Sis intel·lectuals defensen la vigència del 'manifest Sant Jordi' per redreçar la cultura catalana
Denuncien l'excessiva politització i demanen descontaminar la creació del debat nacional
1
Carregant
Sis intel·lectuals reunits per la revista 'Cultura' en un debat sobre l'estat de la cultura catalana, cinc anys després del 'manifest Sant Jordi del 2003', continuen defensant la vigència del text i creuen que és urgent un 'redreçament cultural', que apropi la cultura i la llengua a la societat, en paraules de l'escriptor Xavier Bru de Sala. En una taula rodona, que sortirà publicada en el pròxim número de 'Cultura', el director de la publicació, Sebastià Alzamora, va reunir a Bru de Sala amb els escriptors Jordi Coca i Baltasar Porcel, el cineasta Francesc Bellmunt i l'editor Fèlix Riera, tots ells amb idees pròximes, i el músic Lluís Cabrera, amb una posició més allunyada respecte a la llengua. Les crítiques expressades lamenten l'excessiva politització del panorama cultural o la 'burocratització' que pateix l'Institut Ramon Llull, així com l'experiència del Fòrum de les Cultures, una iniciativa 'negativa i innecessària' per tots ells, 'una collonada' en paraules de Baltasar Porcel.
Amb el 'manifest Sant Jordi' com a punt de partida, sis professionals de les lletres i les arts van debatre durant dues hores la situació de la cultura i la llengua catalanes, fent balanç d'esdeveniments com ara el Fòrum de les Cultures o la presència catalana a la fira de Frankfurt, així com la implicació dels polítics en les decisions culturals o la falta de connexions entre la creació i la societat, per acabar marcant fites per als pròxims anys.
Subscrit per una quarantena d'intel·lectuals catalans, entre ells els membres del debat, i també Enrique Vila-Matas, Miquel de Palol, Emili Teixidor, Joan Fontcuberta o Maria de la Pau Janer, el 'manifest Sant Jordi' va sortir publicat a 'La Vanguardia' el 23 d'abril del 2003, i sota el títol 'Per una nova etapa cultural a Catalunya', criticava la 'paràlisi' de les polítiques culturals i el poc suport a la creació, a la vegada que feia una sèrie de propostes de futur adreçades als polítics.
En el debat, moderat per Sebastià Alzamora, l'escriptor proposa un anàlisi de l'estat de la qüestió, i tots ells coincideixen en què s'ha avançat en alguns aspectes, com demostra la creació del Consell Nacional de la Cultura i les Arts, segons apunta Bru Rovira, des d'ahir president de l'òrgan, però molt poc en d'altres, com ara la falta de consens de les forces polítiques per treure el debat de la cultura del partidisme, tal com assenyala Fèlix Riera.
Tot i estar convençuts de la vigència del text, la majoria defensen algun resultat positiu, llevat de Porcel, que dóna una opinió molt negativa de la qüestió, afirmant que 'l'evolució de la cultura catalana ha estat nul·la'. El mallorquí emfatitza que, 'com a escriptor', li 'serveix tan poc la Generalitat com el govern espanyol', i compara la seva situació amb la que tenia en temps de Franco, 'faig la meva i el senyor Porcioles de torn em saluda cordialment de tant en tant'.
El seu col·lega Jordi Coca, com ell un dels escriptors catalans més traduïts, admet que alguna cosa ha quallat del manifest per a una nova etapa cultural, especialment en la indústria cultural, un concepte que separa ràpidament de la creació, adduint que aquesta qüestió necessita 'un debat més profund i seriós'. A tall d'exemple, cita l'Institut Ramon Llull com un organisme públic de promoció de la cultura 'que s'està burocratitzant massa de pressa'.
Des del Taller de Músics, Lluís Cabrera recorda que el manifest va generar debat, però creu que els polítics ja se n'han oblidat, i mostra el seu desencís amb els governs per tirar endavant la cultura, una escomesa que correspon a la base, segons considera, a la vegada que apunta que l'impuls ha de venir dels 'mateixos creadors'.
Aquest problema no el tenen a la cultura espanyola, segons el cineasta Francesc Bellmunt, que considera que està moguda per una 'mà de ferro invisible', una carència que té Catalunya. La cultura catalana és només una 'maneta', que ha estat perseguida i a l'exili, segons recorda, i encara no ha assimilat que 'per tenir una nació cal tenir una cultura molt forta'.
Fòrum i Fira de Frankfurt
L'experiència del Fòrum de les Cultures, que havia de ser el gran esdeveniment cultural del 2004 a Barcelona, va ser molt negativa i innecessària per a tots ells, 'una collonada', en paraules de Porcel, que va suposar 'llençar els diners miserablement', segons Jordi Coca, i que no es creien ni els seus impulsors, els socialistes, en opinió de Xavier Bru de Sala.
En canvi, la participació de Catalunya a la Fira de Frankfurt gaudeix de més defensors, principalment de l'editor Fèlix Riera, que troba que ha estat 'útil des del punt de vista editorial', perquè ha propiciat una 'embranzida' als autors catalans i una nova manera de participar en les fires internacionals, oberta també a la possibilitat de vendre llibres i autors del país, a més de comprar productes de fora.
Jordi Coca creu que la fira es va 'sobredimensionar', però va generar un 'important debat sobre l'escriptor català', que tot i les dificultats inicials, finalment va acabar en 'victòria'. En aquesta línia, Porcel considera que la fira no va tenir cap efecte a Alemanya, però sí a Catalunya, 'tal com es pretenia', segons afegeix, i es mostra avorrit del debat, que descriu com la 'murga de la cosa catalana'.
Dificultats de la cultura catalana
Davant les dificultats d'internacionalitzar la cultura catalana, Porcel denuncia que els escriptors catalans també són 'secundaris' a Catalunya i lamenta que universitats com la Ramon Llull no convidin 'mai' escriptors catalans. Un rebuig que també detecta Jordi Coca, que creu que el problema nacional s'arrossega des de fa tres-cents anys i requereix una 'estratègia general' perquè la cultura catalana 'és un subsistema dins l'estat espanyol i també dins del territori català'.
Així mateix, Jordi Coca lamenta que els llibres traduïts al castellà no es venen perquè es consideren escrits 'en una mena de dialecte sense importància', i explica que mai l'han convidat a una universitat espanyola mentre és ben rebut a les d'Anglaterra per presentar les traduccions de les seves obres. Tot i això, considera que s'ha guanyat 'una petita batalla' perquè, fins als anys seixanta, la literatura catalana era la de Jaime Salom o Bartolomé Soler i ara és la de Brossa, Pedrolo o Rodoreda.
Diferent ho veu Lluís Cabrera, que critica el suport de la Generalitat a projectes que 's'ha demostrat que funcionen per si sols' només per una qüestió de política lingüística. Denuncia que hi ha 'un problema de calat', amb la persistència de postures de resistència 'que confonen la cultura catalana amb el fet de parlar en català' i, tenint en compte l'elevat número de castellanoparlants, defensa una 'realitat bilingüe'.
En canvi, Xavier Bru de Sala torna a la defensa del català i argüeix que un mèrit del manifest va ser la defensa d''una sobirania cultural' i una 'primacia del català a Catalunya', a la vegada que va 'esquivar la guerra de llengües', que en l'àmbit de la creació és 'nefasta per al català'. Per aconseguir 'respecte i complicitats', demana posar la cultura a l'àgora, tornar-la a la societat.
Mitjans de comunicació com a altaveus
Amb l'excepció de Lluís Cabrera, que es mostra desconfiat del paper dels mitjans de comunicació com a altaveus de la cultura per la seva condició de 'monstres', la resta reivindiquen el paper de la televisió com a enllaç entre la cultura i la societat, sense treure importància a les universitats i les institucions, que també han de contribuir a 'ampliar l'espai del català', segons Bru de Sala.
En aquesta línia, Fèlix Riera, convençut que la força de la cultura catalana està garantida tenint en compte les iniciatives individuals, posa sobre la taula una 'falta de connexió' entre la creació i el públic i parla de l'absència d'elements de connexió que sí tenen altres cultures, entre els que destaca els mitjans de comunicació, l'administració i l'educació. La marginació de la creació catalana en els mitjans ja era una de les crítiques del manifest del 2003.
Però per assegurar aquestes connexions, l'editor també apunta que cal un 'ampli consens entre totes les forces polítiques per treure el debat de la cultura de l'àmbit partidista'. Una proposta que Bru de Sala enriqueix amb la opinió que cal 'descontaminar la cultura i la creació del debat nacional i emocional', ja que atribueix la pèrdua de pes de la cultura a la submissió política.
Estatut, més finançament i urgència
En l'Estatut, sense més retallades, resideix bona part de l'impuls que la cultura catalana necessita, segons Fèlix Riera o Jordi Coca. L'editor defensa la reforma estatutària per posar en ple funcionament el Consell Nacional de la Cultura i les Arts i consolidar un model de televisió pública orientat a la cultura, i l'escriptor demana la construcció d''un estat, com estan fent els bascos', a més d'interlocució social entre creadors i ciutadans.
Bellmunt reclama sobretot 'urgència' i un replantejament del model cultural, amb la mirada fixada en 'les noves generacions', ansioses de fer coses. I també demana un increment del finançament cultural per promoure una 'presència massiva' del català com a estratègia generadora del consum. Xavier Bru de Sala parla de 'sobirania cultural i redreçament cultural' per posar la cultura a l'epicentre de la societat, amb una multiplicació del pressupost públic.
Lluís Cabrera es torna a desmarcar dels reclams majoritaris demanant als intel·lectuals, també referint-se als interlocutors del debat, que siguin capaços de 'denunciar tot allò banal i barroer que es fa en llengua catalana', davant la multitud de 'coses superficials fetes en nom de la cultura' que troba en la creació catalana. Així mateix, Cabrera defensa que 'és possible i viable' construir una 'cultura nacional bilingüe'.
Imprimir
Enviar
torroella de montgri
#60 CATALUNYA PATEIX CALOR, SÍ, PERÒ TU PATEIXES UNA...
Actualitat