Divendres, 13.1.2017. 20:10 h

ANTONI BATISTA Periodista i escriptor

"Trobo a faltar que es valori la feina del PSUC en l‘articulació d’un país cohesionat, dels catalans d’origen i de voluntat”

---

Ramon Moreno - @RamonMoreno1967 .- Antoni Batista és un periodista de llarg recorregut. És autor d'alguns dels títols més imprescindibles per a entendre la realitat política al País Basc (Terror i negligència. Hipercor i la construcció periodística d'ETA, Diario privado de la guerra vasca, Euskadi sin prejuicios o el recent Otegi. La força de la pau), a banda d'altres títols sobre la lluita antifranquista o temes musicals. Ha publicat A la caça del PSUC (Pòrtic), una crònica personal de la seva època a l'històric partit.

Entrevista publicada a la secció de llibres del directe.cat  

Un cop llegit el llibre queda la certesa que el PSUC va ser alguna cosa més que un partit polític...
 
Va començar sent un partit polític però va acabar eixamplant-se fins a esdevenir un gran contenidor de la lluita antifranquista. A dia d’avui podem demostrar aquella transversalitat només veient que antics militants del PSUC estan repartits entre diferents sigles i en la societat civil. Per fer palès aquest aspecte, que em sembla cabdal, vaig triar com a presentadors del llibre a Barcelona Margarita Arboix, rectora de la UAB; Andreu Mas-Colell, exconseller amb CiU; Anna Sallés, vídua de Vázquez Montalbán, que va estar vinculada a Iniciativa; i Joan Tardà, portaveu d’ERC al Congrés.
 
Quina cara de l'Antoni Batista el porta a escriure el llibre, el periodista o la persona?
 
Totes dues, això és el que em mena a definir el “periodisme de la vivència“ que em permet escriure en el gènere que conec millor, i que els grans americans –Capote, Hemingway, Thompson, Wolfe...– ens van ensenyar. Novel·lar la realitat formalment, sense tocar el fons de no ficció, això ja seria Philip Roth! I ja que em pregunta en base dos, deixi’m explicar-li que fa anys una persona em va preguntar si jo era l’Antoni Batista periodista o l’Antoni Batista músic. Quan li vaig respondre que era tots dos, es pensava que li prenia el pèl. Per fortuna, amb Marcuse la generació del 68 es va carregar, ens vam carregar, “l’home unidimensional“.
 
Perquè l'escriu ara, en aquest moment?
 
El periodista pensa molt el cicle de la seva obra i el músic regula els tempi. Ara, en la meva simfonia literària, som al moviment del periodisme de la vivència. Vindran altres llibres en aquest registre, un sobre el País Basc, que ja està fet i tenen els meus editors del Grup 62, i per tant el puc anticipar sense vendre fum. Però en tinc al cap un altre, al costat d’altres dos temes en els quals estic treballant de fa anys.
 
Quan entreu al PSUC ho feu per un impuls, per seguir la corrent als amics o per ferma convicció militant?
 
Perquè sentia que era un deure ètic lluitar contra la dictadura: el meu pare va estar a un camp de concentració, no vaig conèixer un oncle desaparegut a la guerra, he estat al costat d’amics torturats i carregats d’anys de presó... Em van prohibir el país, la llengua i la llibertat. Molts vam fer política per aquest imperatiu de consciència, per això quan la democràcia va ser possible, els que no volíem que la política fos la nostra professió la vam deixar.
 
Passar a la clandestinitat devia ser una decisió difícil de prendre?
 
Una de les decisions més difícils de la meva vida, sí. T’hi jugaves molt, però a mi no m’agrada gens ni mica fer-me el màrtir, i encara menys avui, que han abaratit tant el martiri.
 
Per la vostra trajectòria i la de molta altra gent que es movia al voltant del PSUC, queda clar que es podia fer molta política i incidir en la societat a través de la cultura...
 
La cultura es polititzava perquè la política no es podia manifestar en la seva llera natural. Només el fet d’expressar-se en català ja era fer política, aquí el gran valor dels qui van saber aixecar una indústria cultural en la nostra llengua, i per suposat els creadors que es comprometien. La Nova Cançó va ser un excel·lent paradigma del compromís polític de la cultura, i en molts cassos des d’una altíssima exigència estètica.
 
Al llibre no amageu algunes pàgines negres de la història del partit...
 
No les amago, perquè el periodisme entenc que ha de ser fidel a la realitat. Ni les amago ni m’amago de confessar-li que m‘esgota que a vegades em tractin com si fos l’assassí d’Andreu Nin o el delator de Joan Comorera. Malauradament, fins i tot les idees més nobles admeten perversions. Les inquisicions i els inquisidors van i venen amunt i avall de la història canviant-se d’hàbits i de banderes.
 
I també hi desfilen un munt de personatges importants per la història del país. La majoria de gent coneix Vazquez Montalbán o el Guti, però molts milers de militants i lluitadors per la llibertat romanen anònims. Creu que la societat democràtica ha fet justícia a aquestes persones?
 
No se’ls ha fet justícia, no, però confio que això es vagi redreçant gràcies a totes les iniciatives de memòria històrica en marxa; la de les “lluites compartides” d’Òmnium és molt bonica. Ara, però, que toca exaltar el catalanisme, trobo a faltar que es valori la feina del PSUC en l‘articulació d’un país cohesionat, dels catalans d’origen i de voluntat, com va assenyalar en Tardà a la presentació del llibre. I que no s’oblidi que el PSUC va fer sempre la premsa clandestina en català i que Joaquim Puig Pidemunt va ser afusellat al Camp de la Bóta precisament per dirigir Treball, nogensmenys que l’òrgan central del partit! Quan veig la nòmina de lluitadors per Catalunya i mai no li posen, m’emprenyo molt.
 
La història de la implicació de la CIA en la caça del PSUC és tan apassionant com real. Quin paper realment va tenir el govern americà en la desaparició del partit?
 
Els Estats Units no volien que el comunisme es reciclés democràticament i pogués guanyar eleccions, volien que el comunisme fos de per vida la dictadura del proletariat i l’estalinisme, per poder contaminar i deslegitimar les esquerres. Més o menys com ara fan estenent el terrorisme a les idees que els inquieten, per criminalitzar-les, tot i que algunes en la vida hagin optat per cap via armada. El PSUC emergia de la clandestinitat amb possibilitats molt serioses de tenir un paper protagonista en la governança, i la Península Ibèrica és el gran portaavions de la VI Flota, un àmbit geoestratègic de primer ordre.
 
I quina cara li queda a un quan descobreix que ha estat investigat per la CIA?
 
Sorprèn comprovar que hi ha espies fora de les novel·les i de les pel·lícules; trobar-te’ls de cara i fer-hi un cafè sembla mentida. Però ja sabem que la natura imita l’art.
 
Enyora el PSUC o una formació política similar en l'actualitat?
 
Al contrari, maldo per evitar que intentin reanimar i ressuscitar el PSUC, perquè el lloc del PSUC és la història, i perquè és patrimoni del poble català, per la transversalitat de la qual hem parlat al començar aquesta entrevista. Associar-lo ara a una determinada idea o marca actual seria fer-ne una apropiació indeguda des de la forassenyada aberració del presentisme.