Miquel Àngel Escobar Cap de llista de Democràcia i Llibertat al Senat el 20D
Escobar: "La tercera via és impossible perquè Espanya entén el pacte com una derrota"
Gerard Sesé / @gerardsese - Miquel Àngel Escobar demostra ser un home sense complexos i que parla tal com pensa. Acaba de fer el salt definitiu a la política fitxant com a independent per a Democràcia i Llibertat per a encapçalar la llista al Senat per les properes eleccions espanyoles del 20D. Ho fa després de 16 anys al sindicat UGT. També és professor de comunicació a la UAB i, amb molt d’orgull, pare de dos fills, el més important per a ell. Fill d’andalusos, ha estat membre de Súmate on, definitivament, assentà les seves conviccions sobiranistes després de deixar, ara fa tres anys, el PSC. Una decisió dolorosa, ens explica, ja que va arribar a ser regidor a Esplugues. Parlem amb ell sobre el Procés, les eleccions del 20D, les negociacions de JpSí i la CUP i, fins i tot, de l’amor.
25
carregant
Has deixat el sindicat UGT després de 16 anys com a cap de comunicació. Ha estat una decisió difícil o ja ho tenies pensat de fa temps això de dedicar-te a la política?
És difícil deixar una trajectòria de plena dedicació de més de 16 anys on, a més, m’ho he passat molt bé. I encara hi estic afiliat. Però hi ha una reflexió: quan portes molts anys fent el mateix et planteges que l’etapa s’ha de concloure i obrir-ne una altra.
Com qui canvia d’empresa...
Jo crec bastant que, si vols fer les coses amb la màxima passió, has de canviar d'aires cada cert temps. A més, coincidien dos factors: el fet de pensar que ja ho he donat tot al sindicat i, per altra banda, la qüestió que el Secretari General d’UGT a Catalunya, Josep Maria Álvarez, va decidir que s’acabava la seva trajectòria al sindicat. Jo he estat un col·laborador molt estret d’ell i entenia que en un nou ‘ecosistema’ a la UGT, amb gent nova, era el moment oportú per marxar. No formava part de cap càlcul, ha succeït.
Vens del món sindical (més vinculat a un perfil de gent d’esquerres) i vas militar al PSC on vas ser regidor a Esplugues. Et sents còmode a Convergència?
Les trajectòries es poden analitzar des de les ideologies o des de les actituds. A la meva vida sempre he estat en aquells llocs que jo he considerat que eren de tendència moderada. Quan em faig del PSC, amb 18 anys, ja faig un manifest: em faig d’un partit que entén que negocia amb la realitat i no pas d’esquerres radical, amb actitud positiva i constructiva.
Però deixes el PSC...
Jo i molta gent en aquest país ha arribat a la conclusió que la via federal no té recorregut. Jo començo un procés d’immersió al món sobiranista a Súmate, a l’ANC... des de la curiositat intel·lectual començo a descobrir gent de tota mena. Al sobiranisme s’hi ha incorporat un ventall de persones molt ampli i ple de matisos. I jo em trobo bé als entorns de CDC per les actituds. Incorporen un valor fonamental en política que és la moderació. Altres partits, on hi tinc molts amics, accentuen el seu tarannà en la radicalitat, però que no crec que sigui el camí per al procés.
Ui! Em venen moltes preguntes al cap amb aquesta reflexió...
Em col·loco al món sobiranista a la banda moderada. Ja hi era al PSC així, com a la UGT, un sindicat de base però que parteix de la realitat per transformar-la. Els sindicalistes negocien.
A veure... Esquerra no seria un partit moderat com ho és Convergència?
Hi ha un matís i ho dic des del respecte. CDC posa l’accent en la qualitat del procés i ERC posa més l’accent en la velocitat. A mi em sembla que és molt important fer-ho el més ràpid possible però és més important fer-ho des de la centralitat i unitat política. Aquest discurs encaixa més a Democràcia i Llibertat.
En un eix d’esquerra dreta on et situaries de 0 al 10?
Jo sóc socialdemòcrata.
Un... quatre...?
Sí, jo sóc d’esquerres. Crec que la socialdemocràcia és, fonamentalment, pacte. No crec que només s’inventés per fer-nos iguals sinó també per fer-nos lliures, però des del pacte. La socialdemocràcia és la convicció de pensar que és millor arribar a un acord per repartir la plusvàlua (en terme clàssics) que no combatre constantment per a ella. Fixa’t que curiós: és la primera vegada que un representant genuí de la burgesia liberal catalana abandona l’aixopluc de les castes administratives espanyoles, amb tot el que representa (la protecció militar o jurídica), per oferir a aquells sectors de la societat que defensen models oposats a ell un pacte per construir un estat nou que generi riquesa i que la distribueixi sense pagar comissió a l’estat.
Un gir de Convergència cap a l’esquerra...
És com si Cambó li oferís al Noi del Sucre un pacte i el Noi del Sucre no s’ho cregués. No estem en una batalla pel repartiment de recursos. Estem en una batalla pels recursos perquè no els tenim. I sense recursos no es poden fer polítiques d’esquerres ni de dretes...
Poden ser pistes per on anirà la ‘nova convergència’? Un gir cap a la socialdemocràcia? Ep! Que Esquerra també es defineix com a socialdemòcrata...
Estem en una crisi molt polièdrica: el concepte de l’estat nació, la relació de Catalunya amb Espanya, la redefinició de les ideologies... jo vull afrontar aquest procés sense prejudicis...
Sense etiquetes!
Sí. D'aquí a un temps, l’esquerra i la dreta, que continuaran existint, tindran contorns i fronteres diferents a les que tenim avui dia amb l’actual sistema de partits que està en profunda transformació. És un moment on un socialdemòcrata pot sentir-se bé al PSC, a CDC i a ERC.
El Colom és llibertari!
Algun dia potser hi haurà punts de frontera electoral. El nostre país s’està construint amb una inspiració socialdemòcrata molt important. És un espai compartit per diferents partits. Ja veurem a la llarga...
Per tant hauria de ser fàcil arribar a acords...
Estic convençut que el que realment descol·loca a l’estat no és la desobediència sinó la voluntat de pacte. El que els deixa en evidència davant la comunitat internacional és que els catalans vulguem pactar una consulta per decidir el nostre futur. La desobediència, a l’estat, li va molt bé perquè té tots els mecanismes per frenar a tots aquells que es passin de la ratlla.
Però si no espot parlar amb ells...
S’ha de mantenir la fermesa però sempre amb la voluntat de diàleg.
I què els diries a tots aquells sectors que t’han criticat des del sindicat, per exemple, que hagis anat a un partit que, en teoria, està a la dreta de l’eix?
Ho respecto i, fins i tot, entenc perfectament la seva perplexitat. Això sí, ho entenc si es miren la política com es mirava ara fa 15 anys. Però aquest país ha evolucionat. Estem en un context polític que té un element central que s’ha de resoldre: la nova relació amb Espanya i la construcció d’un nou estat. Des del respecte a la sorpresa que ha generat la meva decisió, t’haig de dir que amb aquella gent amb qui m’he pogut explicar m’han comprès tots. És un procés personal que té 5 anys, com el mateix país, amb decisions difícils i doloroses, com deixar el PSC.
Ho acabes de dir, et va costar molt deixar molt el PSC, més que deixar UGT, veig, per la resposta que m’acabes d’oferir.
Em va costar molt, bàsicament, perquè jo sóc, i crec que aquest país també, de mena federalista. Ens encanten els pactes, ens tornem bojos per un empat. Però tenim una contrapart que entén el pacte com una derrota.
Però l’empat per a nosaltres també és una derrota, ara mateix...
No, l’empat és dos estats i una aliança...
Una confederació... no?
Una aliança, una comunitat d’interessos, una defensa col·lectiva com ho estem a la Unió Europa...
Si guanya Podemos a Espanya (que no passarà) i ens ofereix un estat federal, gent com tu que fa poc que ha abraçat el sobiranisme acceptaria aquesta situació sense arribar a la independència absoluta?
Si entenen que federalisme significa reconeixement del subjecte polític de Catalunya i, per tant, la nostra capacitat de decidir sobre si marxem o ens quedem, sí. Es pot començar a parlar a partir d’aquí. Ells saben que tenen la possibilitat de guanyar un referèndum (cada cop menys) però el problema és de concepció de l’estat. Ells han construït l’estat al voltant de la idea d'unitat. Si reconeixen una altra nació, perden l’escènica d’unitat i, per tant, no ens poden deixar votar ni tan sols davant l’expectativa que guanyin ells. Perquè significa que podem decidir si ens quedem o no i això implica que som diferents. Aquest és el seu drama. Aquesta rigidesa al final es trencarà però fan les coses quan ja no queda més remei, com el decret d’autonomia sobre Cuba quan ja s’havia independitzat.
Vas compartir plens a l’Ajuntament d’Esplugues amb Carme Chacón. Com pot ser que quedi gent al PSC que no hagi fet el mateix canvi que tu?
Jo em trobo molta gent dins del PSC que no estan convençuts però que necessiten donar-li una nova oportunitat a l’estat. Perquè hi ha gent que ho viu com un trencament emocional. I és normal, a mi m’ha passat...
Vas redactar una emotiva carta als teus pares, que són de fora de Catalunya, que parla justament d’això: els expliques que confiïn tu i que abracin el sobiranisme...
Jo els dic que, al final, tot el que han pogut fer a la vida només tenia una raó: jo. Igual que tot el que faig a la vida només té una raó: el benestar dels meus fills. No té cap sentit acompanyar els teus fills durant tota la vida i no empatitzar amb ell en un moment tan important com aquest. Ells van venir d'Andalusia a Catalunya i van aprofitar al màxim el seu marge de llibertat. Jo vull exhaurir tot el meu marge de llibertat atenent a aquesta voluntat de progrés que, en definitiva, és el fet diferencial de Catalunya. Som una societat identitat dinàmica. Tenim l’enorme sort que cada 50 anys ve gent nova.
Hi ha gent que no ho veu com una sort.
Jo crec que sí perquè ve gent a progressar, a treure la família endavant. Vénen amb força, independentment de l’origen, que la incorporen al país i esbarreja. Això fa que tots tinguem un denominador comú que és la voluntat de progrés. Jo no crec que Catalunya sigui viable econòmicament perquè hi hagi uns números que ho demostrin sinó per la seva gent.
I com podem convèncer a tota aquesta gent, com els teus pares? Quin és el discurs a seguir? A més, aquesta gent se sent més identificada amb l’esquerra que potser amb CDC?
Històricament segur. Jo no els puc demanar que abandonin els seus espais de confort. Hi ha coses que, desgraciadament, només confirma el temps. Hem de conviure amb aquest punt d’incertesa. Qui et convens? Alguna persona propera, que fa de prescriptor. Si el teu fill, el teu germà, que no està en política, t’ho explica... és més fàcil. Així ens hem anat convencent tots.
I la carta? Va tenir el seu efecte amb els teus pares?
(Riu) El vot és secret i no ho sé. Però sí que és cert que és una carta autobiogràfica de la realitat d’aquest país. Els meus pares tindran un vincle emocional amb Espanya, i és així com ha de ser, però s’ha de transmetre la idea que hi ha una enorme possibilitat de progrés (sense que ningú deixi de sentir-se el que és) amb el nou estat.
He vist que has estat força crític amb Podemos, que el defineixes com una marca blanca del PSOE, i crític amb la posició en vers a Catalunya.
Sí i s’està demostrant. Jo vull saber, en termes pràctics, quina és la proposta regeneradora de Podemos que té en relació amb l’estat. Però és que no posen en dubten ni la Monarquia espanyola. Al final ensopeguen on històricament ha ensopegat tota l’esquerra espanyola: el problema territorial. La pressió sobre la unitat d’Espanya des de les castes de l’estat i les declinacions mediàtiques i financeres, jurídiques, militars... és tan forta que ofega d’entrada qualsevol alternativa al model d’estat. Al final s’han de doblegar. No s’està produint un procés real del trencament del bipartidisme sinó un procés de substitució. Com Ada Colau que intenta apropiar-se de l’electorat del PSC.
Ara que parles d’Ada Colau, contràriament a Podemos, la deixes molt bé...
Sí, però des de la seva proposta comunicativa. És una persona valenta. Més activista que política. Més de gestualitat que no pas de gestió...
Ja s’està demostrant des que està a l’Ajuntament...
Jo vaig participar molt a l’etapa de la ILP perquè era el secretari de la plataforma, que neix a la UGT. Després, la PAH li dóna més visibilitat. La Colau fa un coaching col·lectiu i que molta gent que sentia vergonya de no poder pagar la hipoteca va canviar de mentalitat i es veia com a víctima de la crisi.
Va ser una gran activista i va saber créixer als mitjans però també va dir que mai faria el pas a la política i al final el va fer. Això també és valentia?
Ella ja feia política des de la PAH. És una frontera més formal que real. I a mi em sembla bé que fes el pas a la política.
I dius que és valenta però no ho ha estat sobre el posicionament sobre si defensa un Si o un No...
Perquè quan es va presentar no tenia electorat. Quan no el tenia anava amb llibertat, un cop ja el tens has de desenvolupar un discurs de protecció del teu electorat. Si ells analitzen els seus votants i veuen que a Nou Barris són primera força i aquest no és un barri independentista, no poden fer propostes en aquest sentit.
Així que ella va votar sí i sí però després ha canviat en funció dels seus votants...
El sí i sí es nodreix d’una proposta ideològicament sobiranista però també té un element de rebel·lió contra l’estat que pot seduir a gent que no sigui independentista. A més, l’estat no és simpàtic cap a Catalunya com s’ha demostrat en els 4 últims anys del PP que han governat contra tot: les llibertats (llei mordassa), Catalunya o la mateixa societat amb la reforma laboral.
I que convergència hi va votar a favor.
Sí i no ho puc canviar. I jo tornaria a fer una vaga general contra la reforma laboral. No li ha anat bé als treballadors, a les empreses, a la gent...
I et torno a fer la pregunta, et sents còmode a Convergència?
El que hauria haver fet CDC hauria d’haver fet quelcom que és molt liberal: deixar que les parts implicades s’entenguessin. Francesc Homs ho ha dit: CDC referenciarà en aquesta matèria els acords que vinguin dels agents socials i econòmics. Això és necessari. No es pot fer cap política en aquest sentit al seu marge. Jo no votaré res que no vingui de la mà del pacte entre patronal i sindicats. L’estat ha de deixar que les parts s’entenguin.
Centrem-nos amb el 20D. Hi ha hagut gent que no ho ha entès que CDC i ERC no vagin junts. Era la millor opció anar separats?
No sé si és bo o és dolent però sí que sé que m’hagués agradat repetir JpSí a Madrid. La gent sobiranista vol la unitat. La unitat és un valor afegit en si mateix. Jo deia: “us imagineu una campanya electoral amb CDC i ERC barallant-se per l’escó?” hauria estat un element dissuasiu per anar a votar.
Doncs ara passarà!
Però molt menys perquè ja tenim una experiència prèvia que és JpSí i ja ha creat un marc de relació. El nostre enemic comú és l’estat i els partits que defensen un altre model de l’estat. Tot i així, insisteixo, m’hauria agradat més confluència perquè s’ha demostrat que a l’estat això li fa mal. Allò que molesta el teu adversari... òndia, és bo segur! Què els posa nerviosos? La voluntat de pacte i la voluntat de fer-ho junts.
Hi ha pacte de no-agressió electoral? Algun acte conjunt?
Doncs, sincerament, no ho sé, però jo no tindria cap problema que fos així.
Seria bo, imagino, un acord entre JpSí i la CUP abans del 20D?
Sí, perquè necessitem un govern estable i perquè la gent se senti governada. La gent vol un govern. El pacte ha de ser sòlid i just.
Just vol dir proporcional a la representació al parlament?
Que no es doni la sensació que ningú passa per sobre l’altre.
Però aquesta ja és una sensació als votants de Convergència, no?
H ha un fet objectiu: JpSí s’ha mogut i no sé quin moviment hi ha hagut per part de la CUP. Potser existeix... Jo no hi sóc a les negociacions, però el que ens arriba és així.
També he llegit que parles del President Mas i que et fas creus sobre com és que la gent no se’l prengui seriosament.
Cert. És una cosa molt curiosa. Suposo que, per una qüestió de confort individual, la gent no canvia la seva de manera de pensar. Tothom se sent més còmode recordant i pensant que CDC era una cosa més ambigua i no li volen comprar la transformació que ha fet. I em pregunto: ‘què ha de fer aquest home perquè se’l creguin?’. Des del punt de vista personal no recomanaria a ningú el que deu estar vivint.
Segurament...
S’ha enfrontat als seus, i no al partit...
A les elits!
Als que fins ara teòricament eren els seus, aquelles 350 famílies que remenen les cireres i això té costos. L’ha col·locat en un terreny de ningú, tot i que molt acompanyat per la gent. Jo sento debilitat pels líders que trenquen els guions.
El qui és important?
Sí. Algú s’explica la lluita dels drets civils als EUA sense Martin Luther King? O la lluita contra l’Apartheid sense Mandela? El qui és important. Aquests personatges van estar acompanyats de molta gent, ara anònima. Necessitem ser liderats.
La CUP no ho veu...
Ho respecto. Però al final s’ha d’entendre que és un procés que neix des de baix i col•lectiu però també s’ha de donar el valor al president per donar projecció al procés. I encara vaig més enllà: si parlem tant d’ampliar la base del sobiranisme hi ha de cabre un empresari i un radical d ‘esquerres. Quanta gent abandonaria aquest vaixell si no hi fos el president Mas? El nou país ha de tenir gent de dretes i esquerres. Si no seríem la Corea del Nord d’Europa.
A les votacions del senat es pot fer una creueta a cada candidat. Perquè la gent hauria de marcar la teva casella?
Crec que puc defensar aquest espai que m’agrada representar: el de la moderació i fer-ho bé, del centre i que aboca esforços perquè tot surti bé.
Entens que hi hagi independentistes que associïn la paraula moderació amb claudicar?
Moderació vol dir negociar amb la realitat. A l’estat no li fa por la radicalitat, està preparat. L’estat queda descol·locat amb Artur Mas i no amb en Junqueras o Baños. Arribar a un acord no vol dir quedar-se sinó poder votar. I ampliarem els vots amb el procés constituent.
Què hi anem a fer al Senat...?
Ser portaveus del mandat democràtic que va decidir Catalunya el 27S. La dissolució del Senat té a veure amb Catalunya i la necessitat que ells interpreten que, si porten la cambra Barcelona, pot millorar les necessitats dels catalans. O si el volen transformar en quelcom veritablement territorial. Anem a participar dels debats que convinguin. Si el debat és anar a fer un millor Senat doncs endavant, independentment si nosaltres marxem. Si el millorem perquè en el futur els serveixi...? Doncs fantàstic. Jo vull marxar d’Espanya i això em col·loca en una posició de màxim respecte cap a les seves institucions.
He vist que has escrit molt sobre les teves experiències com a pare. He arribat a llegir que el divorci t’ha fet ser millor pare. Es pot aplicar això a Catalunya això?
Fa de mal dir però en tota crisi hi ha una oportunitat. I la meva ex i jo ara som els nostres millors amics perquè tenim un element comú que condiciona la nostra vida: els nostres fills. I no hem volgut que hagin de triar o viure realitats paral·leles. No és un procés fàcil ni s’aconsegueix en un dia. Però al final passes per on calgui perquè saps que has de pactar.
Podem fer una analogia que CUP i JpSí són els pares i han de pactar pel bé dels seus fills, els ciutadans?
Jo crec que sí i estan condemnats a pactar. Però sense guanyadors ni fer que un sigui allò que no és.
Si no pacten, els fills hauran de triar... tornar a votar...
Aquest és el drama. Potser estan cansats. Potser ja no voldran triar i abdiquen dels dos. I penalitzen que els pares no es posin d’acord. Per això és tan important. Els fills necessiten l’acompanyament dels pares, el seu lideratge. I no ha de ser una paraula que ens espanti, ja que liderar vol dir representar.
També he llegit que dius que l’amor mou el món.
Absolutament!
Aconseguirem la independència amb amor?
O potser se’ns... (es talla, s’entén a què es volia referir i riem)
Ostres! Pot haver-hi sexe amb amor o sense, cert!
Sí, però sexe amb amor és la bomba! Bromes a part... doncs...
Sé que la pregunta és estranya...
No, no! Està bé. Al final és veritat: ens movem per raons emocionals i ho associem després a elements racionals. L’estimació a la classe treballadora, l’empresa, la família, la parella, els fills... fa que prenguis decisions que mai t’haguessis imaginat.
Amor per Catalunya?
No m’agrada dir-ho així perquè sona al segle XIX. Però si vols sí: tota Catalunya des de la Mina a Pedralbes, d’Amposta fins a Cadaqués. T’estimes el país perquè el país és la gent.
Quan serem independents?
No ho sé! (riem)
Què et diu el nas, ja estàs al rovell de l’ou.
No hi sóc. Però hem de tenir clar que aquest és un procés inexorable però és lent, si el volem fer bé. Desfer una relació desequilibrada i injusta no es fa amb dos dies. Jo em temo que venen moments molt durs.
Després de la independència o per aconseguir-la?
Per aconseguir-la. Arribarà un moment que ens haurem de preguntar on està el nostre límit. Que és el que volem o podem posar sobre la taula al servei d’aquest projecte col·lectiu. Fermesa i mantenir les formes i, tot i que lent, serà més ràpid del que ens pensem.
Imprimir
Enviar
VIVA FELIPE VI, REY DE ESPAÑA Y DE TODOS LOS ESPAÑOLES (obviamente en TODOS los españoles estamos incluidos TODOS los catalanes)
#60 CATALUNYA PATEIX CALOR, SÍ, PERÒ TU PATEIXES UNA...
Actualitat