Foment del Treball, una rèmora pel futur del país
Gay de Montellà s’enroca en un pacte fiscal ja cadàver, i evidencia que la patronal és més una rèmora que un bastió pel futur econòmic del país
El teixit empresarial més dinàmic i innovador del país, sovint es queixa de l’immobilisme de la gran patronal catalana, de l’apropiació per part d’aquesta de la representació de tot l’empresariat català i també de la seva estructura monolítica i ancorada en temps pretèrits, que poc serveix per dinamitzar l’economia del país. Avui, el president de Foment, Joaquim Gay de Montellà, els ha donat la raó, ha fet gala del seu immobilisme i en nom de l’empresariat català, s'ha qüestionat si aquest context de ''severa'' crisi és el millor moment per ''plantejar canvis institucionals tan importants'' que afecten a l'estructura de l'Estat, i ha subratllat que el pacte fiscal ''segueix sent un instrument vàlid''.
Una elit acostumada a passar-se pel folre la voluntat del poble
Malgrat que Gay de Montellà va afirmar desprès de la manifestació de l’Onze de setembre que “el món empresarial haurà de fer costat al que decideixi la societat civil”, insisteix en el pacte fiscal. Tot i reconèixer que la reunió entre els presidents Mariano Rajoy i Artur Mas sobre el pacte fiscal ''no va obrir un espai de diàleg i negociació'', creu que cal ''seguir apostant per aquests espais de diàleg''. Fins i tot dóna lliçons de política assegurant que la funció de la política no és mai en cap cas ''arribar a un punt mort i sempre és necessari un acord'', i tot això ho diu mentre Foment resta enrocada en un pacte fiscal impossible i recorda que l'obligació de les organitzacions empresarials és ''propiciar'' els millors escenaris per a promoure i facilitar l'activitat empresarial.
Les patronals, eternes ploraneres
Són anys de sentir els planys de les patronals, les lamentacions eternes sobre el greuge d’Espanya cap a Catalunya, i de la pèrdua de competitivitat, fins i tot els catalans vam tenir un goig sense alegria veure-les fent de lobby català en un acte a l'IESE del 2007, per l'aeroport del Prat. Fins ara però, la seva història com a lobby en defensa de l’empresariat català i del país mereix un rotund suspens, de ser honestes, les patronals haurien de fer una reflexió profunda i valorar les seves estratègies de peix al cove i fer canvis en el rumb, en la gestió i el lideratge -airejar les velles estructures-, Catalunya sencera ha de començar a plantejar-se si són aquests tipus de patronals les que necessiten en un futur estat.
Com a mostra de que calen canvis en profunditat sentíem, el president del Consell de Cambres de Catalunya, Miquel Valls, com es queixava per enèsima vegada que el govern espanyol "incompleix els compromisos ja adquirits d'inversió" i que "posa en risc la competitivitat de les empreses catalanes", mentre assegurava que les cambres de comerç critiquen que l'Estat "menysté" les infraestructures de Catalunya i "perpetua el model centralitzat”. Bé Sr. Valls, i ara què? Quina solució aporta la Cambra de cara a desencallar la situació? O la quantitat de recursos ingents que ha percebut i percep la institució que presideix només ha servit i serveix per posar damunt la taula coses que, avui dia, saben els estudiants d’ESO informats?