Cultura Última actualització Dilluns, 19 de març de 2012 13:20 h

Pau Riba reedita 'Jo, la donya i el gripau'

El disc ve acompanyat d’un llibret amb impressions del mateix Riba i coincideix amb l’anunci d’un llibre amb les explicacions de les seves lletres

Pau Riba està considerat el pare del rock català. El seu disc Dioptria, disc volgudament doble però publicat en dues entregues individuals entre els anys 1970 i 1971 va marcar un abans i un després en la concepció musical del país i va obrir una nova ruta paral·lela al món de la Cançó.  A la classificació que la revista Enderrock va fer el febrer de 2004 , coincidint amb el seu número 100, del disc de Pau Riba se situava al capdavant de la classificació dels 100 millors discos del rock i la cançó en català. I encara la revista Rockdelux situava els dos Dioptries al número 14 dels 100 millors discos espanyols del segle XX. 

Però l’any 1971, Pau Riba abandona Barcelona i se’n va a viure a la illa de Formentera, a la recerca de la llibertat personal de què no podia gaudir a la Barcelona franquista i repressiva i d’una vida en contacte amb la natura. Amb la seva dona Mercè volien tenir el seu primer fill de manera natural i sense suport mèdic. Pau Riba fill, Pauet, naixeria el febrer d’aquell any alhora que s’enregistrava el disc Jo, la donya i el gripau que reflectia l’important moment creatiu en què es trobava Pau Riba i una aposta conceptual per la simplicitat formal.
 
Tot i que no va ser fàcil convèncer la seva discogràfica, Edigsa, del fet d’enregistrar un disc fora d’un estudi de gravació, amb una enregistradora Nagra de les que habitualment es feien servir per als rodatges cinematogràfic (aportació del gran amic de Riba i “segon pare”, el cineasta Joquim Jordà) i la participació de només tres músics: Toti Soler i el seu germà Martí i el mateix Riba. El disc, finalment, es publicaria l’octubre de 1971 i ara, en complir-se 40 anys, Pau Riba n’ha fet una acurada reedició en diferents formats. La versió en CD inclou, a banda del disc original, un DVD amb muntatges de l’Albert Pla i Pastora, entre d’altres, i una pel·lícula del cineasta Isaki Lacuesta a partir de filmacions fetes en el seu moment per Joaquim Jordà i Mario Pacheco). Tot plegat en una capsa amb un dibuix i un cartell de Miquel Barceló.
 
Al llibret que acompanya la reedició de Jo, la donya i el gripau (en el que el Jo, evidentment, és la mateix cantant, la donya, la seva dona Mercè Pastor i el gripau el nounat) Pau Riba reconeix la seva voluntat de fer un disc de “folk psicodèlic, per autòcton” a partir de senzilles cançons infantils dedicat a un nen de la nova era. Els títols de les cançons són eloqüents i evocadors: Mesquinet, Mama nen, o les versions de La lluna, la pruna que obren i tanquen el disc. Però a banda de tot, Jo, la donya i el gripau reflecteix, efectivament, un estat d’ànim i un ambient relaxat i amigable amb temes com  Mel, un reggae formenterí, i la tendra evocació de la Mercè Pastor a Donya Mixeires.
 
La reedició de Jo, la donya i el gripau coincideix també amb l’anunci d’un llibre en el que Pau Riba aplegarà (amb les corresponents explicacions de cada tema) algunes des les seves millors lletres de cançons. De fet, Pau Riba, que sempre ha considerat les seves lletres de cançons com a poemes, està considerat un dels més importants lletristes de la música catalana, herència, potser, dels avis Carles Riba i Clementina Arderiu.