Divendres, 23.12.2016. 05:00 h

Ana Stanič Advocada i experta en dret internacional fundadora del bufet E&A Law

"Catalunya ha de defensar que la seva independència suposi la dissolució legal d’Espanya"

---

Guifré Jordan @enGuifre – El 23 de desembre de 1990, Eslovènia va celebrar un referèndum tot i l’oposició del poder central iugoslau i de la comunitat internacional. Un any just després, el país aprovava una Constitució i el maig de 1992 es convertia el 176è membre de Nacions Unides. Ana Stanič és una advocada eslovena especialitzada en dret internacional que viu a cavall entre Londres i Barcelona. I a més, és filla d’un dels organitzadors del plebiscit d’avui fa 26 anys, té molt clar com pot servir l’exemple eslovè en el camí català cap a la plena sobirania i ha heredat l’‘afició’ del seu pare de seguir de molt a prop processos d’independència. En el seu cas, el de Catalunya. 

En una entrevista fa tres anys deies que arriba un punt de no retorn, en el qual el suport a l'independentisme esdevé imparable, però no sabies si Catalunya ja estava en aquest moment. Què en penses, ara?

El govern català és força clar en la idea que el país està en un punt de no retorn pel que fa a un referèndum, i en certa manera ho està. No estic tan segura que aquest referèndum fos exitós si se celebrés, perquè les enquestes no són clares en aquest sentit. Crec que el moment crític pel que fa a la independència arribarà l'any vinent.

Com veus l'actitud espanyola de rebuig bel·ligerant al plebiscit català?

En una democràcia es requereix que hi hagi diàleg, és un principi fonamental i aquí està molt restringit. El moviment d'Aznar de dimitir com a president d'honor del PP perquè ja hi ha massa diàleg suggereix que fins i tot aquests últims moviments, tot i no ser res substancial, no estan ben vistos per sectors influents del partit. I això és preocupant.

« Catalunya ha d'aprofitar els 400 processos judicials per despertar consciències al món »

Com creus que el veto espanyol es percep a Europa?

Hi ha hagut moltes reaccions a la declaració de Carme Forcadell i diversos parlaments en els últims mesos s'han posicionat al respecte. És el principi d'una comprensió internacional, però Catalunya encara ha de fer més per despertar consciències. En especial ha d'aprofitar els més de 400 processos judicials oberts, perquè això es veurà com una prova de la manca de l'ús del sistema tradicional per afrontar un procés polític. S'han de posar de manifest les violacions espanyoles en matèria de drets humans.

Posem-nos en el probable escenari que no hi ha referèndum pactat: com a experta en dret internacional, hi ha alguna cosa que legalment pugui fer Catalunya per a arribar a ser independent o com a mínim per celebrar el plebiscit?

El dret internacional no toca aquests temes i és estrany que la creació d'un estat es faci mitjançant un acord. El que sí que concerneix el dret internacional és si hi ha un estat, si hi ha alguna cosa que sembla un estat, però ni encoratja ni evita la creació d'estats.

« El Tribunal Internacional de Justícia va dir que el dret a l'autodeterminació no és incompatible amb el principi d'integritat territorial »

Però el cas de Kosovo és un precedent a nivell judicial.

Sí, el tribunal internacional de justícia va dir en el cas kosovar que el dret internacional no prohibeix una declaració unilateral d'independència. A més, va deixar clar que el dret a l'autodeterminació no es contradiu amb el principi d'integritat territorial, quelcom que s'utilitza molt per evitar la creació d'estats.

Sí, d'alguna cosa em sona.

És clar, el principi d'integritat territorial es refereix a un estat respecte un altre. És a dir, un estat no pot enviar a un altre forces d'ocupació, però això no té res a veure amb com està organitzat un estat. Aquest principi no és incompatible amb l'autodeterminació. Si existeix o no un estat és qüestió de fets. Has de tenir territori, població, fer un referèndum i el món reacciona avaluant la situació. Això no és qüestió de dret, sinó de fets.

És a dir, que per exemple Catalunya ha d'independitzar-se sense esperar reconeixement previ.

Exacte. Primer ho has de fer primer i ser vist com a estat i llavors els altres et reconeixeran a tu com un estat. Però és clar, tu pots començar a ser un estat sense tenir reconeixement!

És complicat, però, m'imagino.

Pensa en el cas d'Eslovènia, que va haver d'esperar un any i mig fins que els EUA no la va reconèixer. Després del referèndum de desembre de 1990, vam tenir un període de transició de sis mesos fins que el juny de 1991 vam declarar la independència. Llavors, després d'una curta invasió sèrbia, vam acordar amb la UE una moratòria de sis mesos. I quan va expirar, encara vam haver d'esperar uns quants dies fins que el desembre de 1991 van arribar els primers reconeixements. Durant gairebé un any, vam estar als llimbs.

I quan vau fer el referèndum, no teníeu cap reconeixement garantit, oi?

No, nosaltres vam tirar pel dret! En el cas de Catalunya, el que sí que es pot fer abans és tenir relacions informals amb diversos actors, sobretot dins de la UE per preparar el terreny. En el cas eslovè, fins i tot uns dies abans de la declaració d'independència, encara teníem la UE dient-nos que mai ens acceptarien. El discurs del status quo no canviarà i vosaltres no sabreu si canviarà fins que no feu el pas. La qüestió no és si podeu fer el procés, això ningú ho qüestiona, sinó com.

Aquest és el quid de la qüestió, COM fer el referèndum. Com el vau poder acabar fent a Eslovènia, quina legalitat hi havia darrere?

El referèndum va ser legal. El Tribunal Constitucional iugoslau el va impugnar dos dies abans de la votació. Com a resultat d'una posició extremadament ben argumentada del jutge eslovè del tribunal, va convèncer la resta de magistrats per rebutjar la decisió de prohibir la votació per part del govern central. El seu argument era que el referèndum era un acte polític i que no tenia efectes vinculants en si, perquè s'hauria de fer un posterior acte legal al parlament per declarar la independència. Amb aquest argument, les urnes es van poder obrir.

I quin va ser el resultat? 

El 'sí' va aconseguir un 88% dels vots. És clar, la declaració d'independència que va venir després va ser l'acte il·legal, però es va percebre com a legítima. Durant tot el procés de desintegrament iugoslau, el Tribunal Constitucional va ser consultat en múltiples ocasions, fruit de la crisi constitucional del país. En certa manera, és similar al que passa ara a l'Estat espanyol.

Veig difícil dir ara als independentistes catalans que el referèndum no serà vinculant després d'haver fet el 9N!

Certament. Tampoc tinc clar si aquest argument seria acceptat pel Tribunal Constitucional espanyol, és clar.

« Amenaçar de no pagar la part del deute espanyol seria un error i una oportunitat perduda d'obrir negociacions bilaterals amb creditors »

Posem-nos ara en l'escenari que el referèndum s'ha celebrat i la plena sobirania ha guanyat: què en penses de l'amenaça que des d'alguns sectors independentistes s'ha fet de no pagar la part del deute espanyol per forçar que Madrid mogui fitxa?

No crec gens que sigui una bona idea. Amb el dret internacional a la mà, Catalunya té clarament una obligació a pagar una part del deute. I és molt important que els altres països i els creditors percebin que quan sigui un estat serà capaç d'afrontar les seves responsabilitats. A l'hora d'establir relacions amb les institucions d'on necessitarà endeutar-se, com l'FMI, el Banc Mundial, la UE i el BCE ha de ser proactiva i dir-los directament: "Aquesta és la part de deute que ens toca assumir". Així, em temo que aquests arguments farien perdre l'oportunitat de tenir una posició més forta, la d'assumir el deute i establir negociacions bilaterals amb creditors, en les quals Espanya forma part o no.

Com es va jugar el repartiment de deute a Iugoslàvia?

En els casos eslovè i croat es va començar a negociar amb el Fons Monetari Internacional i Sèrbia va quedar fora de les converses. Així, quan els eslovens i els croats van començar a pagar deute, Belgrad ja va deixar de controlar el discurs. En aquell temps, la seva estratègia havia estat pagar la totalitat del deute iugoslau per mantenir-se com l'única entitat reconeguda. Per això crec que Catalunya ha de ser ja clara dient quina part del deute assumirà.

Entenc que en cas d'independència, la resta d'Espanya es consideraria l'Estat successor de la situació anterior, oi?

No, no ho crec. Sota el dret internacional, tothom és l'estat successor. La qüestió és: estaríem davant d'un cas de dissolució o secessió, que té impacte sobre com es desenvolupen les relacions amb la resta d'actors internacionals. En la meva opinió, hi ha un gran fonament per argumentar que Catalunya seria un cas de dissolució i no de secessió, i és molt important establir la distinció i dir que la independència ha acabat en una dissolució d'Espanya tal com estava configurada sota la constitució de 1978. Així, els dos països estarien fora o dins de la UE per igual i ni la resta d'Espanya tindria la permanència a la UE assegurada. Els tractats comunitaris no diuen res al respecte, així que si és un cas de dissolució es posa la falta de claredat i la pressió política en les dues bandes: tant en Catalunya com en la resta d'Espanya.

« Hi ha un gran fonament per argumentar que la independència de Catalunya suposaria la dissolució d'Espanya »

Home, veig complicat acordar amb Espanya que l'Estat es dissol!

No t'hi has de posar d'acord! No és una qüestió d'un pacte amb Madrid, sinó amb com ho percep la comunitat internacional. En el cas de Iugoslàvia, al principi Sèrbia va sortir-se'n donant la imatge de successor, però la posició de la comunitat internacional va canviar al cap d'un temps. És qüestió més aviat és com vol ser percebuda Catalunya, com explica els esdeveniments que passen ara i en el futur. La narrativa dels esdeveniments és molt important.

Per acabar, veus alguna similitud entre l'Eslovènia de 1990 i la Catalunya de 2016 o 2017?

En tots dos tenim contextos complexos envoltant els dos processos. En un cas la caiguda del mur de Berlín i tots els moviments a Iugoslàvia i l'URSS, i en l'altre, Trump, Brexit i d'altres esdeveniments també demostren que estem vivint moments inusuals, incerts i de difícil pronòstic.

I entre la Sèrbia de 1990 i l'Espanya de 2016 o 2017?

Veig en tots dos casos una crisi constitucional allargada en el temps que ha provocat els esdeveniments.