Esports Última actualització Dilluns, 28 de setembre de 2009 05:00 h

Les famílies de CDC desestabilitzen el Barça

Sala-i-Martín, Ferrer, Godall i Soriano; els aspirants a succeir Laporta al capdavant del Barça compten amb sòlids padrins a la Casa Gran

El 2010 serà un any electoral electritzant. I no només per les properes eleccions al Parlament de Catalunya, sinó perquè també serà quan els socis del FC Barcelona escolliran el nou president del club amb més projecció del país. És en aquest context políticoesportiu quan, dijous passat, festivitat de la Mare de Déu de la Mercè, El Periódico obre a tota portada amb una exclusiva sonada: ‘El Barça va contractar detectius per espiar quatre vicepresidents’. L’acusació és desmentida de seguida pel director general corporatiu del club, Joan Oliver. Nervis a Can Barça i nervis a les seus de tots els partits polítics, no només pel possible pas de Laporta a la política –ja sigui sota el paraigües convergent, ja sigui liderant una nova opció política–, sinó també per qui serà el recanvi de Laporta al capdavant del club. I, aquí, la Casa Gran hi té molt a dir.

La successió de Joan Laporta és sobre la taula des de fa temps. El propi president barcelonista ja ha dit, per activa i per passiva, que el seu successor mantindrà l’esperit catalanista que ha caracteritzat la seva gestió al capdavant del club. Però el problema rau en què bona part dels membres de la junta actual compleixen aquest requisit. La pugna soterrada que mantenen els obliga a buscar padrins a fora del club que els avalin per a la cursa successòria.

Sala-i-Martín i els neoliberals

D’una banda, els pensadors neoliberals propers a CDC –agrupats entorn de la Fundació Catalunya Oberta (FCO)– advocarien clarament perquè el vocal de l’àrea econòmica Xavier Sala-i-Martín –al seu torn membre de la FCO– fos el sucessor natural de Laporta. El propi Oliver n’és membre, així com també el director del canal BarçaTV, Vicent Sanchís, ambdós amb un ascendent notable sobre Laporta.

Sala-i-Martín va ser nomenat com a directiu tot just a l’assemblea d’aquest agost. Hom va interpretar la designació com l’aposta personal de Laporta de cara el 2010. Sala-i-Martín seria un personatge mediàtic capaç de fer front a la candidatura que encapçalarà l’exdirectiu Sandro Rosell, molt ben considerat per multitud de mitjans partidaris d’un Barça nacionalment menys actiu.

El punt feble de Sala-i-Martín, que Laporta mateix reconeixeria en privat, és la dificultat que tindria per a captar els vots dels socis mileuristes del Barça, sorpresos per propostes econòmiques excessivament neoliberals com la d’apujar el preu dels abonaments al Camp Nou.

Ferrer i el pinyol

D’altra banda, el pinyol de CDC -i en concret la família Pujol Ferrussola- apostaria fermament pel vicepresident de màrqueting i mèdia Jaume Ferrer i Graupera com a sucessor de Laporta. Ferrer, vell amic de la família de l'expresident Pujol, va ser el directiu que durant la moció de censura del 2008 va possibilitar que Laporta no hagués de plegar. Si hagués dimitit –com havia comentat als seus companys que faria–, el nombre de directius que se n'anaven era major als que es quedaven i Laporta també se n'havia d'anar cap a casa obligatòriament. La intercessió de la família Pujol Ferrussola perquè no plegués va ser clau.

Ferrer va decidir fer costat als vuit directius fidels a Laporta (Alfons Godall, Albert Perrín, Rafael Yuste, Joan Boix, Joan Franquesa, Jacint Borràs, Alfons Castro i Josep Cubells) i va evitar el cataclisme institucional que buscava el tàndem Ferran Soriano-Marc Ingla, que el 10 de juliol 2008 van abandonar la directiva juntament amb Albert Vicens, Xavier Cambra, Antoni Rovira, Clàudia Vives-Fierro, Evarist Murtra i Josep Lluís Vilaseca. Llavors, doncs, nou directius es van quedar i vuit van marxar.

Ara, el pinyol convergent voldria que Laporta correspongués el gest i nomenés Ferrer com a successor. Ferrer disposa de tres punts forts per a ser-ho: és un dels pocs directius que formen part de la junta Laporta des dels seus inicis –a més d’Alfons Godall, Alfons Castro i Josep Cubells–, sempre ha compartit la visió de Laporta de retornar el Barça als seus orígens catalanistes –integra el conegut com a pinyol blaugrana– i manté el favor de bona part de l’actual junta.

Boix, Yuste i Franquesa també han insinuat que voldrien optar a la presidència del club, però no tindrien tants padrins com Sala-i-Martín o Ferrer.

Ferrer s'indigna

La investigació ordenada per Oliver tindria la seva lògica per tal de poder trobar algun indici contra Ferrer en la cursa successòria per ser nomenat candidat continuista. Per això, en una reunió del mes de març quan els directius s'assabenten de l'espionatge, és el propi Ferrer qui arriba a agafar pel coll a Oliver, entenent que l’han investigat per tombar-lo de la cursa. Boix, Yuste i Franquesa s’ho agafen amb més calma, entenent que la disputa els afecta tangencialment.

L’alternativa Godall

La intensitat de la pugna Sala-i-Martín i Ferrer va fer que Godall mateix arribés a autodescartar-se per a la cursa successòria. Presumiblement per aquest motiu, Oliver no l’hauria fet ‘auditar’.

Ara, però, aquella mateixa pugna el podria haver convertit en un dels pocs directius immaculats en el què El Periódico ja qualifica de Barçagate. Si fos així, s’erigiria com a directiu de consens entre una i altra facció de CDC.

De fet, Godall ha acompanyat Laporta des dels temps de l’Elefant Blau i forma part del seu cercle més íntim. El mateix excap de comunicació del FCB Jordi Badia afirma: 'De fet, per a Laporta, Godall és el successor ideal i Godall sempre acut en ajuda del seu amic de la infantesa quan li sembla que Laporta no se’n surt. La seva relació està forjada amb una amistat molt sòlida i profunda i, de la part de Godall especialment, també d’un punt d’admiració.'

Al seu favor, Godall hi té una gestió més que notable al capdavant de l'Àrea Social del club, fent contactes permanents amb les penyes d’arreu.

Rosell, l'amenaça exterior

A banda de la pugna soterrada per ser el delfí oficial de Laporta –sense que ningú descarti del tot que hi puguin haver fins i tot dos delfins més o menys oficials–, sectors de CDC encara podrien tenir un paper determinant en la que serà la principal candidatura a què haurà de fer front aquest delfí: la que encapçalarà Sandro Rossell, també pròxim a de CDC –el seu pare en va ser un dels fundadors, i ja fa temps que a Còrsega hi circula la frase ‘Laporta és un amic, però Sandro és dels nostres’, atribuïda pel vox populi al mateix David Madí.

Preparat per a la contesa des de fa més d’un anys, en cap moment alça la bandera de la dimensió nacional del club per no neguitejar les restes del nunyisme existent encara a Can Barça que li donarien suport. També conserva bons amics de la seva etapa com a membre del comitè organitzador de Barcelona’92 que també veurien amb bons ulls que fos el proper president del Barça.

Rosell va dimitir com a vicepresident del club el 2003, juntament amb els directius Jordi Moix, Jordi Monés, Josep Maria Bartomeu i Xavier Faus –que presumiblement formaran part de la seva candidatura. Monés, com Jaume Ferrer, també formava part de l’originari grup dels pinyol blaugrana, i ara contribuiria a donar una pàtina de catalanisme a Rosell.

La data de les eleccions, dada clau

Cada un dels candidats representa una o vàries de les famílies tradicionals de la burgesia catalana i catalanista, que pugnen per fer-se amb el control del club en l’era post-Laporta. Mentrestant, l’encara president medita si fa el salt a la política o si es conforma amb algun càrrec d’honor en qualsevol organisme futbolístic internacional.

Irònicament, el primer supòsit només serà possible si Montilla ho permet. Si el president català persisteix en la idea de convocar les eleccions la tardor vinent, Laporta podrà plantejar-se la idea de fer el salt a la política. Si Montilla decideix avançar-les a la primavera, Laporta encara serà president del FCB i, per tant, restarà inhabilitat per a llençar-se a l'arena política.