molt profundament: si en SuperCat és un perill per al Procés ja podem plegar i ens podem oblidar del nou País. No pot ser que pretenguem ser una societat oberta, avançada i moderna i ens faci por la pròpia paròdia. Si el Procés perilla per culpa d’un personatge com jo vol dir que tenim un projecte molt poc sòlid. Afortunadament no és així i hi ha marge per a la broma i qui cregui que hi ha ‘algun perill’ en l’aparició d’en SuperCat és que té poc clar que el Procés va de debò.
A més, la portada de diumenge a El Mundo és històrica. En primer lloc perquè destrossa l’entrevista que li fan a en Xavier Garcia Albiol. Ningú no en va parlar de l’entrevista aquesta i, d’altra banda, El Mundo realment no parla malament d’en SuperCat ni de la independència. L’entrevista a La Sexta, deixant en Paco Marhuenda sense paraules, va donar una cara totalment nova i simpàtica de l’independentisme a Espanya. Fins i tot la presentadora Cristina Pardo va fer-ne broma i va dir-li a en Marhuenda si també es prenia pastilles “per parlar castellà”. Mal m’està dir-ho però aquests 5 minutets han fet més que algunes campanyes que han costat diners...
Home, no serà tant... Deixa’m insistir. Si no demostrem sobrietat davant de Madrid i banalitzem el moviment, no creus que estem donant raons als mitjans de dretes per a no prendre’ns seriosament? No serà que acabem tirant-nos pedres a la nostra pròpia teulada.
Et diré una cosa... Era clar que l’entrevista de La Sexta havia de servir per a riure’s de mi i del Procés. Gràcies al tarannà i als gags d’en SuperCat no va poder ser i els va sortir el tir per la culata. En SuperCat ha creat simpaties i tan Espanya com molts catalans també van riure sanament. La prova està que al dia següent jo havia de sortir a Tele5 i, després de l’aparició a La Sexta, em van trucar per cancel·lar-ho. No siguem tan puristes: fer humor de nosaltres mateixos demostra que som una societat molt madura i que estem molt per sobre de preocupar-nos per un senyor que es vesteix com jo, es pinta un bigoti i fa riure...
Tan segur estàs que fas riure?
Digues-m’ho tu... A tu no te n’he fet?
Doncs...
Costa dir-ho, eh! Costa reconeix-ho! Ja!
Sí... la veritat és que sí que costa. Però no t’enganyaré, he rigut en alguns moments...
Ho veus! Molts catalans han vist el vídeo i han rigut però es pensen que si ho diuen és com si estiguessin ‘traint’ el procés o, si més no, traint-ne ‘la transcendència’. I no només no és així sinó que és ben a l’inrevés! Un bon riure fa més propera i real la independència. Podríem dir que la ‘quotidianitza’. Rient, demostrem estar molt preparats per a la independència.
Què vols dir?
Jo sóc independentista des que tinc ús de raó. I quan jo era petit dir que erets independentista era quelcom mal vist. Hi havia certa estigmatització, se’t titllava de radical... Després d’anys de lluita hem normalitzat la paraula independència. Ara, fent-ne humor, la quotidianitzem.
Explica’t...
Doncs... què és l’humor? Bàsicament és buscar aquells elements que formen part de la nostra vida, del nostre entorn, i exagerar-los o deformar-les de manera còmica i divertida. Un monòleg comença dient: ‘l’altre dia a la piscina, l’altre dia al bar, l’altre dia amb els amics a la disco...’ es fa humor amb el dia a dia de la gent. Ara, la independència ja és el dia a dia de la societat catalana i això vol dir que és quelcom quotidià. I fer-ne humor ajuda a fer-la forta, a arrelar i a refermar aquesta idea.
T’esperaves la reacció que has tingut?
No. Creia, sincerament, que molta més gent no tindria tanta a por a dir que li agrada SuperCat, però ja acabarà passant... suposo! I de la reacció a la resta d’Espanya en passava bastant, la veritat.
Per les espanyes han afirmat que estàs profundament vinculat a Esquerra...
És totalment fals. Però... i què han de dir? Necessiten algun motiu per intoxicar. En SuperCat neix d'una idea totalment particular i fora d'aquest diari. El seu editor va creure que era una bona idea i vam acordar que es convertís en una secció d'humor del diari, com tants d'altres diaris en tenen. El directe.cat m'ha comprat la tela verda per fer el croma i les despeses de desplaçament. Aquesta és la super inversió del directe.cat!
Què em dius? No tens ni un sou?
No, és amor a l'art, amor al país i amor per fer humor.
En SuperCat té vida fins el 27S?
De moment sí... depèn de la gent i del que el personatge aconsegueixi. Ara mateix, sí.
Què li diries a la persona que, tot i haver llegit aquesta entrevista, segueix pensant que ets ridícul i que fas pena?
Primer li preguntaria si ha vist els capítols, que segurament sigui que no. Després li demanaria que llegís l’article de El Mundo o veiés l’entrevista de La Sexta. En acabat li preguntaria perquè no té la mateixa sensació de quan veu Polònia o quan llegeix El Jueves, per exemple.
I això per què deu passar?
A vegades les masses ens comportem com un ramat. Allò que ens ve des de dalt ens ho empassem sense qüestionar-ho. Ara... Ve un tio amb idees noves i fresques, i un mòbil per càmera... i ens ho volem carregar, destruir-ho per inèrcia. Però no passa res, som així!
Veig que t’has pres l’entrevista bastant seriosament...
El contrast és bàsic per poder apreciar les coses. T’agrada més el dolç perquè has provat quelcom salat. Una persona que no sap què és plorar no trobarà el plaer en riure. Si pretenc seguir fent humor, que ja et confirmo que sí, també s’ha de saber demostrar que al darrera hi ha idees, pòsit i, sobretot, serietat. I tot això servit amb intenció d’ajudar i fet des del respecte. L’humor i la ironia, sempre a través d’un caràcter simpàtic i disposat a fer riure, són armes potents que permeten riure’ns fins i tot de nosaltres mateixos. I això és molt poderós.