Carme Ferré Pavia doctora en Comunicació, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona
'Amb la independència, els Telenotícies serien menys hispanocentristes i més locals o globals'
Com canviaran els mitjans de comunicació del país quan Catalunya aconsegueixi la independència? Creixerà l'ús del català a ràdios i televisions? Es catalanitzaran les emissores espanyoles? Fins a quin punt els models d'informació en clau espanyola deixaran d'existir? Florirà un nou model de premsa rosa catalana? Què passarà amb la cultura popular? Per conèixer els canvis que una proclamació d'independència suposaria al mitjans de comunicació directe!cat ha parlat amb Carme Ferré Pavia, professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, en l'última entrevista de la sèrie L'endemà de la independència. Ferré defensa que la independència enfortirà la indústria comunicativa del país, i tot i que no pronostica grans canvis pel que fa als usos de català i castellà, certifica que els informatius seran menys hispanocentristes, amb la política espanyola en un paper secundari i amb un reforç del component comarcal.
D'esdevenir finalment un Estat propi, com es reordenarà el panorama dels mitjans a Catalunya?El nostre panorama de mitjans és millor que a la resta de comunitats culturals sense estat de la resta d’Europa, hi ha recerques universitàries en què he participat que ho validen. El nostre punt de partida és més ric en mitjans, plural i professionalitzat. Sembla que altres nacions sense estat que estudien models de més autodeterminació, de Catalunya només es queden amb el panorama dels mitjans.
Es tornaran a repartir les llicències de ràdio i televisió?
El que caldria veure és com queden pel que fa a consideració legal o impositiva les empreses que no tinguin seu a Catalunya. El repartiment de llicències es veuria sotmès a la seva situació legal i també a un context cultural diferent, com ara amb el català en situació preferent sense sacsades del Tribunal Constitucional.
Creixerà per tant el català a les televisions i a les ràdios del país?
Probablement sí, però no tan espectacularment, els catalans castellanoparlants i els que consumeixen mitjans en castellà continuarien sent un públic. En la multiplicació de mitjans que s’ha produït en els darrers anys n’han aparegut més en català, però també en castellà.
S’haurà de legislar per aconseguir-ho o les mateixes companyies faran el canvi?
S’hauria de legislar en un context de llengua preferent amb un règim de quotes per a altres llengües: castellà, àrab o altres llengües que vulguin una veu al nostre país. Si ho deixem a les mans del mercat, ja hem vist què pot passar: que proliferen cadenes de baixa qualitat o que hi hagi guerra per les freqüències.
Les emissores espanyoles –actualment, la majoria– continuaran emetent a Catalunya?
És una il·lusió pensar que si es veu Al-Jazeera no es podrà veure Antena 3, posem per cas... Una altra cosa és que emetin a Catalunya, que tinguin una llicència en el sistema de TDT català. Els acords d’emissió amb aquestes cadenes podrien passar per tenir una part de programació descentralitzada i feta a Catalunya en català. La relació cultural i lingüística ja no es podrà desfer però s’hauria de revertir la nostra falta de normalitat.
Canviaran el marc informatiu, aquestes emissores?
Amb un nou país independent, això s’hauria de notar en la manera de plantejar-lo informativament i estructurar els serveis informatius: centralitat, capitalitat, centres territorials, corresponsals...
Seran més difícils encara les emissions de TV3 a les Balears i el País Valencià?
Si són canals autonòmics, això passarà per l’acord entre estats. Es podria preveure una situació temporal de falta d’acord però la situació ideal seria no tractar el camp comunicatiu i cultural com un terreny de conflicte, sinó de riquesa i d’intercanvi.
La televisió pública de la Catalunya independent ha d'informar de tots els Països Catalans?
La situació actual, en què Catalunya només pensa en la independència del Principat però té com a territori cultural tots els de parla catalana no em sembla fàcil de mantenir. La televisió d’una Catalunya independent seria com l’andorrana, posem per cas. Una altra cosa és que si es té públic a tots els territoris de parla catalana, l’interès per reflectir la informació de tots els Països Catalans, de manera parcial com ara, continués. Sembla que políticament, ja ningú no parla de Països Catalans.
Amb l’Estat propi, a la llarga part dels objectius fundacionals de TV3 quedarien obsolets. La CCMA perdria pes en favor de les televisions privades en català?
Tindríem un estat sense mitjans públics? Per què? No cal renunciar a un sistema de mitjans públics de qualitat i un control públic d’alguns aspectes de la comunicació dels altres, com ara la garantia de la lliure competència, la pluralitat, el respecte ètic... La pugna de titulars entre cadenes públiques i privades per la victòria en l’audiència no cal. Els mitjans públics han de ser innovadors i afavorir produccions alternatives, a vegades cares, i que facin un servei públic. Decidir després si amb publicitat o sense, amb més impostos o no, és una altra cosa.
« L’agenda política espanyola seria secundària »
Quina escaleta hem de preveure als nous telenotícies de la Catalunya independent? Quina rellevància tindran les informacions sobre Espanya?Previsiblement s’hauria de pensar en unes escaletes menys hispanocentristes i més locals o globals segons la rellevància informativa. L’agenda política espanyola seria secundària i la centralitat es desplaçaria a l’àmbit econòmic que ens afectés. L’activitat cultural espanyola s’equipararia a l’europea i es reforçaria la nostra cobertura comarcal. És d’esperar que la força centrípeta barcelonina es reduís una mica. En la informació de tipus humà els temes espanyols serien encara d’interès per la proximitat.
En una Catalunya independent, cal preveure moviments entre els grups comunicatius actuals?
Com en qualsevol altre camp empresarial, podem veure fusions, desaparicions... Ara ens trobem, potser pel moment polític, en un ambient diferent, amb un diari en català a punt de sortir (parlem d’octubre de 2010) i un diari català en castellà que sembla que farà la versió catalana: són bones notícies. Una altra cosa és que en un context de menor militància i exacerbació de la professionalitat, alguns mitjans, revistes, activitats associatives, deixin de sortir.
És possible que algun grup comunicatiu hispanocèntric deixi de treballar al Principat? Hem d’esperar que algun mitjà així faci proselitisme a favor del retorn a Espanya?
És possible que la reacció d’oposició a una situació així faci que algun mitjà no vulgui continuar a Catalunya, però és bastant improbable que renunciïn a una part del mercat, per petit que sigui. Una situació semblant la podem trobar en la història als editorials de l'endemà de la proclamació de la Segona República el 1931. També els diaris monàrquics van haver d’acceptar la situació de facto legal, amb la boca petita, sense cridar a la revolta però deixant clares postures d’incomoditat i tristesa.
Es catalanitzaran mitjans? Se’n mantindran en castellà?
Ja hi ha mitjans catalans en castellà, els prohibirem? No tindria sentit. I també, com hem dit, alguns que ja publiquen en català. Una altra cosa és la competència, el suport encara necessari a la publicació en català i la promoció de la llengua pròpia en una situació legal diversa, que ens podria donar alguns avantatges.
« Tenir premsa rosa no ens fa un país normal »
Apareixerà premsa rosa en català, com a la resta de països normals, o hi haurà àmbits que continuaran essent en castellà?Tenir premsa rosa no ens fa un país normal, ja tenim premsa esportiva que fa la mateixa funció social i seccions rosa als diaris. Les revistes ja són del món català, de tota temàtica i de molt bona qualitat, en tenim de fantàstiques. Des del punt de vista empresarial, seria fàcil que hi hagués edicions com les espanyoles traduïdes i amb algun canvi de contingut. I si parlem de consum massiu, a la xarxa el català també té una molt bona presència.
Quina postura mantindrà l'empresariat català amb interessos a Madrid? Per ells serà un procés normal, el de la independència, de la mateixa manera que Berlusconi o Murdoch tenen interessos a diversos països?
Si hi ha una globalització al món, és la del capital, les persones encara no es mouen lliurement ni els drets estan generalitzats. Els grups empresarials són transnacionals, molts, i també en el món dels mèdia i l’entreteniment, per tant, no es pot esperar més que una adaptació a una situació legal i financera diferent. Potser la situació política generaria guerres empresarials, però ara també es donen i no som estats diferents.
Actualment empreses de la indústria del llibre de Barcelona són líders editant en castellà i distribuint a l’Amèrica Llatina. La seva activitat es veurà afectada?
No necessàriament; Barcelona ha estat un centre impressor des del segle XV, en diferents llengües, i si hi ha el suport industrial i els professionals, no hi ha motiu perquè això deixi de passar. Potser algun gran grup marxaria però la independència no trencarà la nostra relació amb la llengua castellana ni amb el seu àmbit cultural. D’altres sectors ja s’han adaptat a la producció en altres llengües, com ara el de l’audiovisual i el publicitari.
Creixeran els índexs de lectura en català?
La lectura en català no ha pujat prou malgrat la multiplicitat de mitjans i l’escolarització, per tant, en una situació d’independència de facto aquest augment no seria automàtic. Si es guanyés terreny per al català en productes de consum massiu això ja seria una bona basa, així com continuar amb les polítiques de promoció. Des del punt de vista oficial, el monolingüisme podria ajudar en part però sense menystenir el castellà per a la projecció exterior a determinats països.
A vint o trenta anys vista, com haurà canviat el panorama cultural, en referents i informacions, en una Catalunya independent?
Ja ha canviat força, hem recuperat una part del camí perdut després de la Guerra Civil i el franquisme però encara es pot continuar reivindicant una tradició pròpia en l’art i la cultura. Els referents cal anar edificant-los constantment, també d’aquí vint o trenta anys. Pel que fa a les institucions i a l’alçada creativa, no partim de zero ni molt menys. La independència reforçaria la normalitat i combatria una certa invisibilitat o falta d’autoestima. Lluitar pels nostres Nobel, revertir els recursos en la cultura pròpia i acostumar-se a tenir el lloc que ens pertoqui en un món globalitzat.
« Seria bo explicar els nostres grans artistes i difondre’ls al món des d’una perspectiva pròpia »
Quines polítiques s’impulsaran relacionades amb els grans artistes catalans mundials? Miró, Dalí... com serà el procés per recatalanitzar-los i explicar-ho al món?Seria bo explicar-los i difondre’ls al món des d’una perspectiva pròpia. Tant l’un com l’altre ja identifiquen molt el territori turísticament. La creació i ampliació del MNAC, amb el tema pendent encara de l’art contemporani centralitzat, vol dir que ja anem tenint infraestructures, les idees ja hi són però ser independents ens donaria una capacitat de gestió més gran. També un artista és del lloc que se’l fa seu. França en això ha tingut molta gràcia, donar reconeixement a pintors, actors i creadors musicals forans, el què ha fet dels artistes uns certs ambaixadors d’aquell país.
« Les tradicions pròpies continuarien igual de florides que ara o encara més »
Què passarà amb aquelles colles reivindicatives, com castellers, diables... Es reconvertiran perquè ja no cal reivindicar res?La cultura popular ha estat reivindicativa en una situació de sotmetiment però la seva raó de ser no és aquesta, així que no es deixarien de fer 3 de 9 o de saltar els plens de la Patum. Les tradicions pròpies en el terreny de la festa, la música i la cultura continuarien igual de florides que ara o encara més. Si entenem que estan acompanyades per un to d’afirmació catalanista, igualment serien un camp d’expressió pròpia. La cultura popular és viva, amb morts incloses: mentre els festivals de músiques tradicionals i del món sovintegen, les colles sardanistes i alguns esbarts es moren.
Hem de preveure la creació i enfortiment d'un star system català?
Les primeres seccions en català de revistes del cor s’han orientat a personatges televisius. En tot cas, ¿quins serien els nostres folklòrics, monarques i personatges televisius que l’alimentarien? Quedem fora de l’àmbit de les monarquies europees del paper couché i d’un cert empresariat de lluentons. Però és molt fàcil trobar jòsmars, per una banda, i que actors, models, esportistes i celebritats facin també aquest paper estelar.
Continuarà el sistema de doblatge o s'anirà al model europeu de subtitulació?
Poc a poc el doblatge s’ha d’anar desterrant, no és una qüestió de formació del públic sinó de tradició. A molts països llatinoamericans no doblen tot l’audiovisual. Les multisales han d’ajudar a què hi hagi més oferta en versió original. La TDT i les seves capacitats tècniques ho afavoreixen, també. S’ha de demanar a les cadenes que donin l’opció de la versió original, per tal que la televisió obri el camp al cinema de sala. D’altra banda, les pel·lícules en castellà que es passin aquí tampoc no s’han de doblar, sinó subtitular optativament. Per una llengua que coneixem bé, no ens hem de perdre la veu dels actors, un element clau de la seva personalitat i interpretació. Si parlem de films taquillers, l’opció actual de les quotes de doblatge en català em sembla correcta.
Catalunya tindrà accés directe als Oscars?
Sí, per què no, si un producte té la qualitat i la promoció suficients, ja hi pot anar. El tema de la producció i la llengua de vegades no coincideixen, una pel·lícula catalana pot ser en suec, castellà i anglès. Cada cop és més comú que hi hagi productes multilingüístics.
I per últim, hem de comptar amb la participació directa de Catalunya a Eurovisió?
Cal?
Imatge de Carme Ferré Pavia a càrrec d'Oriol Clavera