Patrycia Centeno Periodista, professora i consultora

“Hem de recuperar l’espardenya, que és una de les sabates més elegants del món”

Oriol Jordan (@Suguet) - El primer que salta a la vista de la gestora del compte @politicaymoda, i del web del mateix nom, la Patrycia Centeno (A Coruña, 1983), és la seva forta personalitat i les idees clares plenes de rebel·lia recoberta d'una capa de misteri. La Patrycia ha esdevingut un fenomen de masses gràcies a la seva habilitat com a consultora estilística per trobar el més mínim detall d’incoherència en la comunicació no verbal i la indumentària dels polítics que ens envolten. El compte @politicaymoda ha agafat tal embranzida a les xarxes, que els polítics temen els tuits emmetzinats que aquesta jove periodista i professora de Màster a la Blanquerna llença. Ella es defineix com una persona amb sensibilitat estètica i mostra una preocupació especial pel codi animal i humà de la comunicació no verbal i corporal. Amb molta amabilitat, ens ha donat tota una lliçó en matèria d’estètica i d’imatge.

21  

( 3 vots )

 carregant

Sota aquesta capa de misteri s'hi amaga una dona amb una forta personalitat que ha esdevingut tot un poder a l'ombra

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

Ets com una espècie de poder a l’ombra!

És el poder ocult de la imatge, allò que no reconeixem, i el llenguatge que hem perdut. En el cas de la meva gossa, la Naya, jo l’entenc quan em demana alguna cosa, i no parla! Nosaltres abans de verbalitzar un missatge, de crear una llengua, també ens comunicàvem. Tots aquests codis els hem anat perdent.

Entrem en matèria... Quina és l’explicació per la qual El Periódico va treure aquells famosos peus de foto de caire masclista, sobre la vestimenta d’Anna Gabriel i Inés Arrimadas en el debat d’investidura de Carles Puigdemont?

Hi ha una raó que explica això, a banda del concepte de patriarcat i de masclisme del qual venim. Al segle XIX, l’home decideix no cuidar més la seva aparença. Tot el seu poder i capital el demostrarà a partir d’aleshores a través de la dona. Aquest període que es coneix com la “gran renunciació masculina”: adoptar una aparença sòbria i negra (l’home abans anava molt més ben vestit, maquillat, cuidat i decorat que la dona), i incloure la dona en el capital dels objectes com la casa, etcètera, com si fos un objecte més, la qual cosa és aberrant.

I així fins els nostres dies...

Avui podem veure una riquesa indumentària molt gran, i també una pluralitat en la manera de vestir de la dona, que no trobem en el vestit diplomàtic occidental forjat al mateix segle XIX, pensat per homes per ser portat per homes. Ningú pensava en aquell moment en veure una dona dirigint. Quan això va passar, les primeres dones, Thatcher o Merkel,  van optar per imitar la indumentària dels homes, però avui hem pogut veure la introducció d’un nou patró femení amb maquillatges, bosses, talons... que creen certa perplexitat als cercles més tancats de ment, siguin d’homes o dones, la qual cosa genera aquesta mena d’atacs que hem vist a El Periódico i també a Anna Gabriel, Inés Arrimadas o Andrea Levy.

Parles molt dels pecholobos

Un representant públic, és un representant públic. A la nostra vida tenim rols, no és el mateix la feina, quan estàs amb la parella, etcètera. Adoptem rols. Doncs en política el mateix: si una dona està ensenyant tot el pit, potser no puc estar al cas de tot el que està dient, perquè m’estarà cridant l’atenció una altra cosa. Doncs amb un home, igual, si em surt tota la pelambrera per allà, doncs em distreu i no em dóna serietat, que és el que busques en un professional, i els polítics són professionals.

I el cas de Pilar Rahola? Se n’ha parlat molt del seu escot!

Ara et parlaré com a Estat: quan el Rajoy va a parlar amb l’Obama, en el fons està representant a la Marca España, i fa una mica de vergonya, oi? És allò de com estem quedant aquí davant d’aquest home, no? (riu). A més, ni tant sols els vestits són de patronatge espanyol, una cosa horrible. En el cas dels personatges públics, com la Pilar Rahola, jo intento no valorar-los, no parlem de la mateixa funció, per això cadascú pot fer el que vulgui o el que pugui.

Qui sí que és una política en actiu és Rita Barberá, seria un altre extrem?

Sí (riures), és un estil propi però el que crida l’atenció és el mateix que diu ma mare quan veu algú en els programes d’entreteniment de la tele: “no sé qué es, pero no me gusta”. En el seu cas hi ha alguna cosa que et xoca, que no és coherent. No jutjo els polítics per si m’agrada o no m’agrada el seu estil, perquè és una cosa subjectiva, però hem de buscar que sigui coherent amb la seva ideologia i el context tant social com geogràfic, i també amb la seva persona. En Romeva, per exemple, es va presentar l’altre dia al Liceu amb corbata. Al no dur-la habitualment, esdevé incoherent amb ell mateix, que no amb la seva ideologia perquè la corbata neix del vestit revolucionari, amb els sans-culottes en contraposició a l’aristocràcia. Si el conseller d’Exteriors hagués arribat al Liceu sense corbata, però ben vestit com va habitualment, ningú li hagués posat cap inconvenient.

Tens una fixació amb els botons de les americanes, tant important és?

És important... o no! A veure, si utilitzes unes peces de roba, és per utilitzar-les bé; sinó, no te les posis. A un polític ningú li exigeix que es posi un vestit, però si se’l posa, ha de seguir les normes.

Però on estan escrites aquestes normes?

No és que hi hagi normes escrites, o tàcites, és el propi patró el que ja està fet perquè et cordis el botó de l’americana, sinó no queda bé. La jaqueta està dissenyada, i el patronatge està establert només perquè es cordi un botó. I és que, a més, hi ha americanes d’un sol botó, que seria el més senzill, així que si no te’n recordes de quin botó t’has de cordar, compra’t americanes d’un sol botó. L’important és que la punta de la corbata no es vegi, perquè és un símbol fàl·lic. Per això de peu un s’ha de cordar, i quan s’asseu, la incomoditat fa que t’hagis de descordar. Jo no sóc una jihadista del protocol, més aviat el contrari; però si et poses una peça llueix-la bé, què et costa?

I què me’n dius del cabell d’en Puigdemont?

Jo crec que el problema d’en Puigdemont no és el cabell, el problema és que l’estètica i el cap no coincideixen. Si li tapes el cap i li veus el vestit dius ‘mira, un de Convergència’. Si li tapes el vestit i li mires el cap, no sé si el situaries a Convergència. Això té a veure amb la semiòtica, recuperant aquests dies Umberto Eco, tot el que té a veure amb el cap i el cabell ho vinculem a les idees. El cabell de Puigdemont, ens està parlant d’una persona progressista i oberta, i després ell mateix s’ha auto imposat un vestit carca, que no clàssic. L’error no és el cabell, l’error és auto imposar-se un vestit, perquè ha cregut que li donaria confiança; doncs aleshores cal buscar un vestit que li sigui més adient.

Les americanes, les corbates també a mostra de poder... no estem creant una societat de robots, en al que vestim tots iguals?

Els uniformes siguin del que siguin fan que hi hagi una idea, identifiquen un grup i el diferencien dels altres. Això té els seus avantatges i inconvenients. L’uniforme és una sola idea, per això és tant perillós que existissin ja no només models dictatorials com Corea del Nord on tots vesteixen igual; sinó que en el Parlament d’una democràcia capitalista ens trobem a tothom vestit igual. Encara que sé que uns i altres no vesteixen bé, jo em sento més tranquil·la perquè ara veig una varietat d’indumentària més representativa al Congrés: rastes, jerseis... i al Parlament la Muriel Casals, el Raül Romeva, l’Antonio Baños, l’Anna Gabriel... Sembla que estem millor representats.

Sovint hem vist per la televisió a Fidel Castro i Hugo Chávez amb xandalls esportius, és una imatge impactant que dóna la impressió de dirigents poc seriosos, no trobes?

La nostra visió occidental sempre ens fa veure els països llatins com ‘estos populistas que vienen aquí’. El fet és que tant nord-americans com llatins són els reis del màrqueting. Fidel Castro no és només un xandall, però la gent ja no recorda qui era. Castro ve d’una família bona, va estudiar amb els jesuïtes i vestia amb americana. Quan va iniciar la revolució es va vestir de militar verd i oliva, creant una tendència. Els polítics creen tendències. Qualsevol líder que ha passat a la història o que passarà a la història té molt i molt present la seva indumentària, per això és molt perillós que actualment no li donin cap importància; parlem de gent mediocre. Qualsevol líder, encara que no ens agradi, per exemple Hitler, tenien molt clar que la seva imatge comunica. Francesc Macià deia “la gent no em vol sentir, la gent em vol veure”. Hugo Chávez ho va intentar tot, fins que va triomfar amb la camisa vermella que va ser una estratègia de màrqueting brutal. Chávez es gastava fins a 500.000$ en roba i estètica per a la seva representativitat.

I Evo Morales? A qui representava amb la indumentària –que tant van criticar els mitjans d’aquí- amb la que es va presentar a la recepció amb el rei Joan Carles I el gener de 2006?

Evo Morales va amb la chompa, que està feta amb alpaca del Perú, una de les llanes més preuades i cares del món, tant o més que el caixmir. A qui representava, al seu país o a nosaltres? Si nosaltres el que hem fet és adoptar una indumentària imposada, hem perdut els nostres vestits tradicionals... aquest home ha de venir a representar el seu país vestit de qui sap què? No! Ell ho ha de fer amb la chompa, que és un vestit molt representatiu del seu país. Per contra, ni Joan Carles I, ni Zapatero vestien gaire bé. Tinguem clar que a vegades també parla qui menys ha de parlar. Morales, a més, es va fer dissenyar un vestit d’alpaca amb coll mau per no dur corbata, i aquest és l’únic vestit a tot el món que es pot posar al costat de l’Obama, i fins i tot passar per sobre del vestit del president americà.

I el cas del xandall de Veneçuela de Nicolás Maduro?

Bé... la cosa es va degradant (riu). Fidel Castro ara és un avi que es posa malalt, per això es posa xandall. No podia anar amb una guerrera, perquè les guerreres pesen! Però tampoc es va posar un xandall qualsevol, se’n va posar un d’Adidas amb la bandera cubana! I a sota portava una camisa de quadres, que té relació amb els llenyataires, l’obrer... una peça d’esquerres. Fidel Castro mai ha estat casual, per molt que ens ho hagi semblat, en el fons és una provocació. La resta, com Maduro, els imiten, i allò ja es va devaluant...

I en el cas de Catalunya?

Quan critiquem com vesteixen els d’Amèrica del Sud, ens hauríem de mirar com anem vestits nosaltres. Catalunya era una de les grans potències tèxtils. Ara ningú no et sabria diferenciar la seda d’un polièster, excepte les àvies. A llatinoamèrica no ho han volgut perdre. És molt important, no ho apreciem, però a casa nostra hem perdut tota aquesta cultura. Si portem un tipus de roba, n’hem de conèixer el significat, sobretot si som representants públics. És cultura, història, semiòtica... A països com Bèlgica i Itàlia ho cuiden molt, aquí hem perdut tot el coneixement, la cultura, la indústria, tot.

Què creus que és més important, el que diuen els polítics o la seva aparença?

En teoria hauria de ser el que estan dient, les seves idees. El que passa és que la paraula s’ha pervertit tant, que tots som conscients que ens poden mentir. Això ens duu a que no ens els puguem creure. En canvi, la comunicació no verbal és un llenguatge subconscient molt difícil de controlar. Macià també deia que als polítics els hem d’observar i no escoltar tant. Als meus alumnes sempre els recomano que posin el mute al televisor i mirin a veure què observen.

I tens feedback?

I tant! I la gent s’impressiona molt. És un exercici que val molt la pena fer, sí.

Ideologies a banda, l’estètica de presidents com Macià o Companys i el seu discurs, ha evolucionat en els líders actuals com ara Artur Mas?

Hi ha hagut una regressió, hem empitjorat. Però no només políticament, també social i culturalment. No hem sabut valorar tot el que teníem. Comparar avui Macià, Companys, Tarradelles, amb Oriol Junqueras... el Mas vestia bé, correcte, per ser una persona conservadora. Les seves camises blanques eren d’una qualitat impressionant. La imatge de Mas, a més, era més presidenciable que la de Puigdemont. La imatge de David Fernández, per exemple, transmetia credibilitat. I no va vestit convencionalment. A l’Oriol Junqueras li han comprat una americana gris set talles més gran, i au! Ell se sentirà incòmode, mai ha vestit amb americana ni li agrada, ni va amb ell. Tampoc li quedarà bé, perquè té una constitució diferent. Fer-se la roba a mida no és molt més car que la resta. L’esquerra hauria de mirar aquestes coses

Les esquerres són més incoherents vestint, doncs?

Sí, perquè tenen molts més principis morals i ètics. La dreta és ‘sota, caballo y rey’, no hi ha més, hi ha poques variacions. L’estilisme d’una persona consisteix en equilibrar tres qualitats: la seguretat, la serietat i la proximitat. Imposar a un líder una indumentària, sempre és un error.

Els polítics independentistes sempre diuen que s’ha d’eixamplar la majoria. Tenen un discurs per fer-ho, però l’estètica o la manera de vestir podria influir-hi?

Jo crec que sí, la imatge sempre ajuda. Al final la roba serveix per identificar-nos. L’estètica en el procés és important. Jo sempre demanava la ‘Cuqui República’, però ja ho dono per perdut, em tenen morta! (riu). L’error dels polítics és voler agradar a tothom. Junts pel Sí, per exemple, ajunta moltes sensibilitats ideològiques però també estètiques. A Nou Barris abans d’enviar al Rull per dir alguna cosa, podrien enviar al Lluís Llach. Per cert, l’estètica del Lluís Llach hauria de marcar la pauta que marqués l’estil català.

I això?

Tots els països potents tenen una estètica bastant definida que reconeix el grup de gent. Necessitem un estil català, una estètica pròpia, unida al disseny independent, o sigui cultura catalana. Hem de recuperar l’espardenya, que és una de les sabates més elegants del món. Jo les he vistes a les millors passarel·les del món, i Dior, Chanel i d’altres les venen a fer a Elx a preus de 600€ i 700€, amb un taló un pèl més alt, això sí. I aleshores tothom pregunta on les pot comprar. El Llach busca revaloritzar tot això, abans ell vestia malament i ara està vestint molt bé. La Mònica Terribas també casa molt bé amb l’estètica Llach. La Muriel Casals me la criticaven, però es notava molt la seva vinculació amb França per exemple en la qualitat del seu vestir. Era la ‘iaia catalana’, amb aquells cabells blancs lluents... impressionant, i deixava en evidència a la Forcadell, a la Rovira...

21 comentaris

Imprimir Enviar