El cas Nóos i la democràcia
Opinió de Francesc Viadel, escriptor i periodista
5
Carregant
Un jutge s’ha fixa’t amb les suposades martingales de l’Institut Nóos del qual -com tothom deu saber a hores d’ara- n’és soci principal l’egregi i discretíssim duc de Palma, Iñaki Undagarin. Pel que sembla l’Institut s’ha estat embutxacant diners públics i privats amb l’excusa de dedicar-los al mecenatge esportiu. L’assumpte fa una pudor que tira d’esquenes. En una Espanya amb 5 milions d’aturats, unes prestacions merdoses, assetjada per les retallades, amb l’amenaça imminent de l’entrada al poder de la dreta més cavernícola i neoliberal d’Europa, va i resulta que la justícia denuncia que la parentela monàrquica es cruspia els recursos públics servint-se d’una mena d’enganyifa de l’estampeta d’altes volades. Amb tota la que està caient hi ha com per a demanar ajut internacional o el retorn si més no de les Brigades Internacionals.
Ben aviat ens assabentarem de quins ajuntaments varen omplir la guardiola de Nóos. El de València segur. Només cal anar a les hemeroteques i comprovar la generositat de Rita Barberà i, també, com de ràpid va fer mutis l’oposició silenciada des de Madrid. El finançament de determinats estaments en aquesta democràcia de pa sucat amb oli encara és, pel que es veu, un assumpte d’Estat davant del qual s’ha de guardar el màxim respecte. Val a dir, però, que Barberà no és menys monàrquica ni menys generosa amb les restes de l’antic règim que d’altres alcaldes, amb independència de filiacions polítiques. Segur que no és la única que ha deixat anar la pasta gansa fent genuflexions i somrient d’orella a orella. Més d’un socialista i potser fins i tot algun comunista de bona fe es quedaran amb el cul a l’aire i la boina cofada fins les celles abans no baixi el souflé.
En fi que sabrem coses, però, no gaires, igual que els va passar als londinencs victorians amb el cas de Jack l’Estripador els quals es quedaren tots amb la mel en la boca i tres pams de nassos. El cas és que tinc la sospita raonable que la transparència informativa, la il·lusió d’una premsa lliure, durarà un bufit. L’escalada de silenci s’iniciarà amb els grans partits espanyols i acabarà en les redaccions. La democràcia espanyola sovint no passa de ser una mena de ‘franquisme segona part’, una pel·lícula plena de tòpics, amb un pèssim guió, programada infinitament per a satisfacció de telespectadors poc exigents. En una democràcia així a penes caben els programes de la infecta premsa rosa, els debats cavernícoles i els programes de zapping. Temps al temps. Tan de bo m’equivoqui.
En fi que sabrem coses, però, no gaires, igual que els va passar als londinencs victorians amb el cas de Jack l’Estripador els quals es quedaren tots amb la mel en la boca i tres pams de nassos. El cas és que tinc la sospita raonable que la transparència informativa, la il·lusió d’una premsa lliure, durarà un bufit. L’escalada de silenci s’iniciarà amb els grans partits espanyols i acabarà en les redaccions. La democràcia espanyola sovint no passa de ser una mena de ‘franquisme segona part’, una pel·lícula plena de tòpics, amb un pèssim guió, programada infinitament per a satisfacció de telespectadors poc exigents. En una democràcia així a penes caben els programes de la infecta premsa rosa, els debats cavernícoles i els programes de zapping. Temps al temps. Tan de bo m’equivoqui.
Imprimir
Enviar
Sant Celoni
#60 CATALUNYA PATEIX CALOR, SÍ, PERÒ TU PATEIXES UNA...
Actualitat