El clan dels calabresos

A la seu d’Esquerra Republicana de Catalunya es respirava un ambient enrarit. Totes les enquestes indicaven que el partit ho passaria malament a les eleccions, si bé es percebia que s’havia tocat fons i fins i tot hi havia indicis que la situació podia començar a canviar. Joan Puigcercós estava arrepapat al sofà del seu despatx llegint el Regió7 perquè hi sortia l’alcalde de Santa Maria d’Oló, el republicà i amic seu Ramon Vilar. Allà, Esquerra hi tenia set regidors i CiU només dos. ‘Tant de bo tinguéssim aquesta proporció al Parlament, cagunjudes’, va sospirar mentre aclucava els ulls un moment i recolzava el cap enrere. Just quan els pensaments se li barrejaven amb un somni incipient en el qual podia volar i pujava al Taga sense esforç, es va obrir la porta d’una revolada i es va desvetllar de cop. Era Xavier Vendrell.

- Joan, hauries de fer una compareixença als mitjans condemnant el segrest de la Rahola. Avui a la ràdio has sonat una mica fals i mancat de sentiment. Tothom sap que no la pots veure i ara no podem fer el burro. Has de demostrar que estàs patint i que sincerament esperes que la deixin anar.

- Collooons-, va respondre el president d’ERC allargant la segona o. Es va alçar i mentre es posava l’americana i agafava el seu inseparable mòbil va mirar el seu número dos de fit a fit.

- Escolta, Xavier, he decidit que sortim del Govern. Això no hi ha qui ho aguanti i aquest pacte amb els sociates és com si portéssim sabates de ciment al fons del riu.

- Però a sis mesos de les eleccions ningú no es creurà aquesta maniobra-, va fer el Vendrell aplicant la lògica cartesiana que ell confonia amb la lògica marxista.

- És possible, però ara és el moment. Fixa-t’hi: les consultes van molt bé i el Reagrupament va molt malament. El Mas torna a l’autonomisme. És el moment d’oblidar l’estratègia i passar a la tàctica, que és el que sempre ens va millor. Ja ho he decidit. L’Onze de Setembre, al Fossar de les Moreres, anunciaré que Esquerra deixa el Govern-, va dir el Puigcercós mentre alçava lleument la barbeta i mirava a l’infinit, talment com si fos el general Moragues.

- Val, doncs no en parlem més-, va respondre el Vendrell mentre pensava que, si s’havia d’anunciar al Fossar, la cosa seria un xurro perquè els Maulets l’escridassarien tant que no se sentiria un borrall del que digués.