Política Última actualització Dijous, 12 de setembre de 2013 05:00 h

#ViaCatalana tram 64 Camarles: Entre la serenor i la pressa

Granollacs: La nit abans, al vespre, a les terrasses de l'últim dia de Festa Major, uns quants avaluem en més d'un deu per cent del poble la presència del dia següent a la Via Catalana.

Les converses exploratòries determinen que sí, que la mobilització serà les més gran que es recorda a les Terres de l'Ebre i que hi anirà molta més gent de la inscrita al web oficial. Un grup ens hem inscrit al tram 64, a uns quants kilòmetres de distància. És dels darrers que s'ha omplert oficialment, segons les dades de l'ANC. Durant el matí, la C-12, l'Eix de l'Ebre, no para de conduir gent cap al mar, procedent majoritàriament de les terres de Lleida. Dinem ben aviat i abans de les tres ja fem cua per entrar a l'Aldea, on ens introduïm a la N-340. L'ambient a la vila, encara travessada vergonyosament per la Nacional, és espectacular, mai vist. Emprenem el camí de Camarles, el nostre destí final. Més d'una hora abans del moment estipulat ja som, clarament, més dels necessaris per fer la cadena. El nostre grup és heterogeni, però predominen dues generacions: parelles que voregen els cinquanta i una bona colla d'adolescents. Però també hi ha gent més gran i nens. L'emoció del moment definitiu és molt intensa.

 Des de molt abans, abans de quedar-me afònic, intento animar el grup amb crits d'independència als quarts. No tinc gaire èxit. Sí, a l'hora de demanar-los una fotografia que ens immortalitzi junts en aquesta Diada memorable. Queda clar que volem el referèndum clar i català i sobretot quan abans. Domina sobretot una serenor alegre. Potser pel seu caràcter bàltic, les velles imatges d'aquella cadena del 1989, ens mostraven persones temoroses, serioses. El contrast amb la nostra Via Catalana és gran. Potser perquè l'any passat ja varem prendre consciència que érem molts, la majoria, i aquest any ja no ens sorprèn. Les ràdios marquen puntualment l'inici de la cadena i ens agafem de les mans. Podríem fer perfectament dues cadenes. O agafar-nos a l'alçada de les espatlles per ballar la nostra alegria com el Bolshoi. Cridem i cantem els Segadors. Correm d'una banda a l'altra de la calçada per fer l'onada, com si volguéssim manifestar gràficament que tenim pressa, que volem avançar ràpid i units de la mà. A les sis en punt la festa és dissol i els grupets enfilen la carretera. Ens assabentem aleshores de la nova urpada del feixisme a Madrid. L'alegria no se'ns esborra de la cara, mentre esperem que el món entomi el nostre missatge. 2014. 2014. 2014.