Reportatge cultura Última actualització Divendres, 8 de maig de 2009 05:00 h

‘Hem d’acostumar el país a aquest tipus d’humor’

Tres actors amb barretina representen La Silibararera, una obra de teatre de l’absurd

Humor surrealista i absurd per un tub! Això és el que ofereix l’espectacle ‘La Silibararera (o quantes galetes pots posar-te ala boca fins que se’t deixi d’entendre). L’obra passa per l’equador de la seva estada al Teatre Gaudí. Es va estrenar el 16 d’abril i acabarà el 7 de juny. No hi ha argument, no hi ha ni bons ni dolents, no hi ha introducció, ni nus ni desenllaç, hi ha gags. Sketchs encadenats un darrera l’altre i ben executats pel trio de la barretina: Albert Prat, Sergi Vallès i en David Verdaguer, tots tres entrevistats per directe!cat. 

L’obra és de producció pròpia de la companyia ElnacionalNOensvol i dirigida per Txema Stamfford. La Silibararera pretén endinsar a l’espectador en un món incoherent, boig i desbocat on l’humor és la corda que lliga cada mot i cada gest.

Diuen que qui avisa... no mastercard! Aquest podria ser un gag de l’obra La Silibararera (sembla ser que fins i tot el redactor s’ha contagiat del bombardeig de jocs de paraules de l’obra).

Tornant al principi, el que volíem dir és que ‘qui avisa no és traïdor’. I l’obra que es representa al Teatre Gaudí fins el 7 de juny del grup ElnacionalNOensvol ja només començar ens explica a través d’una veu en off que: ‘aquesta obra és una farsa’. I sí, ho és. Ho és per tota aquella persona que esperi veure a La Silibararera una obra convencional.

Ni els mateixos actors, entrevistats per directe!cat, ho tenen gaire clar a l’hora d’explicar-ne l’argument. De fet, l’argument brilla per la seva absència. La gràcia, però, és que l’espectador no el troba a faltar. L’encadenament d’un gag darrera l’altre amb un ritme frenètic quan cal i molt pausat quan toca, fa que qui està a l’altra banda de la quarta paret gaudeixi sense haver de preguntar-se: ‘però qui és el dolent?’.

L’obra és basa en una acurada mescla entre el gest i la paraula: barreja l’acció mitjançant el mim i la verborrea. A més, tot això encara pren més importància quan tenim en compte el simplisme de la producció, marcada per un pressupost baix.

Tot el pes, doncs, recau en els protagonistes: Tres actors semidesputllats, amb barretines i envoltats del menor atrezzo possible. Ells sols davant el perill: el senyor alt és l’Albert Prat, el senyor del cul és en Sergi Vallès i el Senyor miop que és en David Verdaguer. Cap destaca entre ells, els papers són mesurats i els tres es mantenen en un nivell similar durant tot l’espectacle.

La música ajuda molt, de fet, és un element clau a l’obra. Un pianista, l’Òscar Machancoses, vestit com una sevillana a punt de fer un ‘bailoteo’, amaneix i condueix l’escpectacle amb la seva aportació músical. Una de les poques notes negatives de l’espectacle és que el piano sigui un teclat camuflat. D’altra banda, permet aportar alguns efectes per a algun gag.

La influència de l’humor absurd anglès és molt pressent. Fins i tot hi ha una clucada d’ullet a una barreja de Monty Python i Little Britain quan dos dels actors comencen a parlar en anglès amb una veu ben aguda en falset. De totes maneres, tot qualla: com bé asseguren els actors, fer humor absurd amb el català, una llengua tan rica i plena d’expressions, és divertit i fàcil.

L’obra és atrevida però no tant com per poder-se catalogar de underground. Simplement és un humor que no és del tot comercial i que costa que arribi a les grans masses de gent. És per això que un dels actors ens afirma que ‘hem d’acostumar el país a aquest tipus d’humor’. Està clar que a ells no els en falten ganes.

En resum, si és que se’n pot resumir alguna cosa, La Silibararera és una obra força dinàmica, força diferent, força entretinguda i força Barça! (ja hi tornem a ser!). Posant-nos seriosos altre cop, l’espectacle no pretén fer reflexionar, no pretén donar lliçons, no pretén fer plorar ni pretén fer-nos emocionar. Pretén fer riure, fer-nos-ho passar bé. Amb això no s’està menystenint l’obra, ans al contrari! Aconseguir fer riure avui dia ja és prou complicat. De totes maneres, a més de fer riure, La Silibararera també deixa anar alguna crítica carregada d’ironia a través d’alguns gags, com ho és el ‘Conte per nens fatxes’ o com les fotografies que es van projectant a la pantalla.

Si amb tot això algú en té ganes de saber-ne més, aquí té un petit tràiler teatral.


Fitxa tècnica

Senyor alt: Albert Prat
Senyor del cul: Sergi Vallès
Senyor miop: David Verdaguer
Senyor cover: Òscar Castellví
Senyor pianista: Oscar Machancoses

Direcció: Txema Stamfford
Música original: Rafel Plana
Veu en off: Jordi Domènech
Figurinista: Nidia Tusal
Espai escènic: elnacionalNOensvol
Il·luminació: Sergi Torrecilla
Fotografia: Alba Lajarín (foto de la portada)
Audiovisuals: Marc González
Producció executiva: P.O.R.C.
Ajudant de Producció: Laura Pons