Albert Royo Secretari general de Diplocat
“La por a la unilateralitat farà que la comunitat internacional forci Espanya a negociar”
Guifré Jordan @enGuifre – Albert Royo (Barcelona, 1977) i el seu equip fa més de tres anys que intenten explicar el procés al món a través de Diplocat, l’eina que substitueix la diplomàcia convencional que Catalunya encara no pot tenir. A banda de parlar, també interactuen i escolten i tant és així que Royo és capaç de dir quins missatges o conceptes són positius pel procés i quins contraproduents de cara a Europa. Per exemple: RUI o DUI? Dret a decidir o a l’autodeterminació? A través de la seva experiència, el secretari general de Diplocat també s’atreveix a calcular si a l’independentisme li interessa que en el referèndum d’aquest dijous surti el Brexit. I en aquest sentit, més d’un es pot sorprendre per la seva resposta.
352
carregant
Què n’hem d’esperar a Catalunya del referèndum sobre la permanència a la UE britànic d’avui?
L’element més important és que el poble es pugui expressar lliurement en un referèndum i no ens toca a nosaltres posar-nos en què han de decidir. Personalment jo sóc europeista i em sabria greu que se’n despengessin. Dit això, tant una opció com l’altra tindran conseqüències, no només sobre Catalunya. El Brexit podria tenir impacte sobre el procés de construcció europea –Dinamarca, Irlanda o Suècia tenen un creixent escepticisme-, sobre Escòcia, sobre la resolució del conflicte a Irlanda del Nord, sobre Catalunya...
Podria ser el Brexit una oportunitat per a l’independentisme?
Crec que és agosarat treure’n aquesta conclusió. Tendeixo a pensar, i a mesura que tenim contactes a nivell internacional se’m confirma, que ens és molt més fàcil posar sobre la taula el cas català en un moment d’estabilitat a nivell continental. Històricament, totes les apostes agosarades per l’autogovern a Catalunya s’han fet en moments de forta inestabilitat a Europa, i això no ens ha jugat a favor. Ara, per exemple, no ens va massa bé el paper que juga Rússia en relació a la UE, els refugiats, els atacs terroristes, les derives cap a l’extrema dreta d’alguns països, o el tancament de fronteres. Hi ha molt soroll i moltes prioritats per part dels estats europeus, i la nostra situació allà al mig corre el risc de ser utilitzada.
Per qui?
Per exemple, Rússia està fent una aposta decidida per desestabilitzar la UE. Està donant suport a moviments populistes i d’extrema dreta o d’emancipació nacional. Els escocesos van caure en el parany de no defugir aquest suport enverinat de Moscou. Nosaltres hem de ser més vius perquè determinades amistats són interessades, busquen justificar coses que han fet ells a d’altres parts del continent i poden ajudar a desestabilitzar la UE.
Com a mínim, però, en cas de Brexit es demostraria que la UE és pragmàtica i que es pot adaptar a noves situacions.
És evident, però jo crec que això és tan obvi a dia d’avui que no cal que ens donin més raons.
Bé, algunes enquestes diuen que si ens hem de quedar fora de la UE baixa el percentatge d’independentistes...
Això era així fa un parell d’anys, ara cada vegada és més clar que la UE tindrà un paper pragmàtic en cas d’independència catalana. No cal que es demostri amb el Brexit, ja ha quedat clar amb tots els programes de rescat a països de la zona euro, no estava previst als tractats. Altres exemples són la reunificació alemanya, la sortida de Groenlàndia de la UE, els vots repetits per reformar els tractats com els d’Irlanda... No cal que calgui un exemple més.
Segur? Molts partits continuen fent campanya amb aquesta amenaça.
Sí, però crec que aquell diferencial de punts que podien indicar les enquestes s’ha relativitzat moltíssim. Fins i tot un ‘think tank’ proper a la cancelleria de Merkel va fer una proposta de com el procés català pot ser acollit per les institucions comunitàries. És segur que ens mantindríem dins el mercat comú, seguiríem gaudint de la lliure circulació i continuaríem utilitzant l’euro. I si algú en tenia algun dubte, l’escena aquella de “Y la europea?” va acabar de reblar el clau. Un argument més: per tal que quedem fora de la UE, Espanya ens ha de reconèixer primer com a estat, i quan això passi automàticament tota la resta també ho farà i tothom dirà: “Escolta, de quina manera busquem l’encaix d’aquesta gent dins el club comunitari?”.
Sí que sembla clar que amb una victòria del Brexit combinada amb un ‘remain’ guanyador a Escòcia el moviment independentista escocès es tornaria a despertar. Beneficiaria al sobiranisme català?
Nosaltres hem dit que la reacció a un problema territorial com el català ha de ser la via britànica: permetre decidir al poble. I si el ‘no’ guanya, tothom acceptarà el resultat i la qüestió quedarà tancada per una generació. És el mateix que deien a Escòcia. Que ara allà es vulgui reobrir el debat al cap de dos anys d’haver perdut, debilita el nostre argumentari i reforça el de Rajoy, que diu que demanarem referèndums fins que guanyem.
Però per Escòcia canviarien les regles del joc...
Puc entendre que s’ho plantegin si ara canvia el pacte de ser dins la Unió Europea, però si no és així, no entendria que el posessin sobre la taula quan ja n’han fet un. Hem de ser capaços d’honorar les nostres paraules. Anar obrint aquesta carpeta quan estem demanant un dret tan bàsic no ens jugaria a favor.
L’altre tema de la setmana són les eleccions espanyoles. Tot aquest impàs ha devaluat la imatge d’Espanya?
Les reaccions que veiem fora són una barreja d’incredulitat i alarma per la cintura política quan el mandat de les urnes era ‘posin-se d’acord’. Això només ha confirmat el que alguns ja van interpretar com manca de cintura per no reaccionar a la demanda democràtica i pacífica catalana del dret a decidir. Ens han acabat de donar la raó amb aquesta escena.
El Diplocat ja porta temps defensant votar a l’exterior, però... Quina estratègia seguiu?
Ens dirigim a l’opinió pública internacional, no som diplomàtics ni pretenem ser-ho, som politòlegs i comunicòlegs que intentem explicar Catalunya a l’exterior. Això no vol dir parlar de la història catalana, sinó participar dels grans debats, reptes i de les inquietuds que tenen a l’exterior. No pots anar només amb la bandera explicant la teva causa, sinó que has de participar en les dels altres. És un missatge que s’ha donat també des d’Exteriors. També ho hem tingut present des de Diplocat, important debats com els dels refugiats, l’augment de moviments xenòfobs... Així quan expliques la qüestió catalana t’escolten més.
Què heu aconseguit en els tres anys i mig que porta el Diplocat?
Tenim tres eixos d’acció: un és l’acadèmic, amb l’objectiu de prestigiar el debat, l’estudi del cas català i informar els grans experts, que acaben sent opinadors de primer nivell o assessors de governs o partits polítics, i en aquest sentit hem fet una quarantena d’actes arreu. Un altre és el contacte amb mitjans internacionals: hem portat cap aquí no només corresponsals, sinó gent de les redaccions centrals dels mitjans. Això ha permès una evolució important de la percepció de determinats mitjans de comunicació. També hem fet una feina a fons per oferir articles d’opinió del president i altres dirigents als principals diaris internacionals i en aquest sentit n’hem ofert una seixantena.
I el tercer eix d’acció?
La diplomàcia parlamentària. Des de fa un parell d’anys vam començar a contactar amb diputats estrangers, portant-los aquí o bé anant nosaltres allà i parlar amb els diputats, partits o parlaments. El primer impacte d’aquesta feina ha estat que just abans del 27S, set parlaments estrangers van debatre la qüestió catalana. El pioner va ser el de Dinamarca, el van seguir d’altres, i això ha obert la possibilitat que es creïn grups de suport a Catalunya a parlaments europeus. El primer es va estrenar fa dos mesos a Estònia.
És evident que a l’estranger no agraden els conceptes ‘nacionalisme’ o ‘dèficit fiscal’ utilitzat tradicionalment els partits catalanistes, que han creat uns estereotips que perjudiquen el procés. És a temps el sobiranisme d’esmenar-ho?
Ja ho estem fent. Tant en l’acció governamental com en la societat civil, hem après la lliçó de no presentar-nos com a nacionalistes i no utilitzar l’argument econòmic com a principal, perquè tot això ens situa pels europeus en la casella dels euroescèptics, egoistes, aïllacionistes... Tothom ha entès que no podem anar pel continent com a víctimes de l’espoli fiscal. És molt més eficaç presentar-nos com un procés d’aprofundiment democràtic que es crea a partir del trencament, amb la sentència del TC, del consens trobat durant la Transició.
La paraula ‘autodeterminació’ espanta també?
No, no espanta perquè qui més qui menys tothom ha viscut en primera persona o de molt a prop processos d’autodeterminació. Aquí ho presentem com a dret a decidir, que jo crec que és correcte i modern, però tothom sap de què estem parlant. Un politòleg em va dir un dia que de la mateixa manera que un esquirol és una rata amb un bon assessor d’imatge, el dret a decidir no deixa de ser el dret a l’autodeterminació amb un assessor d’imatge.
El concepte ‘unilateralitat’ sí que tira una mica més enrere a Europa?
Les contraparts internacionals voldrien que ens poséssim d’acord sigui per buscar un nou encaix o per separar-nos. Quan els dius que no hi ha manera perquè l’altra part no se sent a parlar i que tu com a polític tens la responsabilitat de canalitzar el mandat independentista, entenen que has de reaccionar! Per tant entenen que pugui haver-hi elements d’unilateralitat. I nosaltres entenem que la por a aquesta unilateralitat allò que crearà els incentius perquè la comunitat internacional si no fa de mitjancera, com a mínim convèncer Espanya a negociar.
Llavors el RUI és un ‘farol’ que traiem a passejar per buscar la reacció internacional?
És clau recordar que tenim un mandat a favor de la independència (48% a 39%). Hem de passar el missatge al món que ens devem a la nostra ciutadania. L’hem de passar acompanyats d’un missatge d’obertura amb els braços oberts a una negociació amb l’Estat, i que si hi ha una proposta de referèndum estem disposats a frenar el full de ruta i que es produeixi aquest vot. Aquest discurs ens facilitarà el reconeixement el dia de demà, però sí, és clau obeir el mandat perquè t’escoltin i reaccionin.
I el RUI està inclòs dins el mandat?
Aquí hi ha dues opcions, declaració d’independència i després la pots confirmar amb un referèndum a posteriori sota la legalitat de la nova república o un referèndum unilateral saltant-te la legalitat espanyola per tenir una majoria que legitimi encara més la declaració. Les dues coses se segueixen de prop, es tenen presents, tant és possible una com l’altra. Et diuen que si has de fer una il·legalitat, fes-la per oferir un dret bàsic com és votar, però també entenen que si fas una declaració després la legitimaràs a les urnes. Les dues vies semblen possibles i s’han produït en algun lloc d’Europa.
Aquesta setmana hem començat l’estiu de 2016. On serem l’estiu de 2017?
El primer que hem de fer és aprofitar el de 2016! El que puguem dir a l’exterior l’any que ve dependrà molt de fins a quin punt som capaços de consolidar la majoria i el mandat a nivell interior durant l’estiu de 2016. Estem en un moment en què cal reforçar la idea que som 72, des de l’exterior han vist que hi ha hagut una fractura i això ens complica moltíssim les coses als que sortim fora a explicar el que volem fer. Sense un govern operatiu, difícilment podrem implementar el mandat que t’han donat les urnes, i tots plegats estaríem defraudant els milions de persones que van posar les esperances en aquest mandat.
Imprimir
Enviar
Ministery de las batallas de Guinea-Conakry
#60 CATALUNYA PATEIX CALOR, SÍ, PERÒ TU PATEIXES UNA...
Actualitat