Reportatge cultura Última actualització Divendres, 19 de juny de 2009 05:00 h

Què en sabem realment de la Nit de Sant Joan?

directe!cat us ofereix un recull d'informació sobre algunes dades quepotser desconeixieu de la festa

Un any més arriba la nit més curta de l’any i amb ella la celebració de la Revetlla de Sant Joan. Arreu dels Països Catalans les places majors dels pobles i ciutats encenen les seves fogueres, els més petits (i no tant petits) gaudeixen amb les bengales i les seves i les catalans i catalanes es reuneixen per menjar una bona coca. Tot això ho tenim molt clar però... què en sabem d’aquesta tradició? Per què es celebra el dia més llarg de l’any? Quin és el seu origen? Se celebra igual a tots els pobles? Tot això i alguna sorpresa més és el que intentarem explicar en aquest recull d’informació sobre aquesta festa tan explosiva i tan nostra!

Tots tenim molt clar que sortim a celebrar la Revetlla de Sant Joan la nit més curta de l’any. Segurament, també tots sabem que celebrem aquesta nit perquè justament és el solstici d’estiu. Però potser no ens hem parat a preguntar... per què es produeix exactament?

Com ens expliquen a astrogea.org, la foto de la dreta ens mostra què passa al llarg de l'any i representa a la Terra en la seva òrbita vista des del nord, i cal recordar que tots els fenòmens que es detallen a continuació són deguts a que l'eix de rotació terrestre posseeix una inclinació i orientació fixa respecte al pla orbital. Quan la Terra es troba a la posició 1, el seu eix de rotació es troba completament orientat cap al Sol, i per tant aquest arribarà a la seva màxima altura sobre l'horitzó tal com es representa en la figura de la dreta. El moment que el Sol passa pel punt més allunyat de l'equador celeste sobre la eclíptica s'anomena solstici d'estiu , i té lloc al voltant del 21 de juny. En el solstici d'estiu es té el dia més llarg i la nit més curta de l'any.

Aquí ho tenim! Així que científicament estem celebrant que Sol passa pel punt més allunyat de l'equador! A la figura 2 hi trobem l’equinocci de tardor que marca el final de l’estiu on el dia és tan llarg com la nit. La figura 3 el solstici d’hivern ambla nit més llarga i la figura 4 l’equinocci de primavera.

Però... l'origen és aquest?

Doncs més del que ens pensem! Al portal Lleida.cat ens revela que els experts afirmen que en els temps del Neolític ja s'havia observat el fenomen astronòmic del solstici. Aquestes primeres civilitzacions feien unes particulars cerimònies a base de foc per conferir forces a l'astre rei la nit del 23 de juny, ja que veien que aquest dia el Sol començava a perdre força. Aquestes cerimònies s'han mantingut amb sorprenent persistència al llarg dels temps. Hi va haver una època que Europa sencera era, durant la Nit de Sant Joan, una multitud infinitament repetida de fogueres enceses amb les que la gent rendia homenatge a la màxima plenitud del Sol, l'astre que és font de la llum i la vida.
 
També hi ha versions que afirmen que la festa prové dels grecs i le seves festes dedicades al Déu Apol·lo i d'altres dels romans i les seves festes en honor a Pal·las, que havia estat la divinitat del foc, dels prats i dels ramats, tot i que aquestes se celebraven per l'abril.

Una festa pecadora i del dimoni

L'església catòlica no tardà en apoderar-se de la Nit de Sant Joan i la cristianitzà fent-la coincidir amb la del naixement de Sant Joan. Segons diu l'Evangeli de Sant Lluc, el pare de Joan, el sacerdot Zacaries, havia perdut la veu per dubtar que la seua esposa Isabel estigués embarassada. Però quan va néixer Joan (sis mesos abans que Jesucrist) la va recuperar miraculosament, com ja l'havia predit l'arcàngel Gabriel. Ple d'alegria, explica la tradició religiosa, Zacaries va encendre fogueres per anunciar la gran notícia a parents i amics. També d'aquí pot venir la tradició de les fogueres la nit de Sant Joan.

Tot i que no sempre va ser ben vista per les altes esferes de l'església, que veien com el poble gaudia, ballava, encenia fogueres i cantava. Al segle VII, Sant Eloi advertia als seus fidels: No cregueu en les fogueres i no us assenteu cantant, perquè totes aquestes pràctiques són obra del dimoni.

Durant el Franquisme, el dictador va fer una cosa semblant: va tractar de posar fi a la festa considerant-la pagana i impròpia de la gent cristiana, però per tot arreu es va continuar clandestinament sense que es pogués frenar.


El foc i els petards

La festa té una riquesa ritual i simbòlica que poques festes posseeixen: el foc, els misteris de la natura, el menjar, les cançons, les dites, el ball, les curacions i altres pràctiques configuren un dia de transformació de la realitat quotidiana, en què els elements que ens envolten prenen nous significats. Moments màgics en els quals tot és possible... Totes aquestes cerimònies tenen al foc com a protagonista: es procedeix a la crema controlada de diversos elements amb l'objectiu de purificació... de la llar (cas de les fogueres d'andròmines), o dels vessants i camps (cas de les baixades de falles i les rodes de foc).

Al encendre fogueres, apartem de nosaltres la mala sort, la deixem enrere i comencem un nou cicle. Les fogueres també actuen com a nexe d'unió. També es diu que aquesta nit, al ser la més curta, és la nit preferia per als fantasmes i esperits a voltar pels pobles. Els petards i els focs serien també en motiu d'espantar-los i fer-los fora.

De fet, qui no ha tirat un petard per Sant Joan? Doncs bé, cal saber que la forta tradició pirotècnica de la cultura catalana es remunta als segles XII i XIII amb la influència deixada pels àrabs, que eren uns grans aficionats a aquests jocs.

La coca

En aquesta nit, per sopar, és habitual de fer reunions familiars o bé d'anar a alguna festa popular amb taules preparades a la vora d'una foguera. Llavors es menja tota mena de coques. A Catalunya i al País Valencià, la més habitual és la coca de Sant Joan de pa de pessic i fruita confitada, però també se'n fan de recapte, de llardons, pinyons i de moltes altres menes. Antigament, les coques per aquesta diada eren rodones amb un trau al mig, la qual cosa es podria relacionar amb alguna mena d'antic ritus solar. Avui en dia, la talla estàndard sol ser canònica, o sigui que fa el doble de llarg que d'ample.

A Alacant se sol sopar a les barraques i els racons de cada foguera amb tots els seus membres i menjar coca amb tonyina i bacores.

El portal amposta.info ens ofereix la recepta i ens mostra, foto a foto, cada pas que em de fer per fer-nos nosaltres mateixos la nostra pròpia coca de Sant Joan. Cal recordar que l'any passat els catalans ens vam gastar

Una única festa, milers de celebracions diferents

- Valls: com ens explica el web petitaxarxa.cat, a Valls, el Sant Joan dura un setmana. Coincidint amb la tradicional arribada del solstici d'estiu, la capital de l'Alt Camp viu durant aquest dies la seva festivitat anual més emblemàtica, dedicada al patró de la ciutat. Els actes més tradicionals comencen el dissabte abans de Sant Joan o la vigília al matí. L'àliga puja al balcó de l'Ajuntament, on té lloc el pregó. Després hi ha cercavila, amb els gegants, capgrossos, grallers, castellers i l'àliga.

- Lliçà d'Amunt (el Vallès Oriental): Al portal festes.org, ens diuen que des de fa uns anys les festes de Sant Joan a Lliçà d’Amunt tenen com a protagonista a una enginyosa i espectacular foguera artesanal batejada amb el nom de Girafoc al voltant de la construcció de la qual s’organitzen quinze dies d'activitats festives a l'aire lliure.

- Barcelona: L'any 2007, Barcelona, amb 1.605.602 habitants, tan sols organitzà quinze fogueres en motiu de la nit de Sant Joan, és a dir, una foguera per a cada 100.000 habitants. La capital dels Països Catalans no fa honor al títol que ostenta, en una jornada en què, arreu del país, s’encenen mil i un focs, fogueres, falles, halhes... per celebrar l’arribada de l’estiu. D'altra banda, però, a la gran ciutat s'està imposant una nova tradició entre els més joves: anar a passar la revetlla a la platja entre amics, beguda i petards.

- Les (era Val d'Aran): La vetlla de Sant Joan, el dia 23 de juny, el poble de Les celebra una festa ben particular al voltant del foc, que és el punt de partida de les seves festes patronals de Sant Joan, cremant un tronc d'avet d'uns 10 metres d'alçada que s'anomena Haro, en clara referència a la seva forma fàl·lica. La festa comença dies abans de la revetlla de Sant Joan, quan un grup de joves van al bosc a cercar l'avet més bonic, que planten a les afores del poble. El dia 23 s'encén i quan ja fa una estona que crema, es tira al terra i s'arrossega per tot el poble fins arribar a la plaça major.

- Ciutadella (Menorca): L’espectacularitat de les exhibicions de cavalls i cavallers i l’estricte protocol que segueixen els seus protagonistes, han convertit la celebració de Sant Joan a Ciutadella en un punt de referència de les festes del solstici d’estiu.

- Maó (Menorca): El concurs de bujots que se celebra el 23 de juny a Sant Lluís i a altres localitats de Menorca, com Maó. Els bujots són unes figures humanes (d'home o dona) fetes amb palla o pedaços i revestits de roba que la mainada llança després a la foguera. Sovint es caracteritzen personatges de l'actualitat. Cada família fa els seus, però també es fan en tallers habilitats per a l'ocasió. Després es fa un concurs per escollir els millors abans de ser llançats al 'fester de Sant Joan', com s'anomenen a l'illa de Menorca les fogueres.

- Refugi de Cortalets i Cim del Canigó (el Rosselló): La Flama del Canigó: Cada any milers de pobles d’arreu del país encenen les seves fogueres de Sant Joan amb el foc de la Flama del Canigó en el marc d’un procés força ritualitzat que s'inicia el cap de setmana anterior a la nit de la revetlla amb una trobada al peu del Canigó.

- Xerta (el Baix Ebre): Coincidint amb el dia de la Revetlla de Sant Joan és tradició que la gent es confeccioni vestits de paper per a sortir a ballar davant la foguera. Fa uns anys que la gent gran ha perdut aquest costum, però els xiquets i xiquetes encara continuen posant-se aquests vestits de paper que els seus pares o iaios els fan amb tanta il·lusió. Actualment, l’associació de mestresses de casa, organitza una rua la tarda de la revetlla.

- Festa de les falles: és una tradició pirinenca sobretot a terres lleidatanes. Destaquem a Isil (el Pallars Sobirà) que cada 23 de juny els joves d’Isil duen a terme una de les baixades de falles més especials de les que es fan al Pirineu català. Un ritus amb foc que té la finalitat d’ajudar i propiciar, en la mesura més humana possible, la fecunditat i la regeneració de la vida natural en tots els aspectes.