Krystyna Schreiber Experta en l'anàlisi de la imatge que els mitjans europeus tenen del procés
“La ‘marca Espanya’ està sota mínims en la premsa internacional”
Guifré Jordan @enGuifre - La traductora, autora i periodista Krystyna Schreiber (Dresden, 1976) porta més de deu anys vivint a Catalunya i va ser el 2012, amb l’explosió de l’independentisme, quan va començar a estudiar la visió que els mitjans de comunicació germanòfons tenien del moviment sobiranista aprofitant que havia de fer el treball final de la carrera de traducció que estava cursant a la UPF. La sorpresa que es va endur pel biaix i la manca de fidelitat amb la realitat que ella estava vivint la van convèncer per treballar més a fons en el tema i en la internacionalització del procés. En el seu llibre Què en penses, Europa? (Angle Editorial, 2015), adreçat al públic català, entrevista a Artur Mas, Carme Forcadell i Amadeu Altafaj, a banda de 12 experts més de tot Europa que reflexionen sobre la visió del seu país i del món sobre el Procés. També n’ha escrit un amb converses a diverses personalitats catalanes dirigit als alemanys: Die Übersetzung der Unabhängigkeit (Hille, 2015).
107
carregant
Des que vas començar a analitzar la visió del procés en la premsa internacional el 2012, has vist alguna evolució?
Sens dubte. Quan vaig fer el treball em vaig adonar que en els mitjans germanòfons no s’entenia gens per què una part dels catalans volien marxar d’un país de la UE, amb un sistema democràtic, un estat del benestar... La informació que s’utilitzava sortia de fonts unionistes, era una visió esbiaixada, la veu dels independentistes no arribava. A més, s’utilitzaven tòpics que no tenien res a veure amb la realitat: que si la crisi econòmica era el detonant, que si era un regionalisme antieuropeu, que si era egoista perquè es demanava el pacte fiscal...
I quina és la diferència amb la seva visió ara?
Ara mica en mica s’està començant a entendre que hi ha un problema de fons, democràtic, que no és només secessionisme, sinó que l’independentisme és la resposta a una política d’integració fallida de l’Estat. Encara costa, però per això és important per exemple recordar la sentència del TC contra l’Estatut de 2010, perquè al principi els corresponsals no van considerar que això podria haver estat el detonant.
És clar, per defecte donen validesa a l’Estat i al TC, que té molt bona premsa per exemple a Alemanya, oi?
Exacte. De fet, si no saps res del Procés català, el secessionisme té males cartes, ho té difícil per explicar-se, ja que els estats es defensen entre ells.
Així, quines estratègies ha de fer servir Catalunya per a apropar-se als corresponsals i als mitjans estrangers?
Per atraure més als corresponsals seria interessant parlar d’altres coses. Amb la targeta de presentació independentista et trobes amb molts prejudicis i tòpics que has de trencar. En canvi, si et presentes amb europeisme, solidaritat, col·laboració econòmica, medi ambient, innovació o migracions, trobaràs que l’altra persona és més oberta i s’interessa més perquè hi ha punts comuns. A partir d’aquí, quan ja et coneix més, pots explicar millor per què necessites les eines d’Estat. En aquest sentit, la proposta d’acollir refugiats catalana és molt positiva, perquè demostra europeisme amb fets.
Però és complicat que un diari alemany parli massa de Catalunya si no és per quelcom gros...
Evident, per això també és important continuar fent grans esdeveniments, perquè sinó els mitjans no paguen el bitllet cap a Barcelona al periodista. Per exemple: la consulta del 9N o el Mobile World Congress va portar desenes de periodistes estrangers que no viuen a l’Estat. És important atraure no només corresponsals que viuen a Madrid, sinó periodistes estrangers en general, que potser vénen menys condicionats.
Fins a quin punt l’Estat pot influenciar els corresponsals?
Pels periodistes a la capital, la megafonia que té l’Estat té molt poder, i té molt més poder que Catalunya, està claríssim. I els mitjans veuen els periodistes a Madrid com els oficials, els vàlids per cobrir qüestions de política espanyola, mentre que als de Barcelona els solen dir que cobreixen temes culturals o d’altres, ho tenen més difícil per fer política. I per parlar del procés català, hauria de ser al revés! Fins i tot he vist friccions entre corresponsals a Catalunya i col·legues seus a Madrid a les xarxes socials.
I què més es pot fer des d’aquí?
El que seria molt interessant seria una plataforma de notícies potent, catalana, que publiqui en diversos idiomes –castellà, anglès, alemany...- que sigui percebuda a fora com una font fiable i neutre pels diaris que informa sobre Catalunya. No només la part independentista, política, sinó de tot. Des d’una forma professional i diària, que pugui servir també de suport a agències de notícies d’altres països.
La ‘megafonia de l’Estat’ pot perdre crèdit ara amb l’actual buit de govern?
No ha ajudat que no hagin pogut arribar a fer un govern de coalició, perquè demostra una certa manca de capacitat de compromís pel bé comú. Això ha fet que a fora, quan llegim premsa internacional, la ‘marca Espanya’ està sota mínims. Sobretot països com Alemanya, que sempre ha vist Espanya com un soci important, està preocupat. Per això, com diuen diversos experts al llibre, s’ha de reiterar que Espanya no es quedarà tirada quan marxi Catalunya, sinó que Catalunya és conscient que hi ha molts lligams amb l’Estat i que això serà també beneficiós per la pròpia Espanya. La política europea no vol inestabilitat, així que va encaminada a forçar un referèndum i una sortida negociada.
El referèndum es veu a la premsa internacional tan clarament com una manca de democràcia espanyola com s’interpreta en molts sectors aquí?
En aquest sentit, ha ajudat el ‘timing’ amb el referèndum escocès, perquè s’ha vist molt la diferència perquè mentre al Regne Unit ha estat possible, a Espanya no ho ha estat, i estem a la mateixa Europa del segle XXI. Hi ha molts experts que es pregunten per què no s’ha arribat a una solució, i el que no entén ningú, ni experts ni polítics, és per què no hi ha diàleg des de Madrid. Això sí que es veu com una manca de democràcia. Abans de parlar del referèndum, el mínim és que hi hagi diàleg. Hi ha una manca de la política espanyola de solucionar els problemes polítics i intentar-los solucionar per la via judicial. I això no ho entén ningú.
Quina paraula espanta més a l’estranger: ‘nacionalisme’, ‘desobediència’ o ‘unilateral’?
És evident que qualsevol cosa lligada a ‘nacionalisme’ tanca portes. Sobretot a països com Alemanya, on ja és un tòpic existent i això fa posar més llenya al foc. Per tant, és recomanable no partir d’un discurs nacionalista. Sobre l’unilateralitat, aquí juga el rol que encara no s’ha arribat a una majoria social visible. Per exemple, del 27S s’ha interpretat que ha guanyat el mandat independentista, però també s’ha puntualitzat que no es va arribar al 50% dels vots. Els alemanys són molt legalistes, i per tant és molt important que vegin un marc legal sempre, i que es faci aquest procés fins al final amb una majoria social clara.
I... ‘desobediència’ li sona bé a algú a Europa?
A mi em sembla interessant quan des de Catalunya es diu que és una obediència a un mandat democràtic, no és una desobediència contra ningú. S’ha d’explicar que aquest procés no és en contra de ningú, sinó a favor del futur d’aquest país, que pot reportar beneficis a Europa. Però bé, depèn de la persona amb qui parles. De vegades hi ha gent d’esquerres que em diuen: “Quan trencareu la legalitat?”. Per sobre de tot s’ha de ser democràtic. En aquest sentit, em sembla molt interessant el concepte que en el llibre Gérard Onesta [vicepresident del Parlament Europeu durant deu anys] proposa: la interdependència.
De què es tracta?
No es tracta d’una independència per convertir-se en un país del segle XIX, sinó d’independitzar-se de l’estat mare, Espanya, però per integrar-se en una Europa, en teoria, més federal. En aquest sentit, Catalunya pot aportar molt, perquè ja està acostumada a compartir sobirania, a tenir obertes les fronteres, migració... Catalunya podria ajudar a aquesta visió més federal que tenen molts ciutadans europeus.
Per arribar-hi, caldrà convèncer la Unió Europea, però fins a quin punt s’haurà de tensar la corda perquè els ciutadans i institucions europees prenguin consciència?
La Unió Europea vol per sobre de tot, estabilitat. Si veu perillar els interessos, reaccionarà. És molt pragmàtica, cosa que corroboren molts experts entrevistats. I per tant, arribarà un moment que per qüestions d’estabilitat econòmica i general, interessarà que hi hagi algun tipus d’acord, sigui amb Espanya, l’opció desitjada per tothom, sigui amb Catalunya pas a pas.
És convenient que s’allargui el procés com ho està fent?
Algunes vegades he parlat amb alguns experts amb qui he coincidit a l’hora de pensar que com és un procés, no és una independència revolucionària d’un dia per l’altre, de vegades sembla que no hi ha tanta consciència. Si això la gent ho té present, no importarà si ens ajudaran o no, perquè la independència l’han de fer els ciutadans de Catalunya. Més que si et fan cas fora, és més important que aconsegueixis majoria social.
Imprimir
Enviar
Paris, reine du mondee, Paris c'est une blonde
#60 CATALUNYA PATEIX CALOR, SÍ, PERÒ TU PATEIXES UNA...
Actualitat