
Funcionaris colonials ressentits i altra fauna amb presència als mitjans catalans
En un brillant article al diari ARA, Joan B. Culla desgrana el fals victimisme de les veus defensores de l’espanyolisme a Catalunya, ells tenen veu però els catalans no en tenim a Espanya
Escriu Culla, “D'uns mesos ençà, però, el discurs s'ha capgirat. Ara, aquells que es queixen d'estar poc presents -menys d'allò que els correspondria, diuen- en els prestatges de novetats de les llibreries, en les pàgines de debat dels diaris, en les tertúlies quotidianes de ràdio o televisió, són els portaveus catalans de l'espanyolisme, els adversaris frontals d'una Catalunya sobirana. I bé, ¿tenen algun fonament, aquestes lamentacions?” la resposta és concloent, no tenen cap fonament, al contrari, a Catalunya donem veu a l’espanyolisme, fins i tot a vegades ens passem donant veu no a defensors de l’espanyolisme sinó també a simples personatges que ens insulten amb mentides i falsedats.
“Els mitjans públics dependents de la Generalitat preserven amb cura el pluralisme ideològic en els seus espais de debat polític”I continua “ja sigui per convicció o per conveniència comercial, els mitjans privats fan igual o més” Culla descriu plenament els planys unionistes i ho explica i ho demostra d’una manera concloent, “Personatges que van començar com a redactors de l'Avui i han acabat a Intereconomía, i d'altres que han circulat des del comunisme i l'autodeterminisme fins a Ciutadans o el PP -vaja, que han canviat de jaqueta tants cops com els ha convingut-, tenen la barra de sostenir que el nacionalisme català o l'independentisme són sempre conviccions mercenàries, alimentícies, filles d'alguna prebenda o menjadora. Ells, en canvi, són una tropa d'abnegats i famèlics cavallers de l'ideal…” fins i tot sobren les paraules.
Ramón de España, “Més que defensar-hi idees, aquest ex enfant terrible de la premsa alternativa barcelonina hi canalitza les seves fòbies”
“I exorcitza -amb humor de pati de col·legi- uns quants vells enemics. Si això el fa feliç…” i continua definit a Ramón de España, “portat per aquesta actual moda victimista- enganyi els seus hipotètics lectors, i doni a entendre que, quan el van acomiadar de la feina de columnista a l'edició catalana del diari El País , va ser per raons ideològiques,” tant sols “cal furgar en les hemeroteques per verificar-ho- és que el diari li encarregà una entrevista amb l'actor Juanjo Puigcorbé i, a l'hora de publicar-la, De España posà en boca de l'entrevistat expressions greument ofensives per a la resta de la professió actoral. Quan Puigcorbé les desmentí i els responsables d'El País reclamaren al periodista l'enregistrament o les notes de la conversa, De España va haver d'admetre que no tenia ni una cosa ni l'altra, que ell feia les entrevistes de memòria, i aleshores el diari va prescindir dels seus serveis. Però ara sembla que, per a Ramón de España, la frivolitat i la manca de rigor professional són un martirologi patriòtic.”
La pluralitat dels mitjans públics catalans, Alejo Vidal Quadras i Gregorio Morán
Joan B. Culla ho borda en aquest final d’article, “la setmana que avui acaba ens n'ha proporcionat dues de potents sobre la pluralitat dels mitjans públics catalans. Dilluns Alejo Vidal-Quadras -que no necessita presentació- va ser entrevistat a El matí de Catalunya Ràdio . Dimarts, Gregorio Morán -un personatge que porta dècades vivint a Catalunya amb mentalitat i actitud de funcionari colonial ressentit- ho va ser a Els matins de TV3. ¿Vostès recorden algun independentista català parlant en prime time a RTVE?